Filipines

Podria dir que, tot I buscar la tranquil·litat, a Kota Kinabalu, Malacia, no la vaig trobar del tot. Un dia vaig anar a fer ràfting i la resta me la vaig passar d’illa en illa amb el propietari del Guest house. En aquestes illes i animals tant curiosos com:

Però no va ser això el que va trasbalsar els meus dies de pau. Resulta que un dels fenòmens, filipí, amb qui compartia dormitori, em va voler robar! Si si, com ho sentiu! Ho va intentar per primer cop un nit que vam tornar de festa. Aquella mateixa nit vaig començar a desconfiar d’ell. Em va portar per uns antros forca depriments i plens de prostitutes, la majoria d’elles menors d’edat!!! I el notes si trobava com peix a l’aigua. O sigui que abans d’anar a dormir, vaig posar en practica tots els meus sistemes de seguretat improvisats: com ara bosses de plàstic sorolloses i mosquetons. A les 5 de la matinada va sonar l’alarma!!! Era una bossa de plàstic que es movia al meu costat. Em vaig quedar quiet , meditant mentre em despertava. Em vaig girar de cop i efectivament la meva motxilla estava tombada a punt de ser espoliada. El notes va marxar al lavabo sense dir res i jo sense immutar-me vaig posar-ho tot al seu lloc i em vaig posar a descansar com si no hagués passat res. No vaig dormir, pensant com podia enganxar aquests fill de puta in fraganti.
A les 9 del mati em vaig despertar i ja tenia el meu pla a punt. Vaig posar la meva motxilla a tiro, a sobre el llit, i me’n vaig anar a pixar i a veure la recepcionista per explicar-li. Al cap de 5 minuts vaig tornar al dormitori i mentre li barrava el pas, vaig comprovar la motxilla. I... sorpresa!!! El meu ordinador havia desaparegut!!! Sense pensar, em vaig girar el vaig agafar pel coll i li vaig demanar on era . Com es obvi no en sabia res. Vaig comprovar les seves maletes. No hi havia res. El vaig tornar a engrapar pel coll, aquest cop em mala llet, i el vaig començar a escanyar. -O parles o t’afogo aquí mateix!!! –Te juro que no lo tengo!!! Apretant una mica mes fort i tornant-li a preguntar – A on esta? Va acabar confessant. Amb la cara mig vermella em va mostrar el lloc. –Esta aquí!!! – Doncs ja el pots agafar, posar-lo on era i fotre el camp d’aquí!!! Amb una bona cossa al cul i enmig de la sorpresa dels companys de dormitori va marxar amb la cua entre cames!!!
Mai m’havia sortit un “venasso” així, però hi ha moments en que un no es pot contenir l’animal que porta a dins!!! Per sort, es va fer justícia!!! Ja ser que no es un tema gaire agradable de llegir, però, quant un esta sol te la necessitat d’explicar-ho. I es que tot plegat forma part del meu viatge!!!

Filipines

Be ara anem al tema. Després de la historia amb el filipino, el meu pròxim destí es Filipines!!! Ja te collons la cosa!!! I la primera cosa que em diuen al guest house, on em vaig allotjar, va ser: no sortís amb la cartera a sobre!!! D’acord, sabia que els filipins tenien mala fama, però inclús al seu propi país?
Filipines, a part de la prostitució evident en cada cantonada, es famosa per les seves platges idíl·liques. Doncs be, per trencar el topic jo me n’he anat a la muntanya. Que possiblement encara es mes idíl·lic i menys turístic.
El pròxim lloc de visita, el qual es patrimoni de la humanitat, es diu Batand. Em va costar dos dies arribar al poble mes proper, i entre d’altres transports, en vaig agafar de tant curiosos com el jeppney o el sidecar.

Batad , es un poble que nomes si arriba caminant (3hores d’anada)i que esta ubicat enmig d’un amfiteatre format per muntanyes, les quals estant totes plenes de terrassades amb arròs. Fa mes de dos mil anys que es cultiven!!! I em podeu creure, es un dels llocs mes bonics que he vist mai!!!

El dia va començar plovent, amb núvols baixos i em pensava que no podria veure res. Però a mesura que caminava sota la pluja es van obrir clarianes i al travessar l’últim coll de muntanya vaig quedar petrificat durant uns minuts contemplant la bellesa del lloc!!! I es que... a partir d’aquí... nomes us posaré fotos. Parlen per si soles!!!

Una abracada molt forta!!!

Besties

Si senyors i senyores a partir d’aquí comença un autèntic capítol de besties, però, en aquest cas, salvatges!!!

Sepilok i els orangutans.

