NZ, sud de l'illa sud: un final d'altura.

Com ja us vaig anticipar, el tema que ens ocupa en aquest post, des del meu punt de vista es del mes espectacular que he vist per NZ. Ens endinsem al sud de l'illa sud: Fiorland, Southland i una escapada al Mont Cook.

Aquí, el meu viatge transcorre entre cares conegudes, en Pascual i la Loures, una parella elxe-sevillana que vaig conèixer a Malàcia, em vaig trobar a Indonèsia i vam volar junts a Austràlia, on finalment vam quedar que ens trobaríem a NZ.

FIORLAND, terra de fiords.

Keppler track:

Fiorland es una de les zones menys habitades de NZ, on hi ha el parc nacional mes gran i inaccessible del país, i des del meu punt de vista un dels llocs mes espectaculars, on el cervell se't col·lapsa nomes de veure tanta bellesa i magnitud junta.

Es aquí on ens vam decidir a fer un dels trekkings mes ben parits i coneguts del país, el Keppler track (60km). Un trekking que comença amb una ascensió de 900 metres de desnivell fins a un refugi amb unes vistes extraordinàries a tota la plana i els seus llacs.

(Foto panoràmica i foto d'equip: Lulu, Pascu i un servidor)

Però, va ser el segon dia, on les nostres expectatives visuals es van superar. Un recorregut de 15 km per la carena de la muntanya, amb vistes a 360 graus i precipici a banda i banda. Estem al cor dels fiords i no tinc paraules per expressar la magnitud i bellesa!!!

(Vistes d'ocell) i plomatge del Kea)

La segona nit, va tocar tenda de campanya. Collons quina fred que vam passar!!! Van baixar les temperatures i va nevar a cotes altes. Per sort, a la nit, i juntament amb un de Pamplona i un italià, vam encendre un foc i vam petar la xerrada tot fent rolar una ampolleta de suc de raïm que va servir de manta!!!

(El foc i les torrades)

El tercer dia, i amb els ossos encarcarats, el camí marxava per un bosc d'arbres immensos amb falgueres de sotabosc i absolutament tot cobert de molsa. Molt ben parit. Estava nuvolat i la temperatura devia rondar els 8 graus, quan ens vam trobar un llac. Es van creuar mirades elxe-catalano-vasques i sense que ningú digues res van començar a volar prendes de roba pels aires!!! Jajaja!!!! L'italia s'ho mirava sense entendre gaire res i a la que ens va veure arrencar a corre amb pilotes, es va cardar les mans al cap!!! Ostia que n'arribava a ser de freda!!! Crec que mai m'havia quedat l'aparato tant arronsat!!!

(el bosc, el llac i la mare que...!!!!, quina fred)

Amb el grup que ens vam ajuntar, heu de pensar que vam ser l'espectacle del trekking. Tothom ens coneixia. Vam importar l'estil mediterrani que consistia: en arrossegar una ampolla de vi durant 60 kilòmetres, dos hores cuinant un estofat de llenties, sopant a les 10-11 quant la meitat ja dormien, tertúlia fins les tantes i començar a caminar a la 1 del migdia. Això en terres fredes i en un trekking prou exigent ni els Kiwis ni els del nord d'europa ho entenien pas!!! Aixo si vam riure el que no esta escrit!!!

Milforsound:

Sortint del trek, vam passant per algun càmping a prendre una dutxa gratuïta i vam menjar com deu mana durant un parell de dies, fins a fer temps per anar a Milfordsound, un dels pocs llocs habitat dels fiords. Diuen que si plou es mes bonic. Va ploure!!! Realment es bonic endinsar-se en una vall de mes de 100km veient centenars, mils de cascades per tot arreu. Però, mes bonic i espectacular va ser l'endema. A l'aixecar-nos feia un dia serè, i vam veure la profunditat de les valls, amb els cims emblanquinats i els seus salts d'aigua de mil metres. Vam poder gaudir de la millor estampa dels fiords. Apart de l'espectacle de la carretera, va caure algun trekking pels voltants per veure algun llac i antics assentament miners..

