dimecres, 3 de juny del 2009

El permis, l'ascens i l'embarcada

El permís.
Som al parc natural de Kota Kinabalu. Com ja us vaig dir ens hem presentat aquí a veure si podem aconseguir un permís per escalar la muntanya. El parc nomes dona 2 opcions i cap es segura ja que la gent reserva amb 6 mesos d’antelació . Una opció es pagar un pack que inclou tots els menjars, allotjament i guia. L’altre consisteix en pujar la muntanya en un sol dia i nomes pagar el guia. Descartem la primera perquè es caríssim i a part d’això esta tot reservat. Per la segona opció, resulta que nomes i a 3 permisos diaris per escalar la muntanya i fins d’aquí una setmana no hi ha cap forat. Moment de desolació i frustració. Fa mesos que tinc al cap aquesta muntanya , el mont Kinabalu (4095m), el sostre del sud est asiàtic. El meu cap a 100.000 revolucions per minut: frustració!!! Al final se’ns va ocorre fer us de la mentida. Els vam dir que feia 3 setmanes que havíem trucat, per demanar el permís per escalar la muntanya, i que ens havien dit que no feia falta ja que no gaire gent demanava el permís d’un dia. La pobre secretaria es va veure obligada a trucar el cap del parc i després de mitja hora de telèfon ens va mirar i va somriure. Teníem el permís per l’endemà!!! Perquè portava vel i era musulmana perquè sinó l’abraço i la omplo de petons!!!

L’ascensió i el descens.
Així que l’endemà a les 7 del mati, hora que s’obren les portes del parc, en Frank el meu nou company d’alemanya i jo ens dirigim a la porta. Ens assignen el guia i cap amunt. Son 9 km de pujada i 2200m de desnivell positius. La primera part del trekking son 6,5 km fins a Laban Rata, l’emplaçament dels allotjaments situat a 3272m, tardem 2 hores 30 minuts en arribar-hi. Aquesta primera part, tot i que tota l’estona es pujada, es prou relaxada. Transcorre tota l’estona entremig de boscos tropicals, recs i petits salts d’aigua. De tant en tant sobre alguna clarina entre les copes dels arbres i veiem el cim de la muntanya. Es molt amunt!!! Un cop a Laban Rata, fem una veure i mengem alguna cosa. S’han d’agafar forces per l’ascens final. Comencen a arribar els núvols i la punta granítica de la muntanya presenta un aspecte desafiador. No podem perdre temps així que arranquem. Hem de guanyar 900m de desnivell amb 2,5 km. Quin infern. A partir d’aquí la vegetació va disminuint de mica en mica passem de boscos tropicals a vegetació arbustiva i finalment a la roca pura i dura.En els trams de roca hi ha una corda instal·lada que guia fins al cim. Tot i que hi ha trams forca verticals no en faig us. Ens servirà mes per si no hi ha visibilitat a l’hora de baixar. He de reconèixer que aquest últim tram es desenvolupa en mig d’un amfiteatre de puntes rocoses, aptes per escalar, i composen un paisatge inoblidable. Al fons el mar amb les seves illes, tot seguit de franja costera amb plantacions i la jungla que ens arriba just a sota nostre.
M’aturo a 3800m a fer un most. M’ha entrat la gana i estic rebentat. Reprenc el camí i m’entres segueixo enfilant l’aresta final, es van obrin clarianes que donen forces per seguir pujant. Després de 2 hores i mitja, faig el cim!!! Estic sol, a 4095m. No hi ha sensació mes gran en aquesta vida que trobar-se sol en un lloc remot amb bones vistes a 360° i sense sentir cap soroll. El cap es desbloqueja, es deixa anar i no recorda l’esforç realitzat. Que gran es tot! I que content que estic!!! El company i el guia arriben al cap de 30 minuts. Trec el fuet, el pa i l’oli i com si estiguéssim a dalt del Puigmal ens fotem a dinar. Nomes falta una bota de vi!!! Els núvols tapen la vista i comença a fer fred. Reprenem el camí de baixa. Collons quin mal els genolls! Comencen les rampes i les queixes. Nomes vull arribar a baix.
Al cap de 3 hores i mitja i després de corre una mica arribo a la porta d’entrada al parc. No ha estat malament, fer un 4095m amb 8 hores i mitja de caminada amb un desnivell total de 2200+ i 2200-.
A l’arribar al final el guia em va fer un comentari: Tots els catalans esteu igual de bojos i fanatics per aconseguir muntanyes? La resposta va ser... hi ha molta aficio!!!
Remarcar que cada any es fa una cursa i que el campió del 2008 es el senyor Agustí Roc (Catalunya), que va pujar i baixar en 2hores i 44minuts. Quina maquina!!!

