Hoian es l'antiga capital del regna Vietnamita. Una ciutat petita que mostra tots els seus encants d'una època esplendorosa. Una ciutat construïda entre el mar, amb platges de sorra blanca, i un gran riu amb un moviment de transport frenètic. Declarada patrimoni de la humanitat no cal fer-hi gaire res. Amb passejar-hi i gaudir dels seus bons restaurants de cuina Vietnamita, n’hi ha prou. Però també es bo fer un cop d’ull al seu entorn privilegiat i com no fer quatre compres pel llarg del seus carrers plens de botigues. 
Així vam passar tres dies sense que els guies en atabalessin gaire. En poques paraules ens van deixar temps lliure, que es van anar d’allò mes be.
Així vam passar tres dies sense que els guies en atabalessin gaire. En poques paraules ens van deixar temps lliure, que es van anar d’allò mes be.Després de Hoian vam anar directes a buscar un vol que ens va dur a la segona capital del país: Ho Chi Min o Saigon com preferiu nombrar-la.
Saigon es una ciutat moderna comparat amb la resta de Vietnam. No se quants milions de persones i viuen però el que si que sabem es que hi han 4 milions de motos. I son dades científiques.
Saigon es una ciutat moderna comparat amb la resta de Vietnam. No se quants milions de persones i viuen però el que si que sabem es que hi han 4 milions de motos. I son dades científiques.
A qui entre d'altres coses vam trobar un restaurant de tapes i es clar no va poder faltar fer-hi una parada i fer un tast d'un bon vi i productes típics de la península. Després de tants mesos de sopes de Nooddels i arros ... Va ser com un menjar diví. D'altre banda, també vam gaudir dels seus mercats caòtics on s'ha de regatejar fins acabar extenuat. 
A part de gaudir de Saigon, la segona capital de la república Vietnamita ens va servir de camp base per moure'ns per al seus voltants. Una de les primers excursions que vam fer va ser 2 dies al famós delta del Mekong. Si us he de ser sincer es tant gran que no tens noció d'estar en un delta. Diries que estàs en una zona pantanosa rodejada de canals, camps d'arros i fruiters. I es que els senyor riu Mekong quan arriba a la seva desembocadura es divideix en 7 branques que son 7 rius immensos.
Aquí la vida gira entorn del riu. No hi ha ningú que no tingui una canoa, una barca o una barcassa I el que no la te es veu obligat a utilitzar el gran nombre de ferris que hi ha. Una extensió immensa on la gent viu de totes les formes inimaginable: en cases al costat del riu, cases flotants, barcasses, i barquetes.
Per fer les compres a part dels típics mercats asiàtics, hi han els mercats flotants. Una cosa molt impressionant de veure ja que tota la gent de les rodalies ve amb les barques carregades a vendre , comprar o intercanviar al seus productes sempre sense tocar de peus a terra. Nosaltres ens vam passejar amb una barca pel mig de tot el batibull i fins i tot hi ha qui amb una canoa ven menjar als comerciant. 
Després de dos dies empantanats i amb una calor horrible vam tornar a Saigon on la calor crec que encara era mes escandalosa. L’endemà vam anar a veure les famoses trinxeres Vietnamites on els Americans a part de perdre la Guerra van acabar totalment bojos i desesperat. I es que no m’estranya!!!
El districte de Cu Chin es una extinció immensa de selva, plantacions de cautxú i camps d'arros, connectada per mes de 200 km de túnels de dimensions Vietnamita ( 60x40). Arriben a tenir fins a tres nivells de profunditat. Aquesta gent quant rebien els atacs enemics feien vida a sota terra per protegir-se. I sabien en tot moment on es trobaven els Yankis. Eren com talps que espiaven l'enemic sense ser vistos! 
Es clar que tot i la superioritat yanqui amb tecnologia i armament, no van poder fer res contra les trampes casolanes dels camperols. Antigament les utilitzaven per caçar animals i ara per caçar una nova espècie animal invasora. Totes les armes a part d'algun Kalasnikoff eren fetes a base de bambo, ferro reciclat de les bombes americanes i un treball de xinès per fer les trinxeres i els túnels.
Ens vam poder posar dins els túnels (d'unes dimensions mes grosses per estrangers ) i realment es una autentica obra d'enginyeria molt angoixant però efectiva. Ells i passaven ajupits i jo i el meu pare de quatre grapes. I fins i tot en algun lloc arrossegant-me.
Ens vam poder posar dins els túnels (d'unes dimensions mes grosses per estrangers ) i realment es una autentica obra d'enginyeria molt angoixant però efectiva. Ells i passaven ajupits i jo i el meu pare de quatre grapes. I fins i tot en algun lloc arrossegant-me.
Be una derrota Americana merescuda i mes després de veure el museu de la Guerra on es veuen les atrocitats que tota guerra porta associada. Un cosa que em va cridar l’atenció del museu de la guerra a part de les fotos de mutilats, malformacions degut a la utilització dels productes químics i les cares de desesperació; es el següent: resulta que els americans van utilitzar una substancia prohibida per fer la guerra, el Napalm! Avui en dia hi ha una sèrie de productes que no es poden utilitzar per fer la guerra i jo em pregunto : Es que una guerra es legal o justificada? Per aquesta mateixa regla, perquè no prohibeixen també les guerres? En fi que cadascú pensi el que vulgui.
Després de 15 dies voltant per Vietnam amb família cuidat i alimentat com si estigues a casa, o millor, un no voldria que allò s’acabés mai.
Per començar mai hagués pensat que els meus pares arribessin a fer aquest viatge. I mai hagués imaginat que si adaptarien tant be. S'ha de dir que al final semblaven fins I tot asiàtics. Jajaja!!! La veritat es que tots plegats hem desfruitat moltíssim del país i de la companyia.
Moltes gracies per la companyia! I molts petons!!!
Be, ja que amb tot el blog no he renegat gaire, em permetreu una sèrie de... Crec que els meus pares comparteixen l’opinió amb mi, i es que els viatges organitzats son una mica aclaparadors. De vegades penses que no cal ni que vagis a pixar perquè ja ho farà el guia per tu. No pots descansar perquè s'ha d'anar a veure jo que collons ser... i tu, la migdiada es molt important, no?
Be, una de les poques avantatges que li trobo es que et porten i et venen a buscar a tot arreu i et donen molta informació que, si no vas amb guia, no te'n enteres.
El meu viatge, independentment de l’últim comentari, segueix endavant això si, sense guia i sense cotxe. O sigui que transport públic i anar marxant. Em dirigeixo a cap a terres musulmanes: Kuala Lumpur la capital de Malàisia i Singapur. De fet ja hi he arribat i nomes us puc dir que... flipo amb tot. Però això us ho explico en el pròxim episodi, ok? No tardaré gaire en publicar-lo o sigui que en 2 o 3 dies el teniu aquí.
Una abraçada i fins aviat!!
PD: ja he penjat totes les fotos de Vietnam.
1 comentari:
Què fa el nen?, ben refet de mama i papa? be aquí entre la teva crònica i la dels teus pares ja ens venen ganes d'anar al Vietnam. Un petó i "endavant les hatxes" tia i tui
Publica un comentari a l'entrada