buscant camins

NZ, sud de l'illa sud: un final d'altura.

2010-01-20T08:13:00.019+07:00

Com ja us vaig anticipar, el tema que ens ocupa en aquest post, des del meu punt de vista es del mes espectacular que he vist per NZ. Ens endinsem al sud de l'illa sud: Fiorland, Southland i una escapada al Mont Cook.

Aquí, el meu viatge transcorre entre cares conegudes, en Pascual i la Loures, una parella elxe-sevillana que vaig conèixer a Malàcia, em vaig trobar a Indonèsia i vam volar junts a Austràlia, on finalment vam quedar que ens trobaríem a NZ.

FIORLAND, terra de fiords.

Keppler track:

Fiorland es una de les zones menys habitades de NZ, on hi ha el parc nacional mes gran i inaccessible del país, i des del meu punt de vista un dels llocs mes espectaculars, on el cervell se't col·lapsa nomes de veure tanta bellesa i magnitud junta.

Es aquí on ens vam decidir a fer un dels trekkings mes ben parits i coneguts del país, el Keppler track (60km). Un trekking que comença amb una ascensió de 900 metres de desnivell fins a un refugi amb unes vistes extraordinàries a tota la plana i els seus llacs.

(Foto panoràmica i foto d'equip: Lulu, Pascu i un servidor)

Però, va ser el segon dia, on les nostres expectatives visuals es van superar. Un recorregut de 15 km per la carena de la muntanya, amb vistes a 360 graus i precipici a banda i banda. Estem al cor dels fiords i no tinc paraules per expressar la magnitud i bellesa!!!

(Vistes d'ocell) i plomatge del Kea)

La segona nit, va tocar tenda de campanya. Collons quina fred que vam passar!!! Van baixar les temperatures i va nevar a cotes altes. Per sort, a la nit, i juntament amb un de Pamplona i un italià, vam encendre un foc i vam petar la xerrada tot fent rolar una ampolleta de suc de raïm que va servir de manta!!!

(El foc i les torrades)

El tercer dia, i amb els ossos encarcarats, el camí marxava per un bosc d'arbres immensos amb falgueres de sotabosc i absolutament tot cobert de molsa. Molt ben parit. Estava nuvolat i la temperatura devia rondar els 8 graus, quan ens vam trobar un llac. Es van creuar mirades elxe-catalano-vasques i sense que ningú digues res van començar a volar prendes de roba pels aires!!! Jajaja!!!! L'italia s'ho mirava sense entendre gaire res i a la que ens va veure arrencar a corre amb pilotes, es va cardar les mans al cap!!! Ostia que n'arribava a ser de freda!!! Crec que mai m'havia quedat l'aparato tant arronsat!!!

(el bosc, el llac i la mare que...!!!!, quina fred)

Amb el grup que ens vam ajuntar, heu de pensar que vam ser l'espectacle del trekking. Tothom ens coneixia. Vam importar l'estil mediterrani que consistia: en arrossegar una ampolla de vi durant 60 kilòmetres, dos hores cuinant un estofat de llenties, sopant a les 10-11 quant la meitat ja dormien, tertúlia fins les tantes i començar a caminar a la 1 del migdia. Això en terres fredes i en un trekking prou exigent ni els Kiwis ni els del nord d'europa ho entenien pas!!! Aixo si vam riure el que no esta escrit!!!

Milforsound:

Sortint del trek, vam passant per algun càmping a prendre una dutxa gratuïta i vam menjar com deu mana durant un parell de dies, fins a fer temps per anar a Milfordsound, un dels pocs llocs habitat dels fiords. Diuen que si plou es mes bonic. Va ploure!!! Realment es bonic endinsar-se en una vall de mes de 100km veient centenars, mils de cascades per tot arreu. Però, mes bonic i espectacular va ser l'endema. A l'aixecar-nos feia un dia serè, i vam veure la profunditat de les valls, amb els cims emblanquinats i els seus salts d'aigua de mil metres. Vam poder gaudir de la millor estampa dels fiords. Apart de l'espectacle de la carretera, va caure algun trekking pels voltants per veure algun llac i antics assentament miners..

(fotos Milforsound)

SOUTHLAND (la terra de les besties i els fenòmens paranormals)

Curio Bay, pingüins i bosc petrificat:

La escènica carretera del sud et brinda la possibilitat de gaudir de la costa mes tranquil·la i bella de NZ i la de veure mes besties i coses rares en un dia, que amb un any a tot el país. Vam passar tres dies. Primera parada, Curio Bay, on hi ha un bosc petrificat de fa milions d'anys. Semblava fusta de veritat, però era roca!!! M'entres estàvem encantats mirant els troncs de pedra, va i apareix un dels oriünds d'aquesta illa: el pingüí d'ull groc. Una especie que nomes es troba aquí i que vam tenir la possibilitat d'observar durant hores hi ha menys de 5 metres.

(La platja del bosc petrificat, un tronc petrificat i l'extrany pingui d'ull groc)

Vam continuar resseguint costa i gaudint dels penya-segats, els fars, les foques i els pingüins que ens vam anara trobant ens diferents punts

(fotos far, alguna platja remota i un lleo mari rascant-se el cul)

Península d'Otago:

Finalment vam arribar a Dunedin on hi ha la capritxosa Península d'Otago. El principal interes de venir aquí va ser veure una colònia fixa d'Albatros, els ocells mes grans del mon que son capaços de travessar els cims mes alts de l'himalaya durant les seves migracions. No en vam sortir decepcionats. També va ser aquí, però, on desprès de 12 dies em vaig separar d'en Pascu i la Lulu. A mi em queda tornar a la capital i vendre el cotxe i ells han de renovar el visat. Hem passat grans moments i s'ha creat una gran amistat . Una abraçada molt forta des d'aqui!!!

(fotos península d'Otago i Albatros Reals)

Moeraki i Oamaru:

Com us he dit un servidor ja torna a caminar sol per aquestes terres. Queden pocs dies i no podia marxar sense veure un dels fenòmens geològics o extraterrestres mes estranys d'aquesta illa: els boulders de la platja de Moeraki. Vaig passar-me hores i hores contemplant aquest collons de rocs que semblen una broma de la mare naturalesa.

(fotos boulders de Moeraki)

Sortint d'aqui vaig parar a Oamaru, on cada dia a partir de les 9-10 de la nit tota una colònia de pingüins blaus,els mes petits del mon amb nomes 30 cm, tornen al niu per donar de menjar a les cries. Vaig estar-hi fins a mitjanit bocabadats veien a desenes de timids pingüins creuant --me entre les cames. Son molt sensibles i la foto es sense flaix.

(foto blue penguin)

Soc a Christchurch, la capital de l'illa sud, on nomes em queda esperar un dels vols que m'acostara una mica mes camí de casa. Abans d'arribar, però, em queda fer una escala a Melburn, Kuala Lumpur i Londres.

Estic cansat de viatjar sense parar. Han estat catorze mesos de molta intensitat: molts desplaçaments, moltes emocions, moltes coses noves!!! Tot això esta donant voltes pel meu cap i sembla que, ...fins que no paro quiet, no es col·loquen al seu lloc. Hi han tantes coses per assimilar!!! Per això que he decidit estar-me els meus últims dies de viatge quiet i recollit. Quin plaer gaudir d'un sofà, una cuina i el teu llit!!!

Abans del resum final que penso fer quant torni a casa, podria acabar aquest blog amb un post explicant-vos les ultimes peripècies aeroportuàries fins arribar a casa. Segurament serien divertides, però, tinc mes ganes d'acabar-lo amb els últims dies de viatge que vaig passar al Mont Cook. Per mi no hi ha millor manera d'acabar un viatge que: amb un dia assolellat i envoltat del que mes estimo, la muntanya.

UN ADÉU SI AU D’ALTURA: MONT COOK NATIONAL PARK

La mateixa nit desprès de veure els pingüins, vaig conduir fins les tantes per arribar al Parc Nacional del Mont Cook. Tot el camí ploguen i jo dels nervis pensant que no veuria la muntanya mes alta del país. Per sort, l’endema, el sol em va fer llevar. Feia un dia radiant i tot i que nomes havia dormit 4 hores, vaig carregar la motxilla i com us podeu imaginar vaig anar a caminar per aquells paratges de muntanya!!! La bellesa de l'indret s'ho mereixia.

(fotos Mont Cook National Park)

Envoltat d’alguna llàgrima, glaceres, llacs, cims i tarteres poso fi a una experiència màgica, que m'ha acompanyat i m'acompanyara tota la vida.

Moltes gracies a tots!!!

New Zeland, illa sud: El costat salvatge.

2010-01-06T07:54:00.013+07:00

Iavadavaduuuuuuuu!!!

Vaig agafar un ferri i amb 3 hores em vaig plantar a la illa del sud. El port d'entrada a aquesta illa ja et dona una petita idea del que et trobaràs. Entres per un fiord amb Aigües blau turquesa, rodejat d'altes muntanyes i ni rastre de vida humana.

Per fer-vos 5 cèntims sobre la meva estada a la illa sud, us he de dir s'ha basat en fer trekkings arreu on he estat. Però es que realment es l'unica manera d'explorar a fons aquest territori salvatge, impenetrable i encisador.

Koikura: les foques i l'atac de les gaviotes i els toreas.

La primera parada que vaig fer va ser a Koikura. Un petit poble mariner on hi ha una colònia permanent de foques. Un trekking per la costa i sorpresa!!! Quina il.lusio que em va fer veure aquests animalots a menys de 10 metres. Son molt grosses i sembla que no, però, son molt àgils. O sigui que Prudència i a la que miraven malament mitja volta i a corre. No em va passar el mateix amb les gaviotes i els toreas. Aquest ocells solen criar arran de mar i... es clar, un servidor es va posar aprop dels nius per tirar fotos i... la conseuencia va ser una bombardejada de cagades i intents de picutasso per part dels parents i familiars!!! Semblava una revolta gitana!!! Però vaig sortir-ne il.les.

(Koikura les foques les gavines i el torea)

Christchurch: la capital.

Que collons faig a la city? Doncs vaig venir a buscar a una col·lega francesa que vaig coneixer a cambotja. La nostra relació de viatge ha durar 7 dies dels 17 que estaven previstos!!! Jajaja!!! No esta malament, no? Nois, hi ha vegades que es millor esta sol. Va ser difícil dir-li que preferia viatjar sol però... es el millor que he pogut fer!!!

De totes maneres vam compartir bons moments i algun trekking d'allo mes interessant. Us ho explico: De la capital ens vam dirigir al Parc Nacional d'Arthur Pass. Aquells dies va caure aigua per emplenar Sau i Susqueda amb dues hores!!! (hola, soc el diluvi universal i et vinc a fotre les vacances en l'aire!!!). Vaig para a demanar el parte meteorològic i la previsió va ser: Neu a 700m!!! (Collons, sort que estem a l'estiu, perquè sinó...). Va acabar nevant a 900 metres i tots els plans de caminades es van esfumar.

