dijous, 28 de maig del 2009

Malàcia, Singapur i un somni fet realitat.

Malàcia .El meu viatge continua. I el pròxim destí, país i cultura es diu Malàcia. No m’he entretingut gaire a la península malai ja que en 9 dies tinc que agafar un vol de Singapur cap a la fabulosa illa de Borneo. Així que de cap a la capital de malàcia, Kuala Lumpur. La meva intenció era estar 2 nits a casa d’uns russos que vaig contactar amb ells per internet. Ho vaig aconseguir. A part del la parella de russos, compartíem casa amb un Iranià, una americana, una altre parella de russos, una de Moldàvia i per acabar de rematar les nacions unides, gent del país!!! Com podia estar-me nomes dos dies amb aquest ambient? Al final m’hi he estat 5 dies.Entre cervesa i wiski caríssims, perquè es una societat musulmana, es parla de molts temes que ens afecten de maneres molt diferent segons on hem nascut. I parlant amb els companys de diferents nacionalitats, t’adones que el fet de ser català i/o viure a europeu t’obre un munt de portes . Per exemple: un iranià no te permís per viatjar per Europa, Amèrica o sud Amèrica; els russos poden viatjar però els seus visats no son tant llargs com els nostres; els malais poden però no tenen pasta; els yanquis normalment paguen mes que la resta; i això sense entrar en les condicions de vida dels seus països! Donc gracies per haver nascut català.

Malàcia i la capital principalment es un país àrab i a sobre carregat de petroli. Nomes d’arribar-hi et dones conta que hi ha molta pasta!!! I quant dic molta vull dir molta!!! Grans edificis, netedat absoluta i una organització excessiva. Tot son lleis i normes. I no te la saltis perquè et foten una denda ( que es una multa) que no aixeques el cap en te vida. O sigui que a partir d’aquí el viatge comença a agafar un caire diferent. Un societat molt estricta i evolucionada a nivell econòmic però no a nivell de drets socials.

No m’enrotllaré gaire mes, contempleu vosaltres mateixos les fotos. La primera es tracta d’un dels edificis mes alts del mon. Nomes fa 450m!!! Vaig poder pujar fins aquell pont que travessa les dos torres i que estar a 150m de terra.

Singapur. Passada l’estada a Kuala Lumpur, agafo un bus, 5 hores, cap a Singapur. Si l’altre ciutat era gran i impressionant, aquesta encara ho es mes ! Singapur es un país que es troba en una illa i podem dir que tota la illa es una gran ciutat. No havia vist mai res semblant!!! Neta moderna i gran quantitat de zones verdes.Un barreja cultural: india, asiàtica i chinesa i musulmana. Si hi ha una cosa que em va impressionar de Singapur es que es el clar exemple de societat de consum. No cal que pensis, tot esta regulat. I fins i tot fer amics es facil.

I, hi ha mes centres comercials que habitants. No es broma, un a cada cantonada i no pas petits. Però també hi ha misèria i fins i tot els vagabunds s’han d’amagar. Una societat massa competitiva!!! Com es sol dir, una imatge val mes que mil paraules, comproveu-ho vosaltres mateixos:
Despres de deu dies de vida urbana, nomes vull que tranquil·litat. I es que quant penso amb tranquil·litat nomes em ve al cap, muntanya, bosc i platja. I molt a prop d’aquí hi ha un lloc on es compleixen les tres premisses: BORNEO. O sigui que Skitrain, avio i cap alla.Borneo. Per mi es un somni fet realitat i penso gaudir-ne al màxim. Per començar vull anar fer un cim el mont Kinabalu (4100m). El problema es que nomes hi ha 160 entrades al dia i nomes t’hi deixen pujar amb guia i amb un pack (tot inclòs ) que son caríssims. Estic disposat a agafar el guia, perquè sinó no em deixen entrar, però no vull pagar el pack. Es un estafa fet nomes per la gent de pasta. I els que portem la muntanya a dintre i no tenim pasta, que?
Mai m’ha fet res pagar per entrar en un espai protegit i si no hi ha mes remei pagar per un guia. El que es inacceptable es que t’obliguin a comprar els àpats juntament amb l’allotjament!!! I si em vull portar el meu menjar? I si no vull menjar? I si vull dormir al carrer? Que passa que no hi tinc dret? Faig molt de mal a la natura?
Es una puta vergonya que l’accés a la muntanya nomes estigui a l’abast de pocs. Sigui com sigui, dema em presentaré a l’entrada del parc a veure que hi puc fer. Espero trobar alguna solució!!!

