Palawan, El mon perdut.

En un viatge llarg, arriba un moment en que un esta cansat. Cansat de moure’s amb transports de tots colors, d’empecadar i desempaquetar motxilla i sobretot de no assaborir i conèixer un lloc amb profunditat. Per això, he decidit fer un” kit kat” al meu viatjar i quedar-me quiet en algun lloc remot d’aquest planeta.
Així que, mig a l’atzar, vaig escollir una de les 7000 illes que hi ha a Filipines, per passar-hi 15 dies. L’illa escollida es Palawan, al mig del mar de xina. No podria haver escollit millor!!!

Vaig aterra a la capital de l’illa, Puerto Princesa, i es que amb aquest nom , alguna cosa d’especial te que tenir. Nomes d’arribar, Festa de l’illa!!! Toma!!! Cada regió de l’illa feia una mostra de les seves característiques culturals, es a dir: menjar, musica, dansa, tradicions, vestimenta etc... Vaig gaudir-ne un parell de dies.

Després de la capi, cap al Nido. Un poblet mariner situat en una badia en un dels extrems de l’illa. Completament rodejat de muntanyes calcaries, amb vegetació exuberant, i platges de somni. Ha sigut aquí, on finalment, he trobat el meu racó de pau, sedentarisme i plaer. En definitiva, les meves petites vacances.

Els meus dies aquí son fàcils de resumir, si d’activitat parlem. Bàsicament, navegar amb vaixell cap a illetes remotes, platja, llegir i de tant en tant fer una mica d’esport: kayak,corre, nedar. El difícil, es resumir el paisatge que m’ha envoltat tots aquests dies. Crec que no hi ha paraules per descriure uns paisatges tant curiosos, verges i increïblement encisadors com els que he vist. Llacs salats enmig d’illetes, coves en mig del mar, illes amb platges amb totes les tonalitats de blau possible, roques de totes formes envoltades per un verd... un verd que sembla artificial, ocells estranys, aigües termals enmig de camps d’arròs i rodejat de palmeres, salts d’aigua i infinitat de coses mes que soc incapaç de descriure, perquè no acabaria mai. Simplement us poso uns quant exemples perquè en gaudiu. Cada cop estic mes convençut que la realitat supera la ficció!!!

Cal dir que tota aquesta bellesa no seria possible si la gent del país no fes l’esforç de preservar-ho. I es que, la gent de El Nido, son simplement adorables. Poble mariner, simples, simpàtics, de bon menjar i veure i sobretot hospitalaris. Tot plegat, el poble vull dir, sembla una gran família. I lo bo es que tu com a turista també en formes part.

Com a curiositat... jo també vaig celebrar el Sant Joan! Però a la filipina! ~Com molt be sabeu, Filipines era una antiga colònia espanyola i si celebren les mateixes ” festes religioses”. També hi ha gent que parla castellà. El seu idioma propi, però, es el tagàlog, i es divertit perquè a part d’utilitzar paraules amb castellà, la seva fonètica es llatina.~ Aquí, la gent no fa fogueres, ni tiren petards i es que es comprensible, a 30 graus tot el dia! ho enteneu, no? Aquí el que fan es tirar-se aigua pels carrers i anar a estarrerracar-se a la platja i a veure. I es que, si ha una cosa en cumu amb els llatins, es que la gent veu el que no esta escrit!!! Es comprensible, quan una ampolla de rom val nomes 1’20 euros i una cervesa 20 cèntims!!! Que en podem esperar!!! -Si..., ja ser el que esteu pensant... pot ser bo, amb aquest preu? - La resposta es que si, es realment bo!!! Mireu si es bo que aquella nit, vaig acabar amb una castanya considerable i en un Karaoke cantant amb Tagàlog (Filipí). Fins que el meu cos va dir prou!!! Bufff!!!

Al final, a El Nido, em deien que anés a renovar el meu visat i em quedes mes dies amb ells. Em van convidar a sopar i a tot el veure que vaig voler. La ultima nit van acabar amb mi!!! Però desprès de les meves petites vacances, dins el meu gran viatge, un te que reprendre el camí i deixa enrere les comoditats i la bona gent que m’han envoltat tots aquests dies. Ohhh..., sincerament, em poso trist nomes de pensar-ho!!!

O sigui que, carretera i manta cap a la capital, Puerto Princesa. No volia, però, marxar de Palawan sense abans haver vist una altre de les 7 meravelles que la natura ens regala. I es que aquesta illa, amaga el riu subterrani mes llargs del mon, 81 quilometres. O sigui que, de cap, cap allà...

Sempre es bo acabar un post amb algunes imatges eloqüents del perquè no volia marxar d’aquesta illa. I es que, a part de lo que heu vist fins ara, no hi ha res comparable a les postes i sortides de sol que he viscut aquí!!! Us en poso algun exemple i us puc assegurar que no hi ha filtres ni cap mena de retoc. Les de mes color, son del dia abans que un tifó ens descarregues aigua durant dos dies , i la resta del dia a dia. Molts petons a tots!!!