(foto NP abans del diluvi)

Abel Tasman Nacional Parc (un trek de somni)

El trekking que vaig fer amb la companya de tres dies no l'oblidare mai. Vas resseguint tota la costa nord de l'illa. Bordejant penya-segats, travessant golfs inhabitats i el mes divertit de tot controlant les hores baixes de les marees per travessar els estuaris ( desembocadura del riu que es barreja amb l'aigua del mar). Les vistes, les platges la sensació d'estar lluny de tot i travessar rius amb aigua fins els genolls fa d'aquest trekking una gran aventura. Us poso un tou de fotos perquè comproveu la bellesa de tot plegat.

(fotos Abel Tasman Trek)

Costa Oest Nord (que dius, que surt el sol?)

La costa oest es caracteritza perquè veure-hi el sol, no es cosa fàcil!!! Amb cinc metres cúbics d'aigua anual (a la vall d'Aran ni deuen caure 2), ja us ho podeu imaginar!!! Tot el dia estar emboirat, fot un vent huracanat i es clar, plou. Vaig estar de sort i la primera llarga parada que vaig fer, a Okarito, va sortir el sol durant tres dies consecutius. Fins i tot els kiwis estaven sorpresos!!! Aquí vaig fer una caminada preciosa per una costa escarpada, plena de salts d'aigua i onades gegants!!! Vaig aprofitar per fer una visita ornitològica al llac d'Okarito i sense pagar cap tur vaig veure l'ocell estrella: el White Heron i molts altres!!!

( fotos costa oest a Okarito i White Heron)

Costa Oest Centre( Franz Josef i Fox glaciers)

Seguint la costa oest cap al sud, la cosa es posa seria. S'eleven muntanyes de mes de 3000 metres d'on en baixen unes glaceres espectaculars. No per lo llargs que son, sinó per la verticalitat que tenen. Aquí vaig fotre el guiri i vaig passar de fer cap caminada. Bocabadat, mirant les glaceres i les muntanyes en vaig tenir prou.

(fotos glaceres)

A prop de les glaceres, 20 kilòmetres, s'estenia una plana Agrícola i una costa amb vistes superbes als Alps. Va ser aquí on em vaig quedar tres dies, en plan relax. Petites caminades a la platja, llegir i vida contemplativa amb els alps de fons!!!

(fotos Guillipies Beach i costa oest)

Central Otago (La NZ desconeguda)

Tots tenim al cap que NZ es verda, grans muntanyes etc.. Doncs no. Com que la previsió a la muntanya era: aigua, vaig decidir anar cap al centre on el clima acompanyava una mica mes.

Son dates nadalenques i... si estas fora de casa i sense la família ni els amics, diguem que... no te cap sentit fer cagar el Tió o anar a sopar tot sol, no? O sigui que vaig llogar una bicicleta, vaig carregar la tenda i els estris de campanya i em vaig fotre a pedalar durant tres dies per un carril bici de 150 kilòmetre. El dia del tió, a sota un pont amb un plat de noodels. I el dia de nadal, en una estació de tren abandonada amb un arros amb tomata i per cullera els meus dits. Ja puc dir que he passat un nadal sol. Espero que sigui l'ultim!!! Per altre banda, però, el Camí va ser bonic i vaig recordar lo ven parit que es viatjar amb bicicleta.(fotos carril bici

Mont Aspiring Nacional Park. ( Cap d'any entre valls glacials, llacs i muntanyes)

Ja ha passat nadal i sembla que el bon temps torna acompanyar. Abans de posar-me a caminar un altre cop, però, he passat uns dies a Queenstown ( la capital de les bogeries i els esports d'aventura) de relax a les piscines publiques amb spa i foten-li al vi i la cervesa amb una colla de gironines.(fotos queenstown i voltants)

S'acosta cap d'any i vull fer quelcom diferent que tajar-me en un pub ple de guiris. Aquest any m,en vaig de trekking a la muntanya, i el cap d'any en un refugi amb qui em trobi!!! Vaig carregar els estris, el menjar per quatre dies i a pedalar.

Un trekking de 4 molt alpí, amb grans valls glacials i cims de vertegin!!! Total uns 70 kilòmetres. Als refus bon ambient muntanyenc on no va faltar una mica de vi. Va nevar, va ploure va fotre vent i no va caure una muntanya perquè no tenia que passar. Com podeu comprovar tots els ingredients per passar uns dies entretingut. A sobre em vaig entretenir amb un Kea. L'unic lloro que viu a mmuntanyes alpines i que si et descuides t'esparreca les sabates la motxilla o tot el que arraplega. Us poso unes quantes fotos i no me'n rollo mes. Vaig disfrutar com un animal!!! Quines vistes, quines valls, que petits que som!!!(fotos trek cap d'any: vall del Dart i vall del Rees)

Bon Nadal i feliç any nou a tothom!!! Salut i ja sabeu que us toca: Tots a dieta per cremar els torrons!!!

Pd: el pròxim post, entrarem a terres de fiords. Flipareu!!!

New Zeland, 20 dies per l'illa nort.

2009-12-08T05:59:00.016+07:00

Epa!

Els 10 dies a Auckland han donat els seus fruits. Després de buscar i rebuscar, ja puc començar el meu viatge per New Zeland. Ja tinc cotxe!!!

Us he de dir que buscava una furgo però els preus eren desorbitats. Així que, segona opció: un familiar, suficientment llarg, per dormir-hi i fotre tot el necessari per passar dos mesos de càmping-plaja! Resultat: un Subaru Legaci, benzina, canvi automàtic i 280.000km de regal! Jajaja!!! Tot al preu de 750 euros!!! Ja ser que esteu pensant... , el mateix que em va dir el meu pare es belluga o l'has d'apretar? Jajaja!!! De moment, nomes us puc dir que porto uns 2000km i nomes hi tinc que afegir aigua de tant en tant. Toco fusta i toqueu fusta per mi, per arribar a final del viatge sense problemes i vendre'l al mateix preu.

Però esclar, un també necessita tot els estris per viure 2 mesos, sense fotre un peu a un "expensive" càmping o guest house. Resultat: entre el que em van donar la família amb qui vaig estar 7 dies (els quals, encare estant flipant pensant que passaré 2 mesos visquen en un cotxe) i amb 150 euros, he adquirit: matalàs, estris de cuina, càmping gas, nevera i un convertidor a 220 per carregar tota l'ectronica.
Us presento el meu amic, company de viatge, apartament movil, i cotxe: en Subaru!!!

(Foto d'en Subaru i els estris)

Be, desprès de les presentacions, podem anar al gra. I... aquí... a NZ, costa molt destriar el gra de la palla!!! Tot, absolutament tot, es espectacular!!! A cada curva que agafes se't posa la pell de gallina nomes de veure el paisatge que se t'obra al davant dels nassos. Ahhh, i no parlem quant t'endinsses en algun dels centenars de parcs naturals, nacionals o zona d'interes... Desprès... et cauen els collons a terra perquè la cosa passa de ser espectacular a desconcertant!!! Massa bellesa junta!!!

Primera part: Península de Coramandel.
Arribar aqui ja te lo seu. Una carreterota estreta de curves interminable i una pista de grava del mateix estil. Tot per arribara a port Jakson. M'entres anava cap allà, entremig de OHHHH's, BUFFFF's, AHHHH's de plaer visual, tenia la sensació que estava endinsant-me en un mon a apart. Un mon, que no havia vist fins ara. Sort que de tant en tant em trobava un remat d'ovelles que em feien baixar dels núvols!!!

(foto paisatge i ovella)

Aquí, vaig fer una caminada d'aquestes de 20 Km anar i tornar al llarg de la costa. Contempleu vosaltres mateixos. Jo no dic res mes.

(fotos port jakson i caminada per la costa)

Avans pero una altre parada al parc nacional de coramandel. aquest cop a l'interior. Escalar els pinnacles i gaudir d'uin entorn fantastic.

(fotos pinnacles)

Seguint per la costa nord de la península un es trobava a les catedral cave's i el hot spring beach. Es a dir: coves com una catedral i un spa natural al mig de la sorra de la platge. Nomes tenies que fer el forat, esperar que es refredes una mica i a gaudir!!!

Segona part: Rotorua i l'entorn volcànic-termal.
I jo que em pensava que ja ho havia vist tot amb tema volcànic... quan vaig veure el parc de Wai-o-Tapu... vaig al·lucinar!!! Fumeroles per tot arreu, rius de residus volcànics, basses naturals de tots colors, llacs i per rematar el tanto: un Gueiser, que puntualment a les 10:15h de cada dia, entre amb erupció.(fotos Wai-o-Tapu)

Es veritat que hi ha moltes mes zones d'aquestes característiques per al voltant però el preu de les entrades... es carissim!!! O sigui que em vaig conformar fent una passejada per un bosc de sequoies de 60 metres i donant voltes pels llacs del voltant. Al final, vaig trobar el llac on quedar-me a dormir. Vaig gaudir d'una posta de sol d'un valor incalculable.

(fotos bosc sequoies, llacs i llac a waimangu)

Tercera part: Tongariro Nacional Parc.

Encare ploro d'emocio desprès d'haver fet la travessa alpina del Parc Nacional Tongariro. Una de les caminades mes emblemàtiques de NZ. L'emblemàtica per la bellesa i diversitat del seu paisatge amb: llacs, vistes, colors... tot es brrruuufff!!! I famosa pel volcà Ngauruhoe present al senyor dels anells.

La broma em va costar: 23 km de paisatge volcànic Alpí + 2 hores fent dit per tornar al trencant de l'inici + 7 km caminant per arribar on hi havia el cotxe. Total: 30 km i 12 hores non stop. Això si, content com un gínjol!!!

(fotos Alpin Crossing -- resum fotogràfic-)

Quarta part: Forgotten World Highway i la Wanganui river road.

La Forgotten World Highway ( la carretera del mon perdut). Un espectacle de carretera de 160 km --no serveis- que travessa les muntanes mes verges de l'illa. Camins de terra, fangars, engorjats i túnels de la por. M'ho vaig passar d'allo mes mes be. Despres al cap d'uns dies vaig agafar una altre carreteraI del mateix nivell que pujava per la vall del wanganui . Tant travessar muntanyes i muntanyes al final arribes a terra santa!!!

(Foto a la forgotten world highway i a la Wanganui road on arribes a Jerusalem)

Cinquena part: Plou!!!

La quarta part us la resumiré ràpid. Quatre dies tancat al cotxe esperant una finestra de bon temps per escalar el volcà Taranaki, una muntanya volcànica piramidal que es perfecta. Resultat: una emprenyada de collons!!! Va ploure mes en quatre dies que un any sencer a casa!!!

(Foto Taranaki feta des de 200km de distancia)

Sisena part: Quan un òrgan diu: PROU!!!

L'anecdota perquè rigueu, i us descolloneu de mi tant com vogueu. I us ho explico perquè...jo encare ric i sincerament... no deixa de formar part d'aquesta locura de viatge!!!

