Indonesia. Un paradis? Si, un paradis!!!

Iepa!!! Molt bon dia tingueu!!!

Primer de tot dir-vos que, com sempre, el retard te una explicacio. He arribat a Indonesia i aixo torna a ser can pixa. Can pixa, a nivell de comunicacions, perque la resta... es espectacular!!!
Per el tema fotos..., tindreu que esperar. Intentare penjar-ne alguna, fins que la meva paciencia digui prou.
Doncs va, anem al gra, perque hi ha molta tela per explicar. Resumin la historia, la cosa ha anat aixi:

Manila, la capital filipina.

Vaig passar els últims dies a la capital filipina, Manila, una ciutat forca bruta, plena de misèria i prostitutes. De bon principi un xic espantat de sortir al carrer, però be, sense res a les butxaques i sense càmera tampoc em podien fer res. Al final li vaig acabar agafant el “gustirrin”. Tot i que no es la millor ciutat del sud est asiàtic que he visitat, fa gracia passejar-se pels carrers d’Intramurs, la ciutadella de l’antic colonialisme espanyol, i contemplar els noms castellans dels carrers. També es forca xocant veure els contrastos riquesa-pobresa, corruptes- humils de la gran metro. Un exemple:

Filipines, un país que no entrava als meus plans i que em va sorprendre d’allò mes. Al trobar-se lluny de tot arreu fa que encara conservi un... no se que... captivador!!! Sense gaires turistes i paratges verges. Us ho recomano de totes totes!!!

Malacia, Borneo, provincia de Sarawak
Finalment enmig de la nostàlgia vaig tornar a la part Malàcia de Borneo. Aquest cop per tramitar el meu visat per entrar a Indonèsia. Però com sempre en un viatge d’aquest tipus, les coses canvien d’un dia per l’altre. I es que em vaig assabentar que just a l’altre punta de l’illa, a 600 km, i feien un festival. No ho vaig pensar dos cops. Vaig agafar el petate i després d’un vol i d’un bus de catorze hores vaig arribar Kuchin, la capital del districte semiautonum de Sarawak. Després de passar per una de les millors oficines de turisme que he estat, vaig comprar el tiquet per el Rainforest World Music Festival. Van ser tres dies de musica tradicional d’arreu del mon, en un paratge que es trobava rodejat de selva, llacs i cabanyes tradicionals. I on la majoria de gent, eren asiàtics paranoics que duien una mascara per por d’agafar el virus aquest que ha fet estralls a Mèxic. En fi, que tot plegat li donava un toc exòtic i diferent a tot el que havia viscut fins ara.

El toc exòtic però el vaig agafar jo. Si us he de ser sincer em vaig sentir com quant tenia 15 anys. Vaig agafar alguna caraja d’aquelles memorables, en les que acabes rebregat en qualsevol reco, vomitant i deixant-te endur pel mon dels somnis i el plaer. No us puc donar els detalls exactes de tot però, si que recordo que la tornada amb bus del festival va ser memorable. La resta queda en el meu subconscient!!!

Després de tres dies d’alcoholisme i bona musica, tocava rehabilitació. I que millor que dirigir-se a Bako, el primer parc natural que hi va haver a Borneo. Vaig passar-hi tres dies fent trekking enmig de la jungla, nedant a la platja i fent fotos a la besties. La resta del dia amb en Pasqual i la Lulu, dos espanyols amb els que vam compartir bons moments al festival. La nota de la jornada pero van ser dos xilens rostits que es dedicaven a caçar serps, cocodrils, elefants i tot bitxo rar que belluga. Us en recordeu del caçador de cocodrils? Doncs el mateix pero a la xilena! Vaig veure algun vídeo i encara estic flipat. En breu els veurem per la tele.

Indonesia
Per fi després de vuit mesos he arribat a Indonèsia. Un país, que fins al moment tenen contades unes 17.000 illes. Tothom te Indonèsia mitificada i no es per menys! Volcans actius, terrorisme, selves increïbles, fauna, terratrèmols, platges i illes paradisíaques, un fons marí que s’ha de veure per creure, tsunamis, tribus primitives, dengue, malària etc. Un país pobre on el 85% es musulmà i la resta una barreja de cristians, budistes i hinduistes que s’estan fotent d’osties tot el dia, però, que sorprenentment viuen de forma pacifica a la majoria d’illes. De moment el que he pogut veure es que la gent conserva les seves tradicions i es molt agradable.

Vaig arribar al nord de l’illa de Sulawesi, a Manado. La primera noticia després de passar la primera nit a Indonèsia va ser: han fotut dos bombes a la capital, Jakarta!!! Toma!!! Welcom to Indonèsia!!!

Sense preocupar-me gaire, el primer que vaig fer va ser anar a una petita illa, Bunaken, a veure peixos i coralls. Segons en Jaques Cousto, un dels llocs del mon amb mes vida subaquàtica. Vamos, un espectacle garantit. Els dies me’ls he passat bussejant entre tortugues, peixos de tots colors i entremig d’una barreja de mes de tres-cents tipus de corall. Com he dit, un espectacle.

