Croacia

Dons be, tard com sempre, em disposo a explicar el nostre viatge a Croàcia.
Aquest viatge es va dur a terme el Nadal passat. Van ser 20 dies de furgoneta amb només dues parades a un hotel per netejar-nos una mica a fons. La resta de dies les dutxes van ser en sec ( toallitas baby), van trionfar!!!.

Dons be, sortint a les 9 del mati d'olot vam arribar a les 21:00h a Trieste (frontera croato- italiana) va ser una tortura però va valer la pena. L'endemà amb poques hores vam aterrissar a Slovenia, però com no era el nostre objectiu vam passar de llarg, directa cap a la capital de Croàcia (Zagreb). La veritat es que fotia una rasca que no estava escrit!!! Zagreb val molt la pena ciutat cosmopolita centroeuropea amb un bon reguitzell de bars. Tots de fusta i molt càlid. Llocs d'aquells on no t'en dones compte i t'ha passat la tarda!!! jajajaja La ciutat val molt la pena.

Sortim de Zagreb direcció Parc Nacional dels Llacs de Plivicka. Vam estar 5 o 6 dies voltant pel mig d'aquells mons de deu, no vam veure el sol ni un dia, tot glaçat i quant dic tot vull dir fins i tot les ascicules dels pins. Realment un paisatge àrtic d'allò mes bonic. Uns quants trekings per la neu amb els llacs glaçats i cap a la furgoneta a escalfar-nos.

Els ossos a l'igual que els habitants de la zona estan hivernant. Cal remarcar que, és aqui on va començar la guerra dels Balcans. Això queda reflectit amb les mirades fosques de la gent, els cementiris plens de creus noves, les cases abandonades o cosides de metralla en les seves parets, zones prohibides per que hi han mines i tancs abandonats pel cami, quina por haver viscut aqui en aquell període...

Dels llacs de Plivitcka fins a la costa, encara ens i vam passar uns dies, dies de carreteres blanques i paisatges glaçats fins que de cop i volta es travessa un tunel a 1500m d'alçada i de cop sembla que canvïis de planeta. Fora plumons, camisetes termiques i mitjons coolmax. Som al Mediterrani i com per art de magia per fi veiem el sol.

Ens dirigim al Parc Nacional de Paklenica, un seguit de congostos que es troben a 5 km del mar i s'eleven fins als 2000m d'altura. Paradis de l'escalada nacional, fem uns trekings i algunes escalades interessants sobre fisures calcaries. realment bonic. No hi ha ningú.

Desprès de tants dies de fred i muntanya, va tocar la costa, vam estar uns dies baixant amb la calma i veien pobles mariners . Per cert tots ells bastant autentics. Fins que vam arribar a Makarska. Aparentment un altre poble mariner, un xic mes arreglat que els altres, però tranquil. Aquell vespre, i desprès d’anar a missa, vam anar a buscar un lloc per menjar alguna cosa. Era una petita taverna de poble a segona línia de mar. Al seu interior un cambré graciós, li va fer gracia que fóssim catalans i allà va començar la festa. Que si el FCB, que si la selecció croata, etc... Vam menjar de collons, i el local es va anar omplenant de croates de totes les edats. Tots es coneixien. Trobada d’antics companys de poble.
Al final vam acabar entaulats amb ells, tocant l’acordió, cantant i bevent grapa casolana. No hi han paraules. Vam sortir d’allà amb una castanya que n’hi me’n recordo. Vam agafar el cotxe (algun lloc teníem que anar a dormir), vam travessar el passeig, però, no per la carretera sinó pel mig. Vam acabar dormint al mig del port esportiu, sota una senyal de prohibit passar. PD: tot això ens en vam adonar l’endemà!!.



L’endemà no érem ningú, vam agafar el cotxe i vam conduir 30 minuts. Temps de sortir del poble. Vam parar al costat de la carretera arrant de mar, i a dormir. La grapa i el vi blanc son molt dolents per la ressaca. Desprès d ’aixecar-nos i menjar quelcom vam seguir el viatge cap a Dubrovnik. Primer vam passar per el delta del riu Neretva. Unes excursions amb Bici i anar seguint la ruta.

Al final vam arribar a Dubrovnik. quedaven 2 dies pel cap d’any. Diuen que Dubrovnik es una de les ciutats mes maca del món. Ho podem confirmar. Realment es preciosa. I cara!! Vam celebrar el cap d’any rodejats de croates, i amb el gorro de llana al cap. Ja i havia festa però, tot i ser mediterranis son de l’est. Una mica freds, pel que estem acostumats. Però dèu n'hi do!!

A la fi tocava la retirada. Vam agafar la única carretera que hi ha fins a Split. 400 km per una nacional com la de Tossa a St. feliu de Guixols. Dèu n’hi do.
A Split una mica de culturilla per la city i uns bons tiberis. Es una ciutat comercialment molt important. Els millors guies gastronòmics, els taxistes. Aquí haviem d' agafar el ferry per travessar cap a Italia. Agafeu-ho per internet que sempre es mes econòmic.

Eren 12 hores de ferry, per tant de nit. Al pujar tot era aparentment normal. Al principi es respirava bon rollo, fins que... ens vam adonar que estàvem rodejats de religiosos de tot tipus: franciscans, jueus, anglinas, jessuites, etc.. i a sobre dormíem davant de la capella. Si arribo a saber que en aquell collons de ferry i pujarien 14 autocars de congregacions religioses, m’espero un dia!!! Tant bon rollo feia fàstic!!!

Vam arribar a Ancona (Itàlia) resant pares nostres i aves maries! Fins i tot em vaig agenollar davant la verge del suplici perquè s’acabés aquell viatge!! Al final vam poguer sortir i ens trobàvem en plena toscana italiana.
Vam passejar-nos per aquests racons d’Itàlia: Perugia, Arezzo i Florència. Descobrint l’empremta dels nostres antics conqueridors. Una cuina d’allò mes bona. Fins i tot, en una ocasió vam menjar crema catalana. - Nosaltres també els hi hem deixat l’empremta-.

Al final 20 dies de furgoneta, amb 2600 km acumulats, un munt de vivències i una crosta de brutícia a la nostre pell. Aquí nomes expliquem les coses mes representatives, divertides i sobretot que me'n recordo, que en el fons son les que ens queden .

Salut!!!