Com a intro, dir-vos que els conductors veïns encare flipen amb les meves cares. Portava moltes hores conduint i es allò que... no et recordes de parar a pixar... I pam. Arribes a la ciutat, un diluvi de collons, i tot absolutament tot col·lapsat!!! Jo ja buscava parking... restaurants... i una vorera sense pòsters però... no la vaig trobar. També vaig pensar en obrir la porta i enmig de la via publica pixar-me a la roda del meu cotxe com un gos!!! Però... tot això a NZ, no ho podrien pas entendre!!! Capaços de tancar-me per exibisionisme public!!! Al final, va ser alla, en el semàfor de la cruïlla stratfort amb wellingnton on, jajaja, em vaig alliberar i una mica mes i em corro de plaer al deixar anar tot aquell volum de liquid acumulat durant hores i hores!!! La feina de la tarda, ja us podeu imaginar quina va ser!!! Frega que frega!!!

(no fotos disponibles)

Setena part: El retorn al Tongariro National Park.

Emprenyat després de no poder escalar el Taranaki, torno al Tongariro. Aquest cop, per fer la volta a la muntanya. Un trek de 4 dies que em proposo fer amb 3 per estalviar-me un refugi que costa 25 dòlars!!!

Dia 1: 15 quilometres, 5 hores. Pluja per emplenar Susqueda, enfangat fins als genolls i una cursa de 500 corredors en sentit contrari al meu!!! Al refugi, 12 professors preparant una sortida pels seus alumnes amb 20 litres de vi, vodka i el que faci falta!!! Em vaig afegir a la festa!!!

Dia 2: Ressaca. 35 quilometres, 9:30hores. Un dia envoltat amb intervals de sol i un final plujós. Vaig travessar zones alpines, de garrigars, valls glacials, ponts de mico, zones d'alt risc volcànic i finalment per rematar el tanto i el meu cervell 15 quilometres per un desert. Un dia molt dur, però aquella sensació de solitud i de saber que si et passo algun allà, no et troba ni deu, em van fer tant feliç!!! Quin dia tant gran!!! I que be que vaig dormir!!!

Dia 3: 17 quilometres. 4:30h. Comencem amb sol per terreny muntanyós. Anar travessant valls i colls. Puja i baixa. Un trenca cames, amb grans valls glacials. Finalment pla i baixada. Acompanyat de pluja i boscos espectaculars.
Vaig arribar al cotxe completament desfet i brut. Una dutxa gratis a casa un bon home que nomes veure'm me la va oferir i un parell d'entrecots de vedella per sopar acompanyats d'un bon vi!!!

Senyors/res, avui fa un gran dia de primavera. Estic content i per això us he escrit el blog. En els propers dies saltaré a la illa sud. Que diuen que... encare es mes espectacular!!! No ho ser però... ja us ho explicare!!!

Des de la biblioteca de Ohackune, on l'internet es gratuit, molts petons a tots!!!

Sydne i una mica mes avall

2009-11-17T18:53:00.003+07:00

Els dies per Australia passen volant! Vaig agafar un bus per recorre tota la costa est fins arribar a Sydne. Vaig passar de llarg de la gran ciutat. Perquè? Doncs, perquè necessitava muntanya i tranquil·litat. Vaig anar-me’n a les Blue Mountains, un parc nacional format per penya-segats i una barreja de boscos d'eucaliptus i bosc tropical. Cal dir que el lloc és bonic. bàsicament perquè els parcs a australia, son extensions de natura interminables. No vaig enganxar els millors dies que un pot desitjar, però, ni la pluja que va caure durant els 4 primers dies, em va impedir fer caminades prou interessants per la zona. Finalment el sol va sortir i vaig poder gaudir un xic mes de les caminades i les fabuloses vistes.

(fotos blue mountains)

Per sort he estat en un hostal prou petit i recollit. Un "rollo" familiriar, amb 4 petits dormitoris, menjador comunitari amb llar de foc i el mes important de tot un barbacoa que ha tret xispes tots els dies que he estat allà!!! S'ha d'aprofitar, no?

Finalment per acabar amb australia, me n’he anat cap a Sydne. Que resulta que no és la capital d'australia!!! I jo que n'estava convençut!!! I resulta que la capital d'Austràlia és Canberra!!! per si no ho sabíeu!!! Aquí... be, suposo que haure de fer la típica visita turística de rigor, al por, el famós pont i l'opera!!! Però si hi ha una cosa que em fa anar a Sydne és anar a veure un bon amic que vaig conèixer a Vietnam, en Tom. Un altre cop fent us de la vergonya que em caracteritza me instal·lat a casa seva. Han estat quatre dies inolvidables.

(fotos panoramica Sydne)

Durant el dia a voltar per la city. Cal dir que sydne possiblement és una de les ciutats, modernes, mes boniques que hi han al mon. Envoltada per mar i muntanyes. Esquitxada de zones verdes per tot arreu. Grans edificis. Extenses zones residencials acollidores. I sobretot una vida pausada, saludable i segura. Tot això fa, que tinguis la sensació d'estar en un lloc mes civilitzat del normal. Doncs això aquests dies vaig travessar el famós pont de ferro. Vaig anar a veure la opera, des de fora perquè val un dineral entrar-hi. La zona de bisnis. La famosa platja de bondi, on un dia, i vaig veure balenes (I no es broma!!!) i de tant en tant s'ha de corre perquè hi arriba algun tauró. Total que tot plegat és molt ben parit!!!

(fotos opera, zona bisnis, i Bonday beach)

I durant la nit... doncs a dormir!!! Jajajaja!!! Siiiiii..... hooooooome......, la veritat és que en Tom em va portar per tota arreu per descobrir tot tipus de restaurants, bars, antros, festes privades i clubs de glamour de la ciutat!!! Una experiència mesclar-se amb els australians, que quant surten de festa sembla que vagin de casament. Uns fiestons de la òstia!!! Cal dir que Sydne tot és molt car i refinat. Gracies Tom!!!, be..... mes ben dit: thank you!!!, per pagar-ho absolutament tot!!!

(fotos d'un mati.... després de tornar de festa i haver esmorzat, mirant una expo d'escultures a l'aire lliure arran de mar. La de la canya dins al mar... es bonissima!!!)

Al final, despedida amb un bon dinar amb vinillo i camí de l'aeroport. Aquests quatre dies per Sydne han estat un gran estaix!!!. Sinó tingues el vol, mi quedaria uns dies mes.

Finalment, crec que si no me'n vaig al pol sud o alguna illa perduda al mig del pacific, des de casa, ja no es pot anar mes lluny!!! Sóc a Nova Zelanda!!! El país dels Kiwis, que a part de ser una fruita, és el nom que reben els seus habitants i un ocell curiós que viu per aquí. Per si no ho sabíeu!!! Ahhh, i una altra cosa, i això segur que no ho sabeu: El Kiwi és un arbre que van portar els xinesos fa 150 anys a Nova Zelanda o sigui que... ara ja ho sabeu!!!

La primera impresio, sense haver sortit de la ciutat d'Auckland, és que es respira tranquil·litat. La gent és moooolt pausada i civilitzada (entenent per civilitzats: que no criden, es respecten totes les senyals, i van impecablement vestits!!!). La meva intenció és estar-me a la city fins que compri un cotxe per explorar la vellesa d'aquest cul de mon, en el que nomes i viuen 4 milions d'habitants.

Els pròxims dies i per no gastar, m'instal·laré a casa una gent que, a canvi de feines varies (i no és prostitució), et donen menjar i allotjament. De fet ja hi soc. Son una parella de Sry Lanka i dues criatures. Un científic molecular que estudia els Kiwis (fruita) i les seves propietats antioxidants i alergiques, i la seva dona que és professora. Sincerament molt agradables, el menjar exquisit i el mes important és que que tinc tot al els baixos (adaptat com a casa: cuina, bany, rentadora, habitació) per mi sol!!! Tot plegat contribueix a enriquir i fer mes emocionant aquest viatge!!! Espero comprar el cotxe el mes aviat possible i fer-vos gaudir i com no, una mica d'enveja del que és Nova Zelanda. No us decebre amb els pròxims post. Això promet, i molt!!!

Salut i fins aviat!!!

AUSTRALIA, aterra com puguis!!!

2009-11-02T15:08:00.006+07:00

Iepaaaaa!!!
Doncs aquí em teniu, després d’onze fabulosos mesos per Àsia, finalment he arribat a Austràlia. Us seré sincer i us diré el que vaig pensar nomes d’arribar-hi: me'n TORNO CAP A ÀSIA!!! Jajaja!!! Si, ja ser que us semblara surrealista però… després de passar amb 10 euros diaris durant 11 mesos, arribar aquí, i que te'n cardin 50 per fer 20 km de merda, es com si et fotessin una pallissa!!!
O sigui que si, el que molts esparaveu ja ha arribat. Finalment m’he estavellat en el continent oceànic. Crec que, els 10 primers dies per Austràlia, han estat els 10 mes difícils des que vaig començar aquest viatge!!! Per mi, India, Myanmar, Laos etc… em van semblar mes fàcils. No es que Austràlia sigui complicada, al contrari, tot estar molt ben regulat i la gent es molt amable. Però crec que com tota societat evolucionada els/ens manca un no sé que… que vaig trobar per Àsia. Aquella naturalitat i senzillesa realment em va omplir molt. Molt mes que els grans edificis, els increïbles parcs naturals, la netedat etc… Crec que la falsedat de la gent en els països evolucionats ens acabara passant factura!!!

Us deixaré de martiritzar amb els meus pensaments filosòfics, en els quals crec fermament, i us explicaré les meves noves peripècies per Austràlia. Com ja us he dit l’arribada va ser traumàtica per mi. O sigui que em vaig posar manos a la obra per intentar estalviar al maxim possible. Solució: Couch surfing. O sigui que em vaig posar amb contacta amb una mena de comuna Hippies de Brisban, i es on vaig passar els meus primers dies. Entre cultius de marihuana, producció de cervesa i 15 persones transitant en una casa mig destrossada, vaig comprendre que no tothom esta a gust en la societat australiana. Menys mal!!! A part de passejar per la bonica ciutat de Brisban, vaig fer alguna excursió en algun dels parcs naturals que tenen pel voltant. Almenys ja no puc dir que no he vist koales!!!

(fotos casa i brisban i Coala)

En un viatge es coneix molta gent i menys mal!!! Vaig conèixer la Su, fotògrafa de 58 anys, per indonèsia. O sigui que fent us de la meva poca vergonya, la vaig trucar i li vaig preguntar si podia passar uns dies a casa seva. La resposta va ser: SI. O sigui que cap a Drake, un poble que no deu sortir ni en els mapes australians, enmig del no res i rodejat d'hippies i cowboys.

Semblant a les típiques pellicules de l’oest, Drake, té la típica taverna amb el seu billar, la gent va amb barret de cowboy, i les cases son de fusta amb grans finques ballades. Una experiència. Aquí, alguna excursió en algun parc nacional i la resta de dies em vaig dedicar a contemplar la fauna salvatge dels voltants. Sense mourem de la casa, vaig veure tot tipus d’especies de mamífer i ocells. I jo que estava preocupat per si no veia cap Kanguro!!! Ja els tinc mig avorrits!!!
(fotos paisatge, i animals)

Al final un tampoc poc abusar de la confiança, i tot i estar com a casa, vaig decidir moure’m. Direcció Byron Bay, un petit poble de costa ple de surferos i new hippies. Byron, però és agradable. Molta f estuqui rollo Austràlia i entremig la nit d'Halloween!!! Definitivament els australians son uns frikies!!! Menys mal que hi ha platja i algunes caminades interessants.
(fotos Byron Bay)

No crec que pugui assaborir d’Austràlia com ho he fet en el sud est asiàtic. Aquí em sento una mica perdut i fora de lloc. No tinc cotxe i haig de moure’m amb el caríssim transport publico que nomes em porta als llocs turístics. Cosa que… no m’ha agradat mai gaire. En definitiva, no sempre es pot fer ni visitar al que a un li agradaria, tot i que això rebenta molt ho assumeixo amb dignitat. Per mi el fet de visitar un país, i ho he après al llarg d’aquests mesos, no és nomes veure monuments i paisatges. Visitar un país és conèixer la gent i la seva cultura. Crec que, tot i el poc temps que estaré per Austràlia, això ho assoliré.