(fotos Milforsound)

SOUTHLAND (la terra de les besties i els fenòmens paranormals)

Curio Bay, pingüins i bosc petrificat:

La escènica carretera del sud et brinda la possibilitat de gaudir de la costa mes tranquil·la i bella de NZ i la de veure mes besties i coses rares en un dia, que amb un any a tot el país. Vam passar tres dies. Primera parada, Curio Bay, on hi ha un bosc petrificat de fa milions d'anys. Semblava fusta de veritat, però era roca!!! M'entres estàvem encantats mirant els troncs de pedra, va i apareix un dels oriünds d'aquesta illa: el pingüí d'ull groc. Una especie que nomes es troba aquí i que vam tenir la possibilitat d'observar durant hores hi ha menys de 5 metres.

(La platja del bosc petrificat, un tronc petrificat i l'extrany pingui d'ull groc)

Vam continuar resseguint costa i gaudint dels penya-segats, els fars, les foques i els pingüins que ens vam anara trobant ens diferents punts

(fotos far, alguna platja remota i un lleo mari rascant-se el cul)

Península d'Otago:

Finalment vam arribar a Dunedin on hi ha la capritxosa Península d'Otago. El principal interes de venir aquí va ser veure una colònia fixa d'Albatros, els ocells mes grans del mon que son capaços de travessar els cims mes alts de l'himalaya durant les seves migracions. No en vam sortir decepcionats. També va ser aquí, però, on desprès de 12 dies em vaig separar d'en Pascu i la Lulu. A mi em queda tornar a la capital i vendre el cotxe i ells han de renovar el visat. Hem passat grans moments i s'ha creat una gran amistat . Una abraçada molt forta des d'aqui!!!

(fotos península d'Otago i Albatros Reals)

Moeraki i Oamaru:

Com us he dit un servidor ja torna a caminar sol per aquestes terres. Queden pocs dies i no podia marxar sense veure un dels fenòmens geològics o extraterrestres mes estranys d'aquesta illa: els boulders de la platja de Moeraki. Vaig passar-me hores i hores contemplant aquest collons de rocs que semblen una broma de la mare naturalesa.

(fotos boulders de Moeraki)

Sortint d'aqui vaig parar a Oamaru, on cada dia a partir de les 9-10 de la nit tota una colònia de pingüins blaus,els mes petits del mon amb nomes 30 cm, tornen al niu per donar de menjar a les cries. Vaig estar-hi fins a mitjanit bocabadats veien a desenes de timids pingüins creuant --me entre les cames. Son molt sensibles i la foto es sense flaix.

(foto blue penguin)

Soc a Christchurch, la capital de l'illa sud, on nomes em queda esperar un dels vols que m'acostara una mica mes camí de casa. Abans d'arribar, però, em queda fer una escala a Melburn, Kuala Lumpur i Londres.

Estic cansat de viatjar sense parar. Han estat catorze mesos de molta intensitat: molts desplaçaments, moltes emocions, moltes coses noves!!! Tot això esta donant voltes pel meu cap i sembla que, ...fins que no paro quiet, no es col·loquen al seu lloc. Hi han tantes coses per assimilar!!! Per això que he decidit estar-me els meus últims dies de viatge quiet i recollit. Quin plaer gaudir d'un sofà, una cuina i el teu llit!!!

Abans del resum final que penso fer quant torni a casa, podria acabar aquest blog amb un post explicant-vos les ultimes peripècies aeroportuàries fins arribar a casa. Segurament serien divertides, però, tinc mes ganes d'acabar-lo amb els últims dies de viatge que vaig passar al Mont Cook. Per mi no hi ha millor manera d'acabar un viatge que: amb un dia assolellat i envoltat del que mes estimo, la muntanya.

UN ADÉU SI AU D’ALTURA: MONT COOK NATIONAL PARK

La mateixa nit desprès de veure els pingüins, vaig conduir fins les tantes per arribar al Parc Nacional del Mont Cook. Tot el camí ploguen i jo dels nervis pensant que no veuria la muntanya mes alta del país. Per sort, l’endema, el sol em va fer llevar. Feia un dia radiant i tot i que nomes havia dormit 4 hores, vaig carregar la motxilla i com us podeu imaginar vaig anar a caminar per aquells paratges de muntanya!!! La bellesa de l'indret s'ho mereixia.

(fotos Mont Cook National Park)

Envoltat d’alguna llàgrima, glaceres, llacs, cims i tarteres poso fi a una experiència màgica, que m'ha acompanyat i m'acompanyara tota la vida.

Moltes gracies a tots!!!