Entre algunes aventures a l’illa, un dia vaig proposar-me creuar l’illa per anar a una platja. Al tornar se’m va fer de nit i em vaig perdre. Vaig arribar encara no ser com, ple de picades de mosquit i acollonit com feia temps que no em sentia. Vaja tela i vaja gran experiència!!! La segona, i després de que un nova zelandès m’instruís sobre el peixos perillosos de la zona, vam anar a bussejar, jo vaig sortir cobert de punxades d’eriçó (quin mal! I quina feinada per treure les punxes!) però, es que el meu company, i ho vaig veure en directa, un peix li va cardar una queixalada de dos parells de nassos! Jajajaja!!! Quin fiasco de dia. La mare que va parir al peix!!! La resta del dia ens el vam passar ajaguts llegint i parlant. Qualsevol es fotia a l’aigua un altre cop!!! Jajaja!!! Això si, la resta de dies i cada cop que veia el peix aquell, que n’hi ha forces i no es pas petit, fugia cames ajudeu-me!!! Jajajaja!!!

Després de passar uns dies a una illa, on tot es aigua salada, inclús per dutxar-se, un necessita una mica de muntanya. Em vaig dirigir a Tomohon. Una zona volcànica, com tot Indonèsia, amb un volca actiu, el Lokon. No me pogut estar d’anar a veure el crater i després d’unes tres hores caminant per la llera d’un riu format per una llengua de lava, un comença a sentir la fortor del fum carregat de sofre. No hi ha ni un arbre. I quan un treu el cap a dins el crater... veu tota la fumera que surt d’un llac blau turquesa. El meu primer volca actiu!!! Un se sent tant petit!!! Quina emoció!!! De tant en tant se sent una fresa no gaire tranquil·litzadora que et fa posar la pell de gallina!!! Aquest es el primer volca, però no crec que sigui l’últim.

Després del volca , cap a l’oest. Concretament cap a Gorontalo. Nou hores de camí per fer 450 km, això si unes vistes de la costa impressionants!!! A primera vista una poble qualsevol, amb edificis d’herència holandesa i portuguesa, però desprès, et dones conta que aquí la gent es molt simpàtica. T’ajuden en el que poden. Volen conversar i es parteixen el cul de riure nomes de mirar-los. Perquè tinc que agafar un ferri, sinó mi quedaria uns dies mes.

A partir d’aquí em dirigeixo a unes altres illes, les Togeans. Per arribar-hi he tingut que agafar un Ferrys públic d’aquets ven parits! En total 10 hores de trajecte. En quan al Ferrys... la bodega plena de sacs d’arròs, camions, motos i de gent tirada per tots costats. L’important es que vaig arribar sa i estalvi. Al cap de dos dies, el mateix Ferrys, es va espatllar. O sigui que si ja era difícil moure’s per aquests racons de deu, ara la cosa encara es mes complicada.

Vaig arribar al port principal de les Togeans, a un poble anomenat Wakai. Res especial. O sigui que amb vaig ajuntar amb altres turistes, que tenien mes clar que jo on anar, i vam agafar un bot cap a la petita illa de Kadidiri. Com definir-ho... simplement, bonic. Nomes hi ha 3 resort. En total no crec que hi hagin mes de 25 bungalows. Però el mes bonic, per a mi, ha estat viure en aquesta illa.

I vaig anar per una setmana i mi he quedat 11 dies. Per que? Doncs imagineu-vos que arribeu a un indret cobert de vegetació amb platges de sorra blanca i aigües cristal·lines. Per suposat que us hi quedeu, no? Doncs encara hi ha mes! Si a sobre et porten a fer vols amb un vaixell de fusta, a l’estil tradicional, per bussejar entre mig de coralls increïbles i veure platges i illetes de somni? Encara tindríeu mes motiu per quedar-vos hi, no? Per suposat que si. Però el que realment m’ha fet quedar aquí, a part de la bona gent que mi he trobat, ha estat el fet que he tingut la oportunitat d’anar a pescar. Jajajaja, jo a pescar? Doncs si!!!, i cada dia!!! Alguns dies amb barca, on deu ni do el peix que hem arribat a agafar, i altres dies amb un fusell artesanal fet de fusta, pneumàtic i un arpo de ferro mal parit. Que difícil que es!!! Potser el peixos no son tant tontos com diuen!!! No ho havia fet mai i be, crec que... la mar, la pesca, la navegació i tot el que els nostres sentits capten en aquests ambients, sense cap mena de dubta, enganxa.

La meva estada aquí, tot i ser un simple turista, m’ha fet veure i entendre la mirada, i una manera d’entendre la vida d’una gent, que l’únic que tenen es la mar!!! Sincerament he après moltíssim.

Despres de deixar els ambiennts tropicals del nord he arribat al centre de Sulawessi, al pais Toraja, tenen una forma especial d'entendre el cristianisme, la construccio i la vida en general. Prepareu-vos per flipar!!! Aixo si, us explicare en el proxim post i intentare no tardar tant.

Una abraçada molt forta des del (amb perdo de l'expresio) puto paradís!!!