En els propers dies me n’aniré cap a Sydne i els seus voltants. Allà i tinc un bon amic que ja m’ha obert les portes de casa seva. Tenim pendent un bon sopar amb vi i ingredients mediterranis. No estaré gaires dies mes per Austràlia, he decidit que el dia 15 de Novembre me'n vaig cap a Nova Zelanda. Allò és mes petit i pel que he vist és espectacular. Sincerament m’atrau molt mes! I com que en aquest viatge no hi ha hagut mai res escrit, he decidit anar-me, n cap allà!!!

En fi companys, jo segueixo al peu del canyó i pels que no ho sabíeu, i per tal que entengueu la decisió d’anar cap a Nova Zelanda, us informo que ja tinc bitllet de tornada. Si, si, el 27 de gener em tindreu per l’aeroport de Girona donant pel sac un altre cop. Així que… encara em/us podré delecta durant tres mesos amb mil aventures i coses rares!!!

Salut i fast food?

Bali, 700 km amb una scooter

2009-10-09T15:06:00.007+07:00

Bali 700 km amb una scooter, es un viatge de 12 dies per les profunditats hinduistes de l’illa de Bali. A l’arribar aquí, em vaig proposar estar-me quiet i no moure’m, però, com sempre el neguit de conèixer el desconegut em va empènyer a llogar una moto i perdrem per els llocs mes remots de l’illa. Es difícil trobar llocs realment autèntics i no turístics en aquest collons d’illa, però entre lloc turístic i lloc turístic hi ha llogarets prou interessants on la gent encara no parla angles i no hi han hotels. Cal remarcar que els llocs visitats no deixen de ser turístics i molt interessants però el que no es veu entremig encara ho es mes!!!

Bali, tot i ser molt turística no deixa de sorprendre. La seva gent segueix creient fermament amb les tradicions hinduistes. O sigui que a qualsevol lloc que vagis es habitual aixecar-te i trobar-te unes barretes d’encens a la finestra i un platet de bambú amb floretes, arròs i un cafetó a la porta d’entrada. No pas perquè tel prenguis sinó com a ofrena als deus!!!

Tot el santíssim dia estan decorant els temples públics i els temples que tenen a les cases. A vegades aquests petits temples casolans son mes grans que la pròpia casa!!! La seva gent tot i que et van amb unes rai van de color i unes Nike, segueix portant el turbant i les faldilletes típiques, això, i sense oblidar les camises estampades amb tot tipus de color!!! Per tant es d’admirar que tot i la ma de turistes que visiten l’illa encara es conservi tot això.

(fotos ofrenes en el temple de Beshaki)

Personalment me dedicat a creuar l’illa de nord a sud i de sud a nord. Vaig agafar l’imprescindible, ho vaig carregar a la motxilla i la motxilla estacada a la moto!!! Com un autèntic local!!!

(foto per les muntanyes amb el quit de supervivència, es a dir tota la motxilla. Jajaja!!!)

Sortint de Lovina, un poble amb dos carrers turístics i rodejat de pobles pescadors amb les seves típiques barques de colors i platges negres, em vaig dirigir cap al sud de l’illa. Primer de tot vaig anar a parar a una zona muntanyosa plena de volcans inactius amb llacs a dins. Prou bonic si no fos perquè em va fotre un xàfec que em va deixar tremolant de fred!!! Ara, no hi ha mal que per be no vinguí, un cop es va aixecar el dia vaig trobar unes piscines d’aigua termal i tot i que fotia una calor considerable em van entrar molt be.

(fotos als llacs i les termals)

A prop de on em trobava també faig anar a fer un petit trekking fins a uns salts d’aigua prou interessants. El mes interessant es que aquell dia no hi havia ningú i vaig fotre una migdiada considerable.

(foto salt d’aigua i com sempre, un temple!!! )

Després de tant relax el meu cos em va demanar activitat. Vaig connectar el radar i vaig trobar un volca!!! No res de l’altre mon, el gunnung Batur, 1770m, això si unes vistes del llac i les muntanyes que l’envoltaven espectaculars. Aquests cop, feia un dia clar i hi vaig pujar per la posta de sol. Completament sol!!! Un volca bonic, on es podia fer la volta per la cresta que formava el cràter!!!

Un cop arribat al poble, brut com un parracot vell, el millor que podia fer era anar cap als banys públics. Petar la xerradeta una estona i cap a sopar pexicu del llac!!!

(fotos: volca i entorn, col·locant-me amb el fumet, al cim i auto foto amb acció que em va costar una relliscada i el canell regirat!!! Per burro!!! )

Després d’aquest volca em vaig encendre i em vaig dirigir cap al volca mes gros de l’illa, el gunnung Agung. Per variar em vaig trobar amb moltes dificultats per escalar-lo amb solitari. Al·legant que es una muntanya sagrada em van prohibir rotundament escalar-la. Aquest cop però em van enganxar tranquil i no vaig voler discutir mes del compta.

Em vaig dirigir al servei de guies i els hi vaig explicar que volia pujar la muntanya sense cap guia i sota la meva responsabilitat. La resposta va ser NO!!! Aquí ja no em vaig poder aguantar mes i vaig explotar!!! Els i vaig dir que si els deus els tenien que protegit nomes deixant pujar la gent que te pasta, estaven servits!!! Que això era d’un egoisme extrem i l’únic que aconseguirien era fer enfadar la muntanya!!! Tothom em va dir que ja ho entenien i que tenia raó però…. que no podien acaptar-ho!!! Ehhhh?
Mireu, si hi hagués tingut molt d’interès ja m’hagués colat per algun racó però sincerament no tenia ganes de buscar merder i simplement me’n vaig anar al temple, que teòricament els protegeix de les desgracies, i li vaig explicar el que passava. Jajaja!!! Ja ser que esteu pensant que m’he tornat boig!!! Però be, la bellesa dels temples de Beshaki em van fer passar el mal rollo. Allà ells i la seva política!!! Jo, sincerament, ja vaig servit de pujar muntanyes!!!

(fotos temples de Beshaki)

Un cop recuperat de l’espiritualitat del temple, vaig passar per Ubud, un poble on mi vaig passar 6 dies fa uns mesos. Hi havia una mena de fira del llibre. Home, la proposta era interessant però vaig trobar bàsicament que estava pensat per turistes. Puto egoisme, ni tant sols jo em podia permetre el luxe de pagar-me l’entrada de la majoria d’activitats!!! Imagineu-vos la gent local, que es a la que fa mes falta!!! Total que vaig fer quatre compres que tenia pendents, en el seu interessant mercat, i vaig fotre el camp.

A partir d’aquí em vaig posar l’Ipod, els AC/DC i peu baix per la carretera de la costa est!!! Vaig anar parant en algun poble per dinar o repostar, però bàsicament vaig conduir tot el dia!!! Quin plaer!!! Quina llibertat!!! Simplement música, paisatge i cremar benzina!!! Fins que vaig arribar al meu punt d’origen: Lovina.(foto panoràmica a la zona de muntanya de Tirta Ganga)

A Lovina, petites excursions als llocs del voltant, llegir i escriure molt i molt. Ja fa dies que estic escrivint les “memòries de asia”. Es divertit recordar tot el que he passat, el que he après, el que he entès, el que conec, el que m’agrada, el que no m’agrada, la gent, la cultura i un llarg etc…( foto platja de Lovina)

El viatge ni molt menys s’acaba aquí. Però si que començo a veure el final del meu periple asiàtic. Encara em queda tornar a malàcia, per cinquena vegada, per passar-hi 8 dies abans d’agafar el vol cap a Australia.

Però crec que el sud est asiàtic es mereix una llarga reflexió. Han estat 11 mesos vivint entre diferents cultures i països, i això requereix un stop per posar els punts sobre les iii. I on millor que en unes petites illes d'aigues cristalines al nord de malacia!!! Mes que res, es que la nova etapa que tocarà afrontar a Australia no tindrà res a veure amb el viscut fins ara. Allò serà com començar un blog nou! Amb un tipus de fauna diferent a la que m’he trobat fins ara i un grapat de vivències noves que segur seran també divertides.

Des de la terrassa de la meva nova residencia provisional, escrivint-vos aquest post, una abraçada molt forta!!!

(foto: al balco, en una posta de sol, després d’haver rentat la roba i gaudint de música i escriptura)

JAVA, ACTIVITAT VOLCANICA.

2009-10-01T16:20:00.011+07:00

L’illa de Java la que em va acollir per primera vegada deixant-me dormir als carrer de la capital, m’ha sorprès molt gratament. Les seves ciutats i pobles, el caràcter simpàtic de la gent, el seu menjar i el preu de tot plegat barrejat amb unes arrels culturals molt diverses i fortes fan d’aquesta illa unes de les millors que he estat. En principi nomes volia fer la típica visita turística dels 3 punts importants, la qual cosa m’hagués ocupat una setmaneta escassa, Yogdjakarta i els temples de Borobududur, el volca Bromo, i el Kawa Ijen. Però davant meu m’he trobar amb una mega illa (una de les mes poblades del mon), on a part de l’esmenta’t anteriorment, hi ha un tou de volcans per pujar i un munt de pobles per descobrir. Al final la meva estada s’ha allargat a 18 dies, dels quals nomes he trobat turistes, en els tres punts concrets. La resta ha estat made in Indonèsia!!! I segurament de lo millor que he vist!!!

Crec que es comença a notar el temps que fa que soc per Indonèsia, aviat farà tres mesos!!! Primer de tot, començo a parlar la seva llengua Bahasa Indonèsia, i el fet de poder-te comunicar amb ells (que no tenen ni papa d’angles) et facilita molt les coses. A conseqüència del primer, el grau d’acceptació per part dels locals augmenta exponencialment i en comptes de nomes pensar amb bisnis ($), et fan els preus locals !. I tercer i el mes important, el fet de veure un “ orang bohle”, que literalment vol dir un “home albí”, sol i en llocs poc turístics, els descol·loca gratament. Flipen!!! Per els indonesis, la comunitat es molt important i el pel simple fet de veure’t sol sempre et convidaran a compartir amb ells. Tot plegat m’ha permès conèixer petit s detalls de la vida diària d’indonèsia, que no es tant bonica com pinten les agencies, ni tant agradable com el somriure dels seus habitants!!!

Feta la petita introducció no parlaré gaire mes. Estic cansat d’escriure!!! Per tant us aniré posant alguns petits comentaris i un munt de fotos perquè desfruiteu sense gaire esforç. Apa, una abraçada a tots i que disfruteu de la muntanya com ho he fet jo!!!