Aquest poble petit on vaig arribar a les tantes de la nit amb en Frank, te una dels pocs centres de rehabilitació d’orangutans que hi ha al mon. Son besties que viuen en estat semisalvatge. Es a dir se'ls dona menjar però fan vida salvatge! Es un indret rodejat de selva tropical primària i gracies al centre s'ha deixat de tallar el bosc! Un 60% del Borneo malai es plantació!

Va ser una estada curta però suficient per flipar una estona amb els orangutans! Son tant semblants a nosaltres (94% dels gens)! Veure'ls es com veures reflectit! Fins i tot m'atreviria a dir que superen d'escreix la intel·ligència d'alguns humans! No tinc paraules així que us poso algunes de les fotos que els hi vaig fer:

El riu Kinabantangan.

Després del centre de recuperació ens van entrar les ganes de veure besties però aquest cop en estat natural. Així que ens vam dirigir a un petit poble de 1000 habitants anomenat Sukau. Perquè us en feu una idea, aquí, s'acaba la carretera, comença el bosc mes espès i mal parit que he vist mai, i hi travessa un dels rius mes important, en quant a fauna salvatge fa, del mon, el riu Kinabantagan.

Aquí vam fer una excursió amb vaixell, be, una canoa a motor. No m'imaginava que en tant poc espai es pogués veure tant. Nomes em van faltar els cocodrils, els elefants, que la setmana abans es van deixar veure i posats a demanar algun rinoceron. Però no em puc queixar, vaig veure un dels simis mes estranys que existeixen, el Proboscis.. El qual nomes es troba a Borneo, així com diferents especies exòtiques d'ocells.

Entre peixos, tortugues i aigua blau turquesa.

Fart de tant de bosc i tanta bestia terrestre, llegint la guia, em vaig adonar que estava a pocs quilometres d'uns dels paradisos mundials del submarinisme. O sigui que cap a la carretera principal a esperar que passes algun autobús i cap a Semporna.

El bus va arribar i estava ple.... plorant una mica em van deixar pujar, això si, 5 hores assegut al passadís. Almenys em vaig poder estirar.

Centres de submarinisme per tots costats. I a pocs quilometres mar enllà un grup d'illes amb unes barreres de corall impressionants. He de dir que l'aigua no es lo meu, però no me’n vaig poder estar. L’endemà mateix d'arribar em van portar a una illota al mig del no res:Aquesta zona es molt bona! Realment es increïble. Coralls, peixos i algues de tots colors. Fins i tot vaig poder jugar amb una tortuga, i no una tortugueta, no!!! Una senyora tortuga de dimensions descomunals que quan la vaig veure a venir em pensava que se’m cruspiria!!! Son totalment inofensives i juganeres!!! Em va agradar tant el tema de nedar entre peixos i el paisatge, que l’endemà, i vaig tornar, però aquest cop em vaig quedar dos dies a la illa de Mabul. Es una illa rodejada per una barrera de corall quilometrica amb aigues crisatlines.

La majoria dels habitants son filipins exiliats, amb una ma de canalla que fa por. Viuen de qualsevol manera. en barraques de fusta sobre el mar. I basicament son pescadors.

Aquí però, a diferencia de la resta de Malàcia, no i falta l’alcohol! I a sobre es econòmic!!! Per acabar de remetar el tanto, em vaig allotjar en una casa local amb gent del pais. Guitarra per la nit amb postes de sol de somni, i menjar i jeure durant el dia. Una Passada!!!

Finalment després de tant volltar per Borneo i veure com els cales salten sols. He decidit para uns dies a la capital (Kota Kinabalu)de la província de Sabah, malàcia. Es l'unica manera d'estalviar. Borneo es presciosa pero tot activitat val un dineral. O sigui que aquí quiet, fins el dia 13 que surt el meu pròxim vol cap a....

Una abracada!!!

El permis, l'ascens i l'embarcada

El permís.
Som al parc natural de Kota Kinabalu. Com ja us vaig dir ens hem presentat aquí a veure si podem aconseguir un permís per escalar la muntanya. El parc nomes dona 2 opcions i cap es segura ja que la gent reserva amb 6 mesos d’antelació . Una opció es pagar un pack que inclou tots els menjars, allotjament i guia. L’altre consisteix en pujar la muntanya en un sol dia i nomes pagar el guia. Descartem la primera perquè es caríssim i a part d’això esta tot reservat. Per la segona opció, resulta que nomes i a 3 permisos diaris per escalar la muntanya i fins d’aquí una setmana no hi ha cap forat. Moment de desolació i frustració. Fa mesos que tinc al cap aquesta muntanya , el mont Kinabalu (4095m), el sostre del sud est asiàtic. El meu cap a 100.000 revolucions per minut: frustració!!! Al final se’ns va ocorre fer us de la mentida. Els vam dir que feia 3 setmanes que havíem trucat, per demanar el permís per escalar la muntanya, i que ens havien dit que no feia falta ja que no gaire gent demanava el permís d’un dia. La pobre secretaria es va veure obligada a trucar el cap del parc i després de mitja hora de telèfon ens va mirar i va somriure. Teníem el permís per l’endemà!!! Perquè portava vel i era musulmana perquè sinó l’abraço i la omplo de petons!!!