Salut!

dilluns, 18 de maig del 2009

Vietnam Family Tour

Desprès de Hue el nostre camí es va dirigir cap a Hoian. No sense abans parar en algun temple.
Hoian es l'antiga capital del regna Vietnamita. Una ciutat petita que mostra tots els seus encants d'una època esplendorosa. Una ciutat construïda entre el mar, amb platges de sorra blanca, i un gran riu amb un moviment de transport frenètic. Declarada patrimoni de la humanitat no cal fer-hi gaire res. Amb passejar-hi i gaudir dels seus bons restaurants de cuina Vietnamita, n’hi ha prou. Però també es bo fer un cop d’ull al seu entorn privilegiat i com no fer quatre compres pel llarg del seus carrers plens de botigues. Així vam passar tres dies sense que els guies en atabalessin gaire. En poques paraules ens van deixar temps lliure, que es van anar d’allò mes be.
Després de Hoian vam anar directes a buscar un vol que ens va dur a la segona capital del país: Ho Chi Min o Saigon com preferiu nombrar-la.
Saigon es una ciutat moderna comparat amb la resta de Vietnam. No se quants milions de persones i viuen però el que si que sabem es que hi han 4 milions de motos. I son dades científiques.
A qui entre d'altres coses vam trobar un restaurant de tapes i es clar no va poder faltar fer-hi una parada i fer un tast d'un bon vi i productes típics de la península. Després de tants mesos de sopes de Nooddels i arros ... Va ser com un menjar diví. D'altre banda, també vam gaudir dels seus mercats caòtics on s'ha de regatejar fins acabar extenuat.
A part de gaudir de Saigon, la segona capital de la república Vietnamita ens va servir de camp base per moure'ns per al seus voltants. Una de les primers excursions que vam fer va ser 2 dies al famós delta del Mekong. Si us he de ser sincer es tant gran que no tens noció d'estar en un delta. Diries que estàs en una zona pantanosa rodejada de canals, camps d'arros i fruiters. I es que els senyor riu Mekong quan arriba a la seva desembocadura es divideix en 7 branques que son 7 rius immensos.

Aquí la vida gira entorn del riu. No hi ha ningú que no tingui una canoa, una barca o una barcassa I el que no la te es veu obligat a utilitzar el gran nombre de ferris que hi ha. Una extensió immensa on la gent viu de totes les formes inimaginable: en cases al costat del riu, cases flotants, barcasses, i barquetes.
Per fer les compres a part dels típics mercats asiàtics, hi han els mercats flotants. Una cosa molt impressionant de veure ja que tota la gent de les rodalies ve amb les barques carregades a vendre , comprar o intercanviar al seus productes sempre sense tocar de peus a terra. Nosaltres ens vam passejar amb una barca pel mig de tot el batibull i fins i tot hi ha qui amb una canoa ven menjar als comerciant.
Després de dos dies empantanats i amb una calor horrible vam tornar a Saigon on la calor crec que encara era mes escandalosa. L’endemà vam anar a veure les famoses trinxeres Vietnamites on els Americans a part de perdre la Guerra van acabar totalment bojos i desesperat. I es que no m’estranya!!!