JOGYAKARTA i els temples de Borobudur.
Era el final del ramadà i estava tot tancat. Fantàstic!!! Per sort com els indonesis fan festa els temples i part dels mercats estaven oberts. El temple budista de Borobudur es un dels mes importants del sud est asiàtic. Els relleus son de molt detall. Ara si heu estat a Ankor (Cambotja) o Wagen ( Myanmar), set fa petit!!!

(fotos mercat dels ocells a Yogyakarta i Borobudur)

GUNNUNG MERAPI (2911 m)
A prop de Jogyakarta hi ha un dels volcans mes destructius de Java. Una companyia aèria porta el seu nom, Merapi Airlines, la qual, no es caracteritza per la seva fiabilitat. En fi, que cada 4 o 5 anys aquest volca fot un pet i ho arrenca tot!!! Actualment esta actiu paro i pots pujar. I perque us explico tot això? Doncs perquè vaig anar a fer-lo!!! Vaig arrenca a les 1 am per fer els 1500m de desnivell i veure sortir el sol! (a Indonèsia, has de pujar les muntanyes molt aviat perquè a mig mati es cobreixen de núvols). Entre mig de fumarades de sofre i pedres calentes, el cim d’aquest con perfecta et gratifica amb vistes a 360 graus. De les muntanyes mes maques que he pujat mai.

(Foto del cim pròpiament dit. I vista 360 graus des d’allà dalt)

SOLO
Solo es una de les ciutats mes tradicional i menys pertorbada per la modernitat de tot Java. Vaig passar-hi el final del Ramada entre canterelles (24h non stop) de les mesquites i la calma dels seus carrers. Amb una bicicleta i anar explorant la ciutat i la seva gastronomia.

(fotos carrer i transport públic a Solo. Com us he dit estaven de vacances!!!)

GUNNUN WELIRANG (3156 m)
Aquí un altre volca actiu, que em va costar dos dies fer el cim. Son disset quilometres de pujada ininterrompuda i 2000m de desnivell, des de Tetres, el poble mes proper. Vaig tindre que demanar una manta a l’hostal on em vaig allotjar, perquè no porto sac de dormir. Vaig carregar menjar i aigua i el primer dia 13 km fins a les barraques dels recollidors de sofre a 2500 m. Em vaig anar trobant excursionistes indonesis amb els qui vaig compartir molts bons moments i àpats. La nit..., dins una barraca de palla i amb una sola manta va ser molt freda. Sort que portava una manta tèrmica!!! Desprès de dormir unes hores em vaig llevar a les 3 am. En solitari, a les fosques i sense conèixer el camí vaig fer cap al cim. Que gran que es la muntanya en aquets moments de solitud!!! Vaig arribar al cim a temps per veure la sortida de sol. Un altre espectacle amb grans vistes i un crater fumejant sota els meus peus. El descens va ser mol dur. Als 4 km de pujada si han de sumar els 17 de baixada. Vaig arribar amb els genolls fosos i una gana tremenda. Van caure 3 plats d’arròs per dinar!!!

(fotos de la muntanya, la barraca on vaig dormir, cim i dels meus peus desprès de la pallissa de dos dies)

GUNNUG BROMO (2392 m) i GUNNUNG PENANJAKAN (2770 m)
Un dels llocs mes turístics d’Indonèsia i merescudament. Una bellesa incalculable. Es tracta d’un gran crater (10 km) amb un cim superior anomenat gunnung Penanjukan. Al seu interior hi ha un grup de volcans, entre ells l’actiu gunnung Bromo. La idea es pujar al Penanjukan per veure les vistes de tota caldera amb els seus volcans a l’interior. Es el que vaig fer. Caminant com sempre, per veure sortir el sol vaig fer el cim. La sorpresa? Francament no havia vist mai tanta gent a dalt d’una muntanya!!! I es que arriba una carretera fins al cim!!! Un cop va marxar tota la comparsa vaig gaudir de les vistes i la tranquil·litat. Després vaig bordejar el crater superior per descendre fins a l’esplanada de la caldera i dirigir-me cap al fumejant bromo. Tot plegat uns 15 km. Vaig poder gaudir 7 hores amb molta calma de l’espectacle visual!!! I sense pagar un duro!!! La gent paga per gaudir 1 hora de les vistes i 2 hores foten salts dins uns jeep!!! No ho entendre mai!!!

(fotos: panoràmica del bromo des del Penanjukan, Bromo fumejant, cavalls pels incapacitats i els GANDULS i un servidor dalt del bromo)

GUNNUNG KAWA IJEN (2378 m)
Arribar aquí, amb transport públic, ja te els seus collons. Però arribar-hi de nit, sabent que al cap de 5 hores t’has de llevar, sense sac de dormir i sense voler pagar 10 euros per una habitació sense manta ni lavabo encara en te mes. El final vaig pagar un euro i vaig dormir a l’oficina del parc!!! A 2000 m tapat amb una merda de llençol i la manta tèrmica. Quina santíssima fred!!!

Al Kawa Ijen he fet un plantejament diferent de pujar un volca. En contes de fer el cim me fotut dins el crater amb els recollidors de sofre. Volia experimentar el que es viu i sincerament es molt dur. Juntament amb en Punadi (un recollidor de sofre de 35 anys) vam fer el camí de 3 km fins al crater i desprès 20 minuts baixant fins les entranyes de la terra. Aquí, enmig de núvols de fum de sofre asfixiant i corrosiu, aquesta gent es juguen la salut i la vida per carregar-se 80 quilos de sofre a l’esquena i guanyar tant sols 3,5 euros. L’espectacle i l’emoció son garantits però l’únic que vaig sentir es pena, dolor i impotència de veure les condicions de treball d’aquesta noble gent!!!

(fotos anant cap a la feina. Arrancant i carregant sofre entremig d'estossegades i gemecs per culpa del fum ( hi havia moments que hagués sortit corrent d’aquell infern). Pujant el crater. Pesant per rebre la recompensa ( Li vaig donar el sou de dos dies)).

Jo segueixo buscant camins per Indonèsia i on millor que una estació de bus? Apa siau!!! (foto estació de Bondowoso, petant la xerrada)

Flores

2009-09-14T16:38:00.008+07:00

Nota informativa: Em sap greu no poder-vos ensenyar les fotos. No hi ha manera de penjar-les. O sigui que de moment i fins al mes que be, que vaig a Australia, en penjare un recull d'aquest ultims mesos al Facebook.

Com sempre us escric des del lloc mes estrany possible. Aquest cop des de l’aeroport de Kuala Lumpur, a malacia. I he passat una nit d’aquelles de cadira dura, fressa i fred per l’aire acondicionat. I que collons faig a malacia? Doncs he tingut que sortir del país per tornar a renovar el meu visat per indonesia. O sigui que farem un mes mes pel pais de les illes els volcans i les desgracies. Però be, anem al tema que aquest ultim mes amb la Mònica ha donat molt de si.
Com sempre, afegint un nou transport a la llista, vam sortir de bali cap a l’illa de flores amb una avioneta. Contant que feia una setmana n’havien perdut dues ( s’havien estavallat) no em fotia gaire gracia però aixo o res. O sigui que gas a la burra!

Rinca i Komodo two days boat trip.
A l’arribar a flores ja vam veure que era un paisatge completament diferent a la resta d’indonèsia i el sud est asiàtic. Un paisatge sec, pelat i ple d’arbres caducs. A Labuan Bajo, vam contractar un tur amb vaixell que ens va dur a les famoses illes de Rinca i Komodo. La resta de jornada navegant i bussejant. Remarcar que la Mònica va fer el bateig a bussejar!!! Si contem que amb el tema aigua freda es com els gats i que lo seu son els ocells i no els peixos, el que va fer es comparable a l’arribada a la lluna. Ja us ho explicarà!!! També vam veure mils de ratpenats gegants quan surten del cau durant la posta de sol per anar a terra ferma a menjar!!! Tot plegat un espectacle.

L’espectacle gros però, es l’illa de Rinca i Komodo. Son unes de les tres illes on viu el Drago mes gran del mon: El drago de Comodor. Una bestia que pot arribar a fer 3 metres i es aparentment inofensiva; però que corre a 20 km/h i si et queixala et pot arribar a matar nomes amb els virus que porta. Vam fer un trekking cada dia per les dos illes. Un paisatge tipus sabana que brilla per si sol. Els guies sempre van acompanyats del seu basto per aturar els atacs compulsius dels dragons, que es camuflen perfectament amb el medi. Tot i la meva amista innata amb els animals el guia no va tindre que intervenir per separar-nos. Millor!!!

Tenir una bestiota d’aquestes a pocs metres i en estat natural us asseguro que impressiona!!! Son molt ven parits!!! A que si Xibiru?
Abans de marxar cap a l’interior deFlores, pero vam decidir fer una parda a unes illetes d’aquelles que no hi ha res!!! Quatre Bungalows, sorra i aigua!!!

Bajawa, centre flores.
Per arribar aquí la cosa no es que sigui difícil però les carreteres a Flores son per emmarcar. Que dolentes que arriben a ser!!! Ho vam fer en dos dies i el primer vam dormir a Riung. Un poble sense res especial sinó fos perquè vaig veure el camp d’arròs mes ven parit que he vist mai!!! I mira que n’he arribat a veure!!!

Bajawa es un poble posat a 1100metres d’alçada rodejat de volcans i verd exuberant. Per moure’ns per aquí vam agafar una moto i vam anar a voltar pels pobles tradicionals de la zona. Vam passar per Bena, un dels pobles que encara conserven l’estil tradicional de poble. Les cases son de fusta amb taulat de palla i al mig del poble i posen monuments dedicats a la fertilitat masculina i femenina al costat de les toves dels seus morts.

Molts d’aquests pobles per no dir la majoria no tenen aigua corrent ni dutxa. Però tenen una cosa molt ven parida: els banys públics naturals. Com? Doncs imagineu- vos al mig de bosc en un lloc que conflueixen dos rius, un d’aigua calenta i un d’aigua freda, i tu et poses al mig i decideixes la temperatura . Sincerament es molt ven parit!!! Agafes una pedra volcànica un xic de sabor i frega que frega!!!

L’altre aventura va ser anar a veure l’últim volca que va literalment explotar a indonèsia, el Wawo Muda. En principi te uns llacs de color al seu interior però estaven completament secs. Nomes de pensar les tones de pedra que va escopir a l’aire em poso les mans al cap!!!

Riung. Parc nacional de 17 illes.
Nomes de pensar amb la carretera que vam fer arribar a Riung, em poso les mans al cap. Riung es un poble mariner que mica mica van veien el negoci de tenir un PN al costat de casa. Es tracta d’un parc marí que consta de 21 illes -tot i que amb honor al dia de d’independència li van posar el nom de PN 17 illes- amb un fons de coralls molt bonics i on hi ha una gran varietat de peixos. Vam llogar un vaixell i ens vam passar el dia a la mar. Tot i que vam disfrutar moltíssim amb els peixicus , el que mes ens va impressionar, va ser veure els ratpenats gegants (guineus voladores amb inglish) a 5 metres de nosaltres!!! Son unes besties que amb les ales obertes poden arriben a fer 1 metre.