L’embarcada
Ja feia dies que no passava res i va tindre que passar el millor dia.
Després d’una ascensió com aquesta l’únic que un vol es dutxar-se, jeure i menjar. Doncs nosaltres vam decidir anar a un altre poble.
Parats a la carretera bruts i suats esperant un bus que va tardar 1 hora en arribar. Arribem al poble, Ranau, i tots els allotjaments estaven plens i no hi havia taxis per anar als pobles del voltant.
Vam prendre el sopar per calmar la mala òstia. Al final vam esbrinar que hi havia busos de línia que duien a un poble, Sandakan, a 4 hores d’on érem. Vam agafar el bus. Impossible dormir perquè la carretera era com les muntanyes russes. Arribem a la 1 de la matinada i com si fos una broma, tots els allotjament fins i tot els de luxe, estaven plens. Ens volíem morir!!!
Al final, desesperats i a les 2 de la matinada, vam agafar un taxi que ens va dur a un altre poble, Sepilok. Un poble fantasma. Al cap d’una hora, de tocar timbres i la bocina del taxi, un ens va obrir la porta. Tenia llit per nosaltres!!! Vam caure rendits fins l’endemà al migdia!!! En total 21 hores de non- stop, això si, content com un gínjol!!!

El pròxim capítol, besties!!!

6 comentaris:

Anònim ha dit...

ANANUUUUUUUUU!!! I l'estelada al cim que? 8è manament de la biblia NO MENTIRÀS!!!! jajajaja ke kabron, només hagués faltat que t' hagués sortit gratis l' ascenció, ja hagués set la òstia!!!
Una abraçada foll!!!!

Marc Vergés

pau ha dit...

Nano aviam si resulta que faràs més muntanya ara que mai malparit, no m'importa que triguis en tornar però m'emprenyaré fort si no tornes sencer, cap de tro.

francesc ha dit...

Bon dia català pel món!
Quin gust aixecar-se al matí, arribar a la feina i llegir el teu post!
Em sembla que avui no treballaré!jajajajaja...salut embarques!

Anònim ha dit...

TREPELLA!!!Per no dir-te una altre cosa...jeje.
Petites mentides per fer bonics i grans cims és poden dir!!

Ja fa dies que tinc molt "mono" d'escalar i decidit demà m'hi posso que sinó quan tornis no t'atraparé...Un petonas i cuidat molteíssim i records el company!!!

Tània

JORDI QUELLOS LLOBET ha dit...

Si si si, ja ho ser pau,... pero que farieu vosaltres en el meu cas? Estic convencut que haguessiu fet el mateix!!! Aixi que... ,s'hi ha de passa algu, que passi a la muntanya.

Ei xicu, m'alegra que hagis decidit no treballar. De tant en tant ja esta be fer un extra. jajaja!!!

I Tania, ja tardes, anims que no hi ha res mes ven parit!!!

maria artigas ha dit...

GUUUUUUUAAAAAAUUUUU!!! Acabo de llegir el teu blog i és absoluta sensació de llibertat!!!...quina embeja...sana eh? M'anelegro moltíssim de que estiguis visquent tot això!!! els petits grans esforços tenen grans recompenses!!!

Fina aviat!
maria