El districte de Cu Chin es una extinció immensa de selva, plantacions de cautxú i camps d'arros, connectada per mes de 200 km de túnels de dimensions Vietnamita ( 60x40). Arriben a tenir fins a tres nivells de profunditat. Aquesta gent quant rebien els atacs enemics feien vida a sota terra per protegir-se. I sabien en tot moment on es trobaven els Yankis. Eren com talps que espiaven l'enemic sense ser vistos!
Es clar que tot i la superioritat yanqui amb tecnologia i armament, no van poder fer res contra les trampes casolanes dels camperols. Antigament les utilitzaven per caçar animals i ara per caçar una nova espècie animal invasora. Totes les armes a part d'algun Kalasnikoff eren fetes a base de bambo, ferro reciclat de les bombes americanes i un treball de xinès per fer les trinxeres i els túnels.
Ens vam poder posar dins els túnels (d'unes dimensions mes grosses per estrangers ) i realment es una autentica obra d'enginyeria molt angoixant però efectiva. Ells i passaven ajupits i jo i el meu pare de quatre grapes. I fins i tot en algun lloc arrossegant-me.
Be una derrota Americana merescuda i mes després de veure el museu de la Guerra on es veuen les atrocitats que tota guerra porta associada. Un cosa que em va cridar l’atenció del museu de la guerra a part de les fotos de mutilats, malformacions degut a la utilització dels productes químics i les cares de desesperació; es el següent: resulta que els americans van utilitzar una substancia prohibida per fer la guerra, el Napalm! Avui en dia hi ha una sèrie de productes que no es poden utilitzar per fer la guerra i jo em pregunto : Es que una guerra es legal o justificada? Per aquesta mateixa regla, perquè no prohibeixen també les guerres? En fi que cadascú pensi el que vulgui.
Després de 15 dies voltant per Vietnam amb família cuidat i alimentat com si estigues a casa, o millor, un no voldria que allò s’acabés mai.
Per començar mai hagués pensat que els meus pares arribessin a fer aquest viatge. I mai hagués imaginat que si adaptarien tant be. S'ha de dir que al final semblaven fins I tot asiàtics. Jajaja!!! La veritat es que tots plegats hem desfruitat moltíssim del país i de la companyia.
Moltes gracies per la companyia! I molts petons!!!

Be, ja que amb tot el blog no he renegat gaire, em permetreu una sèrie de... Crec que els meus pares comparteixen l’opinió amb mi, i es que els viatges organitzats son una mica aclaparadors. De vegades penses que no cal ni que vagis a pixar perquè ja ho farà el guia per tu. No pots descansar perquè s'ha d'anar a veure jo que collons ser... i tu, la migdiada es molt important, no?
Be, una de les poques avantatges que li trobo es que et porten i et venen a buscar a tot arreu i et donen molta informació que, si no vas amb guia, no te'n enteres.

El meu viatge, independentment de l’últim comentari, segueix endavant això si, sense guia i sense cotxe. O sigui que transport públic i anar marxant. Em dirigeixo a cap a terres musulmanes: Kuala Lumpur la capital de Malàisia i Singapur. De fet ja hi he arribat i nomes us puc dir que... flipo amb tot. Però això us ho explico en el pròxim episodi, ok? No tardaré gaire en publicar-lo o sigui que en 2 o 3 dies el teniu aquí.

Una abraçada i fins aviat!!
PD: ja he penjat totes les fotos de Vietnam.

diumenge, 10 de maig del 2009

Vietnam i bona companyia

Gracies a tots per escriure'm encara que siguin dos paraules, quant estas sol valen un imperi.
Quant surts de Myanmar i aterrisses a l'aeroport de Bangkok, ets sents alliberat i deprimit al mateix temps. Tornar a la civilització moderna no es fàcil.

Si algú necessita info sobre l'international Airport of Bangkok ja sabeu, nomes heu de preguntar. Vaig passar-mi 7 hores esperant que sortís el meu vol cap a la pròxima destinació: Vietnam.