Moni i el volca Kelimutu.
Quan parlem d’Indonèsia i concretament de flores una de les coses mes espectaculars que hi ha per veure es el volca Kelimutu. Un volca amb tres craters amb unes parets vertiginoses amb tres llacs de diferents colors. Vam anar a veure-hi la sortida del sol. Realment es un lloc que per ells es sagrat i no m,estranya. Te una bellesa incalculable!!! Us posaré una foto que vaig poder tirar des de l’avio quant tornàvem cap a casa.

A part de l’ascensió al volca vam anar de visita als pobles veïns on es caracteritzen per ser bons teixidors de saruks -faldilla llarga que serveix per tot. Des de per dutxar-se les dones, per abrigar-se o fins i tot per eixugar els mocs de la mainada- i com no, em vam comprar un parell!!! Son fets amb tinys naturals i teixits a ma!!! Vaja currele!!!

El retorn.
Els últims dies ens els vam passar de relax a Maumere, un dels pobles mes a l’est de Flores esperant a que sortís el nostre vol cap a Bali. Això començava a ser la fi del nostre viatge. Però encara vam passar un dia a Bali on vaig aprofitar per anar al dentista que no hagués tingut que anar mai!!! Nomes de veure la tassa d’en Mickye Mouse, que em van donar per glopejar, ja hagués tingut de fotre el camp!!! Però no ho vaig fer i he tingut que tornar a anar al dentista. Aquest cop un com deu mana!!!
En fi que de Bali vam anar cap a Jakarta. Els nostres respectius vols sortien d’allà. Vam aprofitar per anar a netejar la meva càmera que estava plena de merda ( ja ho veureu amb les taques de les fotos) i com no per fotre'ns l’últim tiberi!!! Nomes el lloc s’ho mereixia i el menjar ( peixetada) va valer la pena!!! Hi va ja que heu fet l’esforç de llegir fins aquí, us explicaré les dos anècdotes de l’últim dia: Nomes d’entrar al restaurant ens van dir no ser que d’esmòquing... . Nomes de sentir això, la Mònica ja reculava. Home, la veritat es que el lloc semblava d’esmòquing però nomes ens van demanar si volíem zona de fumadors. Jajaja!!!! La segona anècdota va ser al final. Si si, es clar quan ens van portar la conta!!! No portàvem ni calers ni targeta!!! O sigui que un es va quedar esperant i l’altre cap a casa a buscar la pasta!!! Jajaja!!! Sort que cap dels dos te gaire vergonya!!!
I així va acabar el nostre viatge per Indonèsia. Be, no ven be així. Els plors a l’aeroport no van faltar!
Tal com us he dit al principi, jo torno a ser a Indonèsia i intentaré seguir-vos delectant amb un país que nomes contemplant-lo...!!!

Salut i fins la pròxima!!!

PD: Monica, gracies per comprendre l’importancia d’aquest viatge i per fer grans esforcos per compartir-ne diferents trams amb mi. No ho oblidare mai!!!

FUNERALS A SULAWESSI I RELAX A BALI

2009-08-22T18:44:00.010+07:00

Heu sentit a parlar de Tana Toraja? Doncs us en faré quatre cèntims i flipareu una estona. El País Toraja esta situat la zona centre de l’illa de Sulawessi. Era una antiga comunitat de mariners que van emigrar a les muntanyes fugint de tot deu que el perseguia. Eren una cultura animista que es van convertir al cristianisme després de ser invadits per espanyols, portuguesos i sobretot per el holandesos. El cristianisme aquí, adopta una forma un xic curiosa. Per mi l’únic que tenen de cristians son les esglésies i el fet d’anar a missa i tenir les mateixes celebracions.

Tot i que les celebracions, i sobretot els funerals, son un xic especials, tot el país, esta farcit de les seves característiques construccions que representen un vaixell o les banyes de búfal. Senyal de poder dins la comunitat toraja. A sobre aquesta gent viuen en un entorn, sincerament preciós, rodejats de muntanyes i camps d’arròs i es clar això fa que els torajas tinguin un no ser que captivador. Gent extremadament hospitalaris i simpàtics. Per mi la millor manera de veureu i entendre el país i la seva gent es llogar una moto i just go around. Juntament amb una tropa de catalans motxilleros que ens vam conèixer a les illes Togeans i ens hem dedicat a explorar la zona i la seva gastronomia. Quins dies tant ben parits!!! Els funerals a toraja, son tot un aconteixement. Aquí els morts s’enterren de juliol a agost. Ja se que esteu pensant... i si et morts al gener o al setembre? Doncs et tindran a casa, et donaran de menjar i et parlaran igual com si estiguessis viu!!! Hi ha casos que els han tingut a casa fins a dos anys!!! Intentaré explicar tot el procés d’un enterrament. Primer s’ha de guardar pasta per fer la celebració que pot durar de tres a 6 dies depenent de la riquesa de la família. Un cop s’ha decidit la data, es construeix un poble sencer per acollir els convidats. Llavors es convida a la gent. Tothom que hi assisteix ha de fer una donació depenent de la seva riquesa. Normalment els regals solen ser porcs que es mataran durant els dies del funeral per donar de menjar a tots als assistents.

El primer dia es fa una rebuda a tots als assistents i es comença fent un sacrifici de búfals i porcs per donar de menjar tots els dies. No us penseu pas que van a l’escorxador!!! Els búfals els pelen a cop de matxet al coll i els porcs apunyalats directament al cor!!! Si no tens una mica d’estómac impressiona una mica!!! Jo sincerament vaig disfrutar com un animal!!! Vaig tindre la sort d’assistir a un primer dia de funeral. Musica, danses, ofrenes i tiberi per tothom. Vam arribar al mati i en vaig sortir a mitja tarda!!!
La resta de dies, el funeral, també dura tot el dia!!! Però aquests dies estan destinats a fer sacrificis pel mort. Depenent de la riquesa es poden arribar a matar molts búfals i molts porcs. En el que jo vaig assistir amb tots els dies es van sacrificar 20 búfals i uns quants centenars de porcs!!!

L’últim dia per fi es decideixen a enterrar el mort. Curiosament, no els enterren a a terra. Els posen elevats en coves escavades a la roca o penjats dels arbre i les roques. Es molt espectacular passejar pel país Toraja i contempla tombes a tot arreu. A part d’això per cada mort construeixen un Tau –tau, que es una figura que representa al mort, i la col·loquen prop de la tomba per protegir-la. A part d’això heu de pensar que un mort, a qui, se’n va a la tomba amb tot tipus de riquesa, utensilis, menjar i algun que altre vici!!!

O sigui que ja veieu, que el concepte de la mort es molt relatiu depenent de on moris. Jo no se si el papa te constància del que es fa aquí, però, deu ni do amb la carnisseria!!! Ja va be que algú trenqui una mica les normes del cristianisme tal i com el tenim entès. Es clar que una mort es trista, però, també, cal dir que nosaltres encara li fem mes. Tant per tant, i com fan els Torajas, mes val acabar amb una festa reunint a totes les persones estimades al voltant d’una taula!!!

Després de tanta carnisseria, mort i menjant carn com un condemnat, he anat cap a la capital de Sulawessi, Makassar. Res especial si no fos per les mariscades a 10 euros que me fotut aquests darreres dies.

A partir d’aquí toca canviar d’illa i me n’he anat a Jakarta, la capital indonèsia a esperar a la Monica. No sense entrebancs. La primera nit a Jakarta em va tocar dormir “a la puta calle”. No vaig trobar allotjament, tot full, i em vaig acabar ajagut davant de la porta d’urgències d’un hospital, on un guarda de seguretat, em vigilava!!! Vaig dormir com un liró!!!. Vamos, que segons com es miri, un autèntic luxe!!!
Al final vaig trobar-me amb la Monica. Cal remercar que va arribar puntualment a la cita, sense perdres ni liar cap pollastre a l’aeroport. El primer encontre ens vam mirar així... una mica de reüll a veure que farà o a veure amb que em sortirà. Jajajaja!!! Despres de pocs minnuts tot estava al seu lloc!!! Sincerament, i ara que no em veu, segueix igual de torra collons que sempre!!! I es que ja la trobava a faltar!!!

Hem passat uns dies per Bali, hem llogat una moto i ens hem dedicat a explorar l’illa sortint una mica dels circuits turístics organitzats. I totes aquets privilegis que no me trobat en 9 mesos. Be, un dia vam fer una escapada a Kuta, la zona surfera mes famosa del mon i us he de dir que, per fotres en una onada d’aquestes, s’han de tenir ben posats!!! La resta us la podeu imaginar: trekking , relax, massatges, menjar be etc.. . De fet Bali, es un bon lloc per qui li agradi la comuditat Tot el millor que es pot fer en unes vacances. D'aqui dos dies volem amb una avioneta, a la illa de Flores. En tenim molt bones referències i pinta molt espectacular. Besties estranyes, volcans i coralls!!!

Ja us ho explicarem!!! Una abraçada molt forta a tots.

Indonesia. Un paradis? Si, un paradis!!!

2009-07-24T11:07:00.019+07:00

Iepa!!! Molt bon dia tingueu!!!

Primer de tot dir-vos que, com sempre, el retard te una explicacio. He arribat a Indonesia i aixo torna a ser can pixa. Can pixa, a nivell de comunicacions, perque la resta... es espectacular!!!
Per el tema fotos..., tindreu que esperar. Intentare penjar-ne alguna, fins que la meva paciencia digui prou.
Doncs va, anem al gra, perque hi ha molta tela per explicar. Resumin la historia, la cosa ha anat aixi:

Manila, la capital filipina.

Vaig passar els últims dies a la capital filipina, Manila, una ciutat forca bruta, plena de misèria i prostitutes. De bon principi un xic espantat de sortir al carrer, però be, sense res a les butxaques i sense càmera tampoc em podien fer res. Al final li vaig acabar agafant el “gustirrin”. Tot i que no es la millor ciutat del sud est asiàtic que he visitat, fa gracia passejar-se pels carrers d’Intramurs, la ciutadella de l’antic colonialisme espanyol, i contemplar els noms castellans dels carrers. També es forca xocant veure els contrastos riquesa-pobresa, corruptes- humils de la gran metro. Un exemple:

Filipines, un país que no entrava als meus plans i que em va sorprendre d’allò mes. Al trobar-se lluny de tot arreu fa que encara conservi un... no se que... captivador!!! Sense gaires turistes i paratges verges. Us ho recomano de totes totes!!!

Malacia, Borneo, provincia de Sarawak
Finalment enmig de la nostàlgia vaig tornar a la part Malàcia de Borneo. Aquest cop per tramitar el meu visat per entrar a Indonèsia. Però com sempre en un viatge d’aquest tipus, les coses canvien d’un dia per l’altre. I es que em vaig assabentar que just a l’altre punta de l’illa, a 600 km, i feien un festival. No ho vaig pensar dos cops. Vaig agafar el petate i després d’un vol i d’un bus de catorze hores vaig arribar Kuchin, la capital del districte semiautonum de Sarawak. Després de passar per una de les millors oficines de turisme que he estat, vaig comprar el tiquet per el Rainforest World Music Festival. Van ser tres dies de musica tradicional d’arreu del mon, en un paratge que es trobava rodejat de selva, llacs i cabanyes tradicionals. I on la majoria de gent, eren asiàtics paranoics que duien una mascara per por d’agafar el virus aquest que ha fet estralls a Mèxic. En fi, que tot plegat li donava un toc exòtic i diferent a tot el que havia viscut fins ara.