L’ascensió i el descens.
Així que l’endemà a les 7 del mati, hora que s’obren les portes del parc, en Frank el meu nou company d’alemanya i jo ens dirigim a la porta. Ens assignen el guia i cap amunt. Son 9 km de pujada i 2200m de desnivell positius. La primera part del trekking son 6,5 km fins a Laban Rata, l’emplaçament dels allotjaments situat a 3272m, tardem 2 hores 30 minuts en arribar-hi. Aquesta primera part, tot i que tota l’estona es pujada, es prou relaxada. Transcorre tota l’estona entremig de boscos tropicals, recs i petits salts d’aigua. De tant en tant sobre alguna clarina entre les copes dels arbres i veiem el cim de la muntanya. Es molt amunt!!! Un cop a Laban Rata, fem una veure i mengem alguna cosa. S’han d’agafar forces per l’ascens final. Comencen a arribar els núvols i la punta granítica de la muntanya presenta un aspecte desafiador. No podem perdre temps així que arranquem. Hem de guanyar 900m de desnivell amb 2,5 km. Quin infern. A partir d’aquí la vegetació va disminuint de mica en mica passem de boscos tropicals a vegetació arbustiva i finalment a la roca pura i dura.En els trams de roca hi ha una corda instal·lada que guia fins al cim. Tot i que hi ha trams forca verticals no en faig us. Ens servirà mes per si no hi ha visibilitat a l’hora de baixar. He de reconèixer que aquest últim tram es desenvolupa en mig d’un amfiteatre de puntes rocoses, aptes per escalar, i composen un paisatge inoblidable. Al fons el mar amb les seves illes, tot seguit de franja costera amb plantacions i la jungla que ens arriba just a sota nostre.
M’aturo a 3800m a fer un most. M’ha entrat la gana i estic rebentat. Reprenc el camí i m’entres segueixo enfilant l’aresta final, es van obrin clarianes que donen forces per seguir pujant. Després de 2 hores i mitja, faig el cim!!! Estic sol, a 4095m. No hi ha sensació mes gran en aquesta vida que trobar-se sol en un lloc remot amb bones vistes a 360° i sense sentir cap soroll. El cap es desbloqueja, es deixa anar i no recorda l’esforç realitzat. Que gran es tot! I que content que estic!!! El company i el guia arriben al cap de 30 minuts. Trec el fuet, el pa i l’oli i com si estiguéssim a dalt del Puigmal ens fotem a dinar. Nomes falta una bota de vi!!! Els núvols tapen la vista i comença a fer fred. Reprenem el camí de baixa. Collons quin mal els genolls! Comencen les rampes i les queixes. Nomes vull arribar a baix.

Al cap de 3 hores i mitja i després de corre una mica arribo a la porta d’entrada al parc. No ha estat malament, fer un 4095m amb 8 hores i mitja de caminada amb un desnivell total de 2200+ i 2200-.
A l’arribar al final el guia em va fer un comentari: Tots els catalans esteu igual de bojos i fanatics per aconseguir muntanyes? La resposta va ser... hi ha molta aficio!!!

Remarcar que cada any es fa una cursa i que el campió del 2008 es el senyor Agustí Roc (Catalunya), que va pujar i baixar en 2hores i 44minuts. Quina maquina!!!

L’embarcada
Ja feia dies que no passava res i va tindre que passar el millor dia.
Després d’una ascensió com aquesta l’únic que un vol es dutxar-se, jeure i menjar. Doncs nosaltres vam decidir anar a un altre poble.

Parats a la carretera bruts i suats esperant un bus que va tardar 1 hora en arribar. Arribem al poble, Ranau, i tots els allotjaments estaven plens i no hi havia taxis per anar als pobles del voltant.

Vam prendre el sopar per calmar la mala òstia. Al final vam esbrinar que hi havia busos de línia que duien a un poble, Sandakan, a 4 hores d’on érem. Vam agafar el bus. Impossible dormir perquè la carretera era com les muntanyes russes. Arribem a la 1 de la matinada i com si fos una broma, tots els allotjament fins i tot els de luxe, estaven plens. Ens volíem morir!!!

Al final, desesperats i a les 2 de la matinada, vam agafar un taxi que ens va dur a un altre poble, Sepilok. Un poble fantasma. Al cap d’una hora, de tocar timbres i la bocina del taxi, un ens va obrir la porta. Tenia llit per nosaltres!!! Vam caure rendits fins l’endemà al migdia!!! En total 21 hores de non- stop, això si, content com un gínjol!!!

El pròxim capítol, besties!!!