El permis, l'ascens i l'embarcada

El permís.
Som al parc natural de Kota Kinabalu. Com ja us vaig dir ens hem presentat aquí a veure si podem aconseguir un permís per escalar la muntanya. El parc nomes dona 2 opcions i cap es segura ja que la gent reserva amb 6 mesos d’antelació . Una opció es pagar un pack que inclou tots els menjars, allotjament i guia. L’altre consisteix en pujar la muntanya en un sol dia i nomes pagar el guia. Descartem la primera perquè es caríssim i a part d’això esta tot reservat. Per la segona opció, resulta que nomes i a 3 permisos diaris per escalar la muntanya i fins d’aquí una setmana no hi ha cap forat. Moment de desolació i frustració. Fa mesos que tinc al cap aquesta muntanya , el mont Kinabalu (4095m), el sostre del sud est asiàtic. El meu cap a 100.000 revolucions per minut: frustració!!! Al final se’ns va ocorre fer us de la mentida. Els vam dir que feia 3 setmanes que havíem trucat, per demanar el permís per escalar la muntanya, i que ens havien dit que no feia falta ja que no gaire gent demanava el permís d’un dia. La pobre secretaria es va veure obligada a trucar el cap del parc i després de mitja hora de telèfon ens va mirar i va somriure. Teníem el permís per l’endemà!!! Perquè portava vel i era musulmana perquè sinó l’abraço i la omplo de petons!!!

L’ascensió i el descens.
Així que l’endemà a les 7 del mati, hora que s’obren les portes del parc, en Frank el meu nou company d’alemanya i jo ens dirigim a la porta. Ens assignen el guia i cap amunt. Son 9 km de pujada i 2200m de desnivell positius. La primera part del trekking son 6,5 km fins a Laban Rata, l’emplaçament dels allotjaments situat a 3272m, tardem 2 hores 30 minuts en arribar-hi. Aquesta primera part, tot i que tota l’estona es pujada, es prou relaxada. Transcorre tota l’estona entremig de boscos tropicals, recs i petits salts d’aigua. De tant en tant sobre alguna clarina entre les copes dels arbres i veiem el cim de la muntanya. Es molt amunt!!! Un cop a Laban Rata, fem una veure i mengem alguna cosa. S’han d’agafar forces per l’ascens final. Comencen a arribar els núvols i la punta granítica de la muntanya presenta un aspecte desafiador. No podem perdre temps així que arranquem. Hem de guanyar 900m de desnivell amb 2,5 km. Quin infern. A partir d’aquí la vegetació va disminuint de mica en mica passem de boscos tropicals a vegetació arbustiva i finalment a la roca pura i dura.En els trams de roca hi ha una corda instal·lada que guia fins al cim. Tot i que hi ha trams forca verticals no en faig us. Ens servirà mes per si no hi ha visibilitat a l’hora de baixar. He de reconèixer que aquest últim tram es desenvolupa en mig d’un amfiteatre de puntes rocoses, aptes per escalar, i composen un paisatge inoblidable. Al fons el mar amb les seves illes, tot seguit de franja costera amb plantacions i la jungla que ens arriba just a sota nostre.
M’aturo a 3800m a fer un most. M’ha entrat la gana i estic rebentat. Reprenc el camí i m’entres segueixo enfilant l’aresta final, es van obrin clarianes que donen forces per seguir pujant. Després de 2 hores i mitja, faig el cim!!! Estic sol, a 4095m. No hi ha sensació mes gran en aquesta vida que trobar-se sol en un lloc remot amb bones vistes a 360° i sense sentir cap soroll. El cap es desbloqueja, es deixa anar i no recorda l’esforç realitzat. Que gran es tot! I que content que estic!!! El company i el guia arriben al cap de 30 minuts. Trec el fuet, el pa i l’oli i com si estiguéssim a dalt del Puigmal ens fotem a dinar. Nomes falta una bota de vi!!! Els núvols tapen la vista i comença a fer fred. Reprenem el camí de baixa. Collons quin mal els genolls! Comencen les rampes i les queixes. Nomes vull arribar a baix.

Al cap de 3 hores i mitja i després de corre una mica arribo a la porta d’entrada al parc. No ha estat malament, fer un 4095m amb 8 hores i mitja de caminada amb un desnivell total de 2200+ i 2200-.
A l’arribar al final el guia em va fer un comentari: Tots els catalans esteu igual de bojos i fanatics per aconseguir muntanyes? La resposta va ser... hi ha molta aficio!!!

Remarcar que cada any es fa una cursa i que el campió del 2008 es el senyor Agustí Roc (Catalunya), que va pujar i baixar en 2hores i 44minuts. Quina maquina!!!

L’embarcada
Ja feia dies que no passava res i va tindre que passar el millor dia.
Després d’una ascensió com aquesta l’únic que un vol es dutxar-se, jeure i menjar. Doncs nosaltres vam decidir anar a un altre poble.

Parats a la carretera bruts i suats esperant un bus que va tardar 1 hora en arribar. Arribem al poble, Ranau, i tots els allotjaments estaven plens i no hi havia taxis per anar als pobles del voltant.

Vam prendre el sopar per calmar la mala òstia. Al final vam esbrinar que hi havia busos de línia que duien a un poble, Sandakan, a 4 hores d’on érem. Vam agafar el bus. Impossible dormir perquè la carretera era com les muntanyes russes. Arribem a la 1 de la matinada i com si fos una broma, tots els allotjament fins i tot els de luxe, estaven plens. Ens volíem morir!!!

Al final, desesperats i a les 2 de la matinada, vam agafar un taxi que ens va dur a un altre poble, Sepilok. Un poble fantasma. Al cap d’una hora, de tocar timbres i la bocina del taxi, un ens va obrir la porta. Tenia llit per nosaltres!!! Vam caure rendits fins l’endemà al migdia!!! En total 21 hores de non- stop, això si, content com un gínjol!!!

El pròxim capítol, besties!!!