El toc exòtic però el vaig agafar jo. Si us he de ser sincer em vaig sentir com quant tenia 15 anys. Vaig agafar alguna caraja d’aquelles memorables, en les que acabes rebregat en qualsevol reco, vomitant i deixant-te endur pel mon dels somnis i el plaer. No us puc donar els detalls exactes de tot però, si que recordo que la tornada amb bus del festival va ser memorable. La resta queda en el meu subconscient!!!

Després de tres dies d’alcoholisme i bona musica, tocava rehabilitació. I que millor que dirigir-se a Bako, el primer parc natural que hi va haver a Borneo. Vaig passar-hi tres dies fent trekking enmig de la jungla, nedant a la platja i fent fotos a la besties. La resta del dia amb en Pasqual i la Lulu, dos espanyols amb els que vam compartir bons moments al festival. La nota de la jornada pero van ser dos xilens rostits que es dedicaven a caçar serps, cocodrils, elefants i tot bitxo rar que belluga. Us en recordeu del caçador de cocodrils? Doncs el mateix pero a la xilena! Vaig veure algun vídeo i encara estic flipat. En breu els veurem per la tele.

Indonesia
Per fi després de vuit mesos he arribat a Indonèsia. Un país, que fins al moment tenen contades unes 17.000 illes. Tothom te Indonèsia mitificada i no es per menys! Volcans actius, terrorisme, selves increïbles, fauna, terratrèmols, platges i illes paradisíaques, un fons marí que s’ha de veure per creure, tsunamis, tribus primitives, dengue, malària etc. Un país pobre on el 85% es musulmà i la resta una barreja de cristians, budistes i hinduistes que s’estan fotent d’osties tot el dia, però, que sorprenentment viuen de forma pacifica a la majoria d’illes. De moment el que he pogut veure es que la gent conserva les seves tradicions i es molt agradable.

Vaig arribar al nord de l’illa de Sulawesi, a Manado. La primera noticia després de passar la primera nit a Indonèsia va ser: han fotut dos bombes a la capital, Jakarta!!! Toma!!! Welcom to Indonèsia!!!

Sense preocupar-me gaire, el primer que vaig fer va ser anar a una petita illa, Bunaken, a veure peixos i coralls. Segons en Jaques Cousto, un dels llocs del mon amb mes vida subaquàtica. Vamos, un espectacle garantit. Els dies me’ls he passat bussejant entre tortugues, peixos de tots colors i entremig d’una barreja de mes de tres-cents tipus de corall. Com he dit, un espectacle.

Entre algunes aventures a l’illa, un dia vaig proposar-me creuar l’illa per anar a una platja. Al tornar se’m va fer de nit i em vaig perdre. Vaig arribar encara no ser com, ple de picades de mosquit i acollonit com feia temps que no em sentia. Vaja tela i vaja gran experiència!!! La segona, i després de que un nova zelandès m’instruís sobre el peixos perillosos de la zona, vam anar a bussejar, jo vaig sortir cobert de punxades d’eriçó (quin mal! I quina feinada per treure les punxes!) però, es que el meu company, i ho vaig veure en directa, un peix li va cardar una queixalada de dos parells de nassos! Jajajaja!!! Quin fiasco de dia. La mare que va parir al peix!!! La resta del dia ens el vam passar ajaguts llegint i parlant. Qualsevol es fotia a l’aigua un altre cop!!! Jajaja!!! Això si, la resta de dies i cada cop que veia el peix aquell, que n’hi ha forces i no es pas petit, fugia cames ajudeu-me!!! Jajajaja!!!

Després de passar uns dies a una illa, on tot es aigua salada, inclús per dutxar-se, un necessita una mica de muntanya. Em vaig dirigir a Tomohon. Una zona volcànica, com tot Indonèsia, amb un volca actiu, el Lokon. No me pogut estar d’anar a veure el crater i després d’unes tres hores caminant per la llera d’un riu format per una llengua de lava, un comença a sentir la fortor del fum carregat de sofre. No hi ha ni un arbre. I quan un treu el cap a dins el crater... veu tota la fumera que surt d’un llac blau turquesa. El meu primer volca actiu!!! Un se sent tant petit!!! Quina emoció!!! De tant en tant se sent una fresa no gaire tranquil·litzadora que et fa posar la pell de gallina!!! Aquest es el primer volca, però no crec que sigui l’últim.

Després del volca , cap a l’oest. Concretament cap a Gorontalo. Nou hores de camí per fer 450 km, això si unes vistes de la costa impressionants!!! A primera vista una poble qualsevol, amb edificis d’herència holandesa i portuguesa, però desprès, et dones conta que aquí la gent es molt simpàtica. T’ajuden en el que poden. Volen conversar i es parteixen el cul de riure nomes de mirar-los. Perquè tinc que agafar un ferri, sinó mi quedaria uns dies mes.

A partir d’aquí em dirigeixo a unes altres illes, les Togeans. Per arribar-hi he tingut que agafar un Ferrys públic d’aquets ven parits! En total 10 hores de trajecte. En quan al Ferrys... la bodega plena de sacs d’arròs, camions, motos i de gent tirada per tots costats. L’important es que vaig arribar sa i estalvi. Al cap de dos dies, el mateix Ferrys, es va espatllar. O sigui que si ja era difícil moure’s per aquests racons de deu, ara la cosa encara es mes complicada.

Vaig arribar al port principal de les Togeans, a un poble anomenat Wakai. Res especial. O sigui que amb vaig ajuntar amb altres turistes, que tenien mes clar que jo on anar, i vam agafar un bot cap a la petita illa de Kadidiri. Com definir-ho... simplement, bonic. Nomes hi ha 3 resort. En total no crec que hi hagin mes de 25 bungalows. Però el mes bonic, per a mi, ha estat viure en aquesta illa.

I vaig anar per una setmana i mi he quedat 11 dies. Per que? Doncs imagineu-vos que arribeu a un indret cobert de vegetació amb platges de sorra blanca i aigües cristal·lines. Per suposat que us hi quedeu, no? Doncs encara hi ha mes! Si a sobre et porten a fer vols amb un vaixell de fusta, a l’estil tradicional, per bussejar entre mig de coralls increïbles i veure platges i illetes de somni? Encara tindríeu mes motiu per quedar-vos hi, no? Per suposat que si. Però el que realment m’ha fet quedar aquí, a part de la bona gent que mi he trobat, ha estat el fet que he tingut la oportunitat d’anar a pescar. Jajajaja, jo a pescar? Doncs si!!!, i cada dia!!! Alguns dies amb barca, on deu ni do el peix que hem arribat a agafar, i altres dies amb un fusell artesanal fet de fusta, pneumàtic i un arpo de ferro mal parit. Que difícil que es!!! Potser el peixos no son tant tontos com diuen!!! No ho havia fet mai i be, crec que... la mar, la pesca, la navegació i tot el que els nostres sentits capten en aquests ambients, sense cap mena de dubta, enganxa.

La meva estada aquí, tot i ser un simple turista, m’ha fet veure i entendre la mirada, i una manera d’entendre la vida d’una gent, que l’únic que tenen es la mar!!! Sincerament he après moltíssim.

Despres de deixar els ambiennts tropicals del nord he arribat al centre de Sulawessi, al pais Toraja, tenen una forma especial d'entendre el cristianisme, la construccio i la vida en general. Prepareu-vos per flipar!!! Aixo si, us explicare en el proxim post i intentare no tardar tant.

Una abraçada molt forta des del (amb perdo de l'expresio) puto paradís!!!

Salut!!

Palawan, El mon perdut.

2009-07-01T10:47:00.010+07:00

En un viatge llarg, arriba un moment en que un esta cansat. Cansat de moure’s amb transports de tots colors, d’empecadar i desempaquetar motxilla i sobretot de no assaborir i conèixer un lloc amb profunditat. Per això, he decidit fer un” kit kat” al meu viatjar i quedar-me quiet en algun lloc remot d’aquest planeta.
Així que, mig a l’atzar, vaig escollir una de les 7000 illes que hi ha a Filipines, per passar-hi 15 dies. L’illa escollida es Palawan, al mig del mar de xina. No podria haver escollit millor!!!

Vaig aterra a la capital de l’illa, Puerto Princesa, i es que amb aquest nom , alguna cosa d’especial te que tenir. Nomes d’arribar, Festa de l’illa!!! Toma!!! Cada regió de l’illa feia una mostra de les seves característiques culturals, es a dir: menjar, musica, dansa, tradicions, vestimenta etc... Vaig gaudir-ne un parell de dies.

Després de la capi, cap al Nido. Un poblet mariner situat en una badia en un dels extrems de l’illa. Completament rodejat de muntanyes calcaries, amb vegetació exuberant, i platges de somni. Ha sigut aquí, on finalment, he trobat el meu racó de pau, sedentarisme i plaer. En definitiva, les meves petites vacances.

Els meus dies aquí son fàcils de resumir, si d’activitat parlem. Bàsicament, navegar amb vaixell cap a illetes remotes, platja, llegir i de tant en tant fer una mica d’esport: kayak,corre, nedar. El difícil, es resumir el paisatge que m’ha envoltat tots aquests dies. Crec que no hi ha paraules per descriure uns paisatges tant curiosos, verges i increïblement encisadors com els que he vist. Llacs salats enmig d’illetes, coves en mig del mar, illes amb platges amb totes les tonalitats de blau possible, roques de totes formes envoltades per un verd... un verd que sembla artificial, ocells estranys, aigües termals enmig de camps d’arròs i rodejat de palmeres, salts d’aigua i infinitat de coses mes que soc incapaç de descriure, perquè no acabaria mai. Simplement us poso uns quant exemples perquè en gaudiu. Cada cop estic mes convençut que la realitat supera la ficció!!!

Cal dir que tota aquesta bellesa no seria possible si la gent del país no fes l’esforç de preservar-ho. I es que, la gent de El Nido, son simplement adorables. Poble mariner, simples, simpàtics, de bon menjar i veure i sobretot hospitalaris. Tot plegat, el poble vull dir, sembla una gran família. I lo bo es que tu com a turista també en formes part.

Com a curiositat... jo també vaig celebrar el Sant Joan! Però a la filipina! ~Com molt be sabeu, Filipines era una antiga colònia espanyola i si celebren les mateixes ” festes religioses”. També hi ha gent que parla castellà. El seu idioma propi, però, es el tagàlog, i es divertit perquè a part d’utilitzar paraules amb castellà, la seva fonètica es llatina.~ Aquí, la gent no fa fogueres, ni tiren petards i es que es comprensible, a 30 graus tot el dia! ho enteneu, no? Aquí el que fan es tirar-se aigua pels carrers i anar a estarrerracar-se a la platja i a veure. I es que, si ha una cosa en cumu amb els llatins, es que la gent veu el que no esta escrit!!! Es comprensible, quan una ampolla de rom val nomes 1’20 euros i una cervesa 20 cèntims!!! Que en podem esperar!!! -Si..., ja ser el que esteu pensant... pot ser bo, amb aquest preu? - La resposta es que si, es realment bo!!! Mireu si es bo que aquella nit, vaig acabar amb una castanya considerable i en un Karaoke cantant amb Tagàlog (Filipí). Fins que el meu cos va dir prou!!! Bufff!!!