Vaig arribar a Hanoi, la capi, i vaig passar tres dies d'allo mes entretinguts. Una ciutat fantàstica on hi ha una vida tremendament moguda. A sobre celebraven el dia de la independència dels francesos i el dia de l'alliberacio dels americans. Dos grans dies. Importants fins i tot per un català!!!

Però la meva intenció no era estar a la ciutat. Després del viatge a Myanmar, volia tranquil·litat absoluta i passar-me uns quants dies quiet en algun indret ven parit. Em van parlar d'un lloc fresc i tranquil situat a la muntanya i no vaig pensar-ho dos cops. Cap a Sapa falta gent!!!Realment un lloc magnific. Muntanyes com les de casa... Planoles... Unes muntanyes boscoses a les zones altes i terraces a totes les seves valls i vessants. I on les tribus encara porten el seus vestits tradicionals. S'ha de veure-ho per creure. Increïblement bonic.

Però be, no us he dit tota la veritat. A Sapa esperava unes persones molt importants. POdriem parlar de V Els meus pares!!! Jijiji, si si, tal i com ho heu llegit. Resulta que com tenien vacances i el nen era a l'altre punta del mon s'han decidit a venir. I no sabeu l'alegria que m'ha fet!!! Si contem que des de que tenia 13 anys no viatgem junts... ja anava sent hora, no?

O sigui que em vaig trobar amb ells a Sapa. Lo que ningú sap, be, tu tia i Mònica si que ho sabeu, es que el nen es va començar a trobar malament al tren nocturn de baixada cap a Hanoi.Em vaig passar 10 hores vomitant i sense poder bellugar-me. Quant vaig arribar a la capital, les meves úniques paraules amb veu ronca i de cigalo, van ser: PORTEU-ME A UN HOSPITAL!!!

Així que... amb un mal d'estomac de dos parells de collons i cargolat perquè no podia estar dret, el meu pròxim destí va ser: SOS International Hospital.

- Diagnostic: Un Bacteri ingerit en algun lloc remot durant els 5 mesos anteriors.

- Remei: Estigues aquí quietet que t'endullem el suero, antibiòtics, paracetamol i alguna cosa mes per la vena fins que et recuperis.

O sigui que ja ho veieu: "a cada cerdo le llega su sant martin" a mi m'ha arribat amb la millor companyia que un pot tenir: Els papis. Jo ja vaig insistir que anessin a fer l'excursio que teníem prevista, que a mes era Halong Bay (lo mes ven parit de Vietnam), però ja us podeu imaginar quina va ser la resposta.

Dos dies a l'hospi amb bona companyia i recuperat. El primer que vaig fer sortint de l'hospi, va ser anar a l'HOTEL (amb majúscules) i fotrem un entrepa de pernil serra amb oli d'oliva que venia dins les maletes dels papes. Allò em va aixecar l'anim!!! Fins i tot aquella tarda faig anar al gimnàs de l'hotel a corre! Volia veure fins quin punt estava cardat! I tot i que no estava gaire fi podia seguir el viatge amb total normalitat.

L'endema, després de passar per l'hospi a fer l'ultim anàlisis i confirmar que el meu company el Bacteri ja m'havia abandonat, vam agafar un vol cap a Hue!

Hue es una ciutat viva i calorosa amb un grapat de temples i mausoleus. Es troba al mig de Vietnam i era la seva antiga capital. Dos dies per fer les visites obligatòries de temples i mercats, i alguna compra per integrar-nos una mica mes en la cultura.

Si el senyor bacteri arriba a fer afecta a Myanmar, Laos o Cambotja o en qualsevol lloc en solitari com he fet fins ara, probablement el destí del meu viatge hagués canviat moltissim. Moltissim vull dir 360 graus. Hem de comptar que eren llocs inhòspits sense hospitals potents, ni mitjans òptims.
O sigui que toco fusta i dono gracies a no ser qui, perquè no soc creient, per haver tingut la millor companyia del mon en aquesta primera mala experiència en 5 mesos. Gracies papa, gracies mama!!!