Salut!!

Palawan, El mon perdut.

En un viatge llarg, arriba un moment en que un esta cansat. Cansat de moure’s amb transports de tots colors, d’empecadar i desempaquetar motxilla i sobretot de no assaborir i conèixer un lloc amb profunditat. Per això, he decidit fer un” kit kat” al meu viatjar i quedar-me quiet en algun lloc remot d’aquest planeta.
Així que, mig a l’atzar, vaig escollir una de les 7000 illes que hi ha a Filipines, per passar-hi 15 dies. L’illa escollida es Palawan, al mig del mar de xina. No podria haver escollit millor!!!

Vaig aterra a la capital de l’illa, Puerto Princesa, i es que amb aquest nom , alguna cosa d’especial te que tenir. Nomes d’arribar, Festa de l’illa!!! Toma!!! Cada regió de l’illa feia una mostra de les seves característiques culturals, es a dir: menjar, musica, dansa, tradicions, vestimenta etc... Vaig gaudir-ne un parell de dies.

Després de la capi, cap al Nido. Un poblet mariner situat en una badia en un dels extrems de l’illa. Completament rodejat de muntanyes calcaries, amb vegetació exuberant, i platges de somni. Ha sigut aquí, on finalment, he trobat el meu racó de pau, sedentarisme i plaer. En definitiva, les meves petites vacances.

Els meus dies aquí son fàcils de resumir, si d’activitat parlem. Bàsicament, navegar amb vaixell cap a illetes remotes, platja, llegir i de tant en tant fer una mica d’esport: kayak,corre, nedar. El difícil, es resumir el paisatge que m’ha envoltat tots aquests dies. Crec que no hi ha paraules per descriure uns paisatges tant curiosos, verges i increïblement encisadors com els que he vist. Llacs salats enmig d’illetes, coves en mig del mar, illes amb platges amb totes les tonalitats de blau possible, roques de totes formes envoltades per un verd... un verd que sembla artificial, ocells estranys, aigües termals enmig de camps d’arròs i rodejat de palmeres, salts d’aigua i infinitat de coses mes que soc incapaç de descriure, perquè no acabaria mai. Simplement us poso uns quant exemples perquè en gaudiu. Cada cop estic mes convençut que la realitat supera la ficció!!!

Cal dir que tota aquesta bellesa no seria possible si la gent del país no fes l’esforç de preservar-ho. I es que, la gent de El Nido, son simplement adorables. Poble mariner, simples, simpàtics, de bon menjar i veure i sobretot hospitalaris. Tot plegat, el poble vull dir, sembla una gran família. I lo bo es que tu com a turista també en formes part.

Com a curiositat... jo també vaig celebrar el Sant Joan! Però a la filipina! ~Com molt be sabeu, Filipines era una antiga colònia espanyola i si celebren les mateixes ” festes religioses”. També hi ha gent que parla castellà. El seu idioma propi, però, es el tagàlog, i es divertit perquè a part d’utilitzar paraules amb castellà, la seva fonètica es llatina.~ Aquí, la gent no fa fogueres, ni tiren petards i es que es comprensible, a 30 graus tot el dia! ho enteneu, no? Aquí el que fan es tirar-se aigua pels carrers i anar a estarrerracar-se a la platja i a veure. I es que, si ha una cosa en cumu amb els llatins, es que la gent veu el que no esta escrit!!! Es comprensible, quan una ampolla de rom val nomes 1’20 euros i una cervesa 20 cèntims!!! Que en podem esperar!!! -Si..., ja ser el que esteu pensant... pot ser bo, amb aquest preu? - La resposta es que si, es realment bo!!! Mireu si es bo que aquella nit, vaig acabar amb una castanya considerable i en un Karaoke cantant amb Tagàlog (Filipí). Fins que el meu cos va dir prou!!! Bufff!!!

Al final, a El Nido, em deien que anés a renovar el meu visat i em quedes mes dies amb ells. Em van convidar a sopar i a tot el veure que vaig voler. La ultima nit van acabar amb mi!!! Però desprès de les meves petites vacances, dins el meu gran viatge, un te que reprendre el camí i deixa enrere les comoditats i la bona gent que m’han envoltat tots aquests dies. Ohhh..., sincerament, em poso trist nomes de pensar-ho!!!

O sigui que, carretera i manta cap a la capital, Puerto Princesa. No volia, però, marxar de Palawan sense abans haver vist una altre de les 7 meravelles que la natura ens regala. I es que aquesta illa, amaga el riu subterrani mes llargs del mon, 81 quilometres. O sigui que, de cap, cap allà...

Sempre es bo acabar un post amb algunes imatges eloqüents del perquè no volia marxar d’aquesta illa. I es que, a part de lo que heu vist fins ara, no hi ha res comparable a les postes i sortides de sol que he viscut aquí!!! Us en poso algun exemple i us puc assegurar que no hi ha filtres ni cap mena de retoc. Les de mes color, son del dia abans que un tifó ens descarregues aigua durant dos dies , i la resta del dia a dia. Molts petons a tots!!!