Al final, a El Nido, em deien que anés a renovar el meu visat i em quedes mes dies amb ells. Em van convidar a sopar i a tot el veure que vaig voler. La ultima nit van acabar amb mi!!! Però desprès de les meves petites vacances, dins el meu gran viatge, un te que reprendre el camí i deixa enrere les comoditats i la bona gent que m’han envoltat tots aquests dies. Ohhh..., sincerament, em poso trist nomes de pensar-ho!!!

O sigui que, carretera i manta cap a la capital, Puerto Princesa. No volia, però, marxar de Palawan sense abans haver vist una altre de les 7 meravelles que la natura ens regala. I es que aquesta illa, amaga el riu subterrani mes llargs del mon, 81 quilometres. O sigui que, de cap, cap allà...

Sempre es bo acabar un post amb algunes imatges eloqüents del perquè no volia marxar d’aquesta illa. I es que, a part de lo que heu vist fins ara, no hi ha res comparable a les postes i sortides de sol que he viscut aquí!!! Us en poso algun exemple i us puc assegurar que no hi ha filtres ni cap mena de retoc. Les de mes color, son del dia abans que un tifó ens descarregues aigua durant dos dies , i la resta del dia a dia. Molts petons a tots!!!

Filipines

2009-06-19T10:18:00.005+07:00

Podria dir que, tot I buscar la tranquil·litat, a Kota Kinabalu, Malacia, no la vaig trobar del tot. Un dia vaig anar a fer ràfting i la resta me la vaig passar d’illa en illa amb el propietari del Guest house. En aquestes illes i animals tant curiosos com:

Però no va ser això el que va trasbalsar els meus dies de pau. Resulta que un dels fenòmens, filipí, amb qui compartia dormitori, em va voler robar! Si si, com ho sentiu! Ho va intentar per primer cop un nit que vam tornar de festa. Aquella mateixa nit vaig començar a desconfiar d’ell. Em va portar per uns antros forca depriments i plens de prostitutes, la majoria d’elles menors d’edat!!! I el notes si trobava com peix a l’aigua. O sigui que abans d’anar a dormir, vaig posar en practica tots els meus sistemes de seguretat improvisats: com ara bosses de plàstic sorolloses i mosquetons. A les 5 de la matinada va sonar l’alarma!!! Era una bossa de plàstic que es movia al meu costat. Em vaig quedar quiet , meditant mentre em despertava. Em vaig girar de cop i efectivament la meva motxilla estava tombada a punt de ser espoliada. El notes va marxar al lavabo sense dir res i jo sense immutar-me vaig posar-ho tot al seu lloc i em vaig posar a descansar com si no hagués passat res. No vaig dormir, pensant com podia enganxar aquests fill de puta in fraganti.
A les 9 del mati em vaig despertar i ja tenia el meu pla a punt. Vaig posar la meva motxilla a tiro, a sobre el llit, i me’n vaig anar a pixar i a veure la recepcionista per explicar-li. Al cap de 5 minuts vaig tornar al dormitori i mentre li barrava el pas, vaig comprovar la motxilla. I... sorpresa!!! El meu ordinador havia desaparegut!!! Sense pensar, em vaig girar el vaig agafar pel coll i li vaig demanar on era . Com es obvi no en sabia res. Vaig comprovar les seves maletes. No hi havia res. El vaig tornar a engrapar pel coll, aquest cop em mala llet, i el vaig començar a escanyar. -O parles o t’afogo aquí mateix!!! –Te juro que no lo tengo!!! Apretant una mica mes fort i tornant-li a preguntar – A on esta? Va acabar confessant. Amb la cara mig vermella em va mostrar el lloc. –Esta aquí!!! – Doncs ja el pots agafar, posar-lo on era i fotre el camp d’aquí!!! Amb una bona cossa al cul i enmig de la sorpresa dels companys de dormitori va marxar amb la cua entre cames!!!
Mai m’havia sortit un “venasso” així, però hi ha moments en que un no es pot contenir l’animal que porta a dins!!! Per sort, es va fer justícia!!! Ja ser que no es un tema gaire agradable de llegir, però, quant un esta sol te la necessitat d’explicar-ho. I es que tot plegat forma part del meu viatge!!!

Filipines

Be ara anem al tema. Després de la historia amb el filipino, el meu pròxim destí es Filipines!!! Ja te collons la cosa!!! I la primera cosa que em diuen al guest house, on em vaig allotjar, va ser: no sortís amb la cartera a sobre!!! D’acord, sabia que els filipins tenien mala fama, però inclús al seu propi país?
Filipines, a part de la prostitució evident en cada cantonada, es famosa per les seves platges idíl·liques. Doncs be, per trencar el topic jo me n’he anat a la muntanya. Que possiblement encara es mes idíl·lic i menys turístic.
El pròxim lloc de visita, el qual es patrimoni de la humanitat, es diu Batand. Em va costar dos dies arribar al poble mes proper, i entre d’altres transports, en vaig agafar de tant curiosos com el jeppney o el sidecar.

Batad , es un poble que nomes si arriba caminant (3hores d’anada)i que esta ubicat enmig d’un amfiteatre format per muntanyes, les quals estant totes plenes de terrassades amb arròs. Fa mes de dos mil anys que es cultiven!!! I em podeu creure, es un dels llocs mes bonics que he vist mai!!!

El dia va començar plovent, amb núvols baixos i em pensava que no podria veure res. Però a mesura que caminava sota la pluja es van obrir clarianes i al travessar l’últim coll de muntanya vaig quedar petrificat durant uns minuts contemplant la bellesa del lloc!!! I es que... a partir d’aquí... nomes us posaré fotos. Parlen per si soles!!!

Una abracada molt forta!!!

Besties

2009-06-08T22:07:00.010+07:00

Si senyors i senyores a partir d’aquí comença un autèntic capítol de besties, però, en aquest cas, salvatges!!!

Sepilok i els orangutans.

Aquest poble petit on vaig arribar a les tantes de la nit amb en Frank, te una dels pocs centres de rehabilitació d’orangutans que hi ha al mon. Son besties que viuen en estat semisalvatge. Es a dir se'ls dona menjar però fan vida salvatge! Es un indret rodejat de selva tropical primària i gracies al centre s'ha deixat de tallar el bosc! Un 60% del Borneo malai es plantació!

Va ser una estada curta però suficient per flipar una estona amb els orangutans! Son tant semblants a nosaltres (94% dels gens)! Veure'ls es com veures reflectit! Fins i tot m'atreviria a dir que superen d'escreix la intel·ligència d'alguns humans! No tinc paraules així que us poso algunes de les fotos que els hi vaig fer:

El riu Kinabantangan.

Després del centre de recuperació ens van entrar les ganes de veure besties però aquest cop en estat natural. Així que ens vam dirigir a un petit poble de 1000 habitants anomenat Sukau. Perquè us en feu una idea, aquí, s'acaba la carretera, comença el bosc mes espès i mal parit que he vist mai, i hi travessa un dels rius mes important, en quant a fauna salvatge fa, del mon, el riu Kinabantagan.

Aquí vam fer una excursió amb vaixell, be, una canoa a motor. No m'imaginava que en tant poc espai es pogués veure tant. Nomes em van faltar els cocodrils, els elefants, que la setmana abans es van deixar veure i posats a demanar algun rinoceron. Però no em puc queixar, vaig veure un dels simis mes estranys que existeixen, el Proboscis.. El qual nomes es troba a Borneo, així com diferents especies exòtiques d'ocells.

Entre peixos, tortugues i aigua blau turquesa.

Fart de tant de bosc i tanta bestia terrestre, llegint la guia, em vaig adonar que estava a pocs quilometres d'uns dels paradisos mundials del submarinisme. O sigui que cap a la carretera principal a esperar que passes algun autobús i cap a Semporna.

El bus va arribar i estava ple.... plorant una mica em van deixar pujar, això si, 5 hores assegut al passadís. Almenys em vaig poder estirar.

Centres de submarinisme per tots costats. I a pocs quilometres mar enllà un grup d'illes amb unes barreres de corall impressionants. He de dir que l'aigua no es lo meu, però no me’n vaig poder estar. L’endemà mateix d'arribar em van portar a una illota al mig del no res:Aquesta zona es molt bona! Realment es increïble. Coralls, peixos i algues de tots colors. Fins i tot vaig poder jugar amb una tortuga, i no una tortugueta, no!!! Una senyora tortuga de dimensions descomunals que quan la vaig veure a venir em pensava que se’m cruspiria!!! Son totalment inofensives i juganeres!!! Em va agradar tant el tema de nedar entre peixos i el paisatge, que l’endemà, i vaig tornar, però aquest cop em vaig quedar dos dies a la illa de Mabul. Es una illa rodejada per una barrera de corall quilometrica amb aigues crisatlines.

La majoria dels habitants son filipins exiliats, amb una ma de canalla que fa por. Viuen de qualsevol manera. en barraques de fusta sobre el mar. I basicament son pescadors.

Aquí però, a diferencia de la resta de Malàcia, no i falta l’alcohol! I a sobre es econòmic!!! Per acabar de remetar el tanto, em vaig allotjar en una casa local amb gent del pais. Guitarra per la nit amb postes de sol de somni, i menjar i jeure durant el dia. Una Passada!!!

Finalment després de tant volltar per Borneo i veure com els cales salten sols. He decidit para uns dies a la capital (Kota Kinabalu)de la província de Sabah, malàcia. Es l'unica manera d'estalviar. Borneo es presciosa pero tot activitat val un dineral. O sigui que aquí quiet, fins el dia 13 que surt el meu pròxim vol cap a....

Una abracada!!!

El permis, l'ascens i l'embarcada

2009-06-03T14:11:00.009+07:00

El permís.
Som al parc natural de Kota Kinabalu. Com ja us vaig dir ens hem presentat aquí a veure si podem aconseguir un permís per escalar la muntanya. El parc nomes dona 2 opcions i cap es segura ja que la gent reserva amb 6 mesos d’antelació . Una opció es pagar un pack que inclou tots els menjars, allotjament i guia. L’altre consisteix en pujar la muntanya en un sol dia i nomes pagar el guia. Descartem la primera perquè es caríssim i a part d’això esta tot reservat. Per la segona opció, resulta que nomes i a 3 permisos diaris per escalar la muntanya i fins d’aquí una setmana no hi ha cap forat. Moment de desolació i frustració. Fa mesos que tinc al cap aquesta muntanya , el mont Kinabalu (4095m), el sostre del sud est asiàtic. El meu cap a 100.000 revolucions per minut: frustració!!! Al final se’ns va ocorre fer us de la mentida. Els vam dir que feia 3 setmanes que havíem trucat, per demanar el permís per escalar la muntanya, i que ens havien dit que no feia falta ja que no gaire gent demanava el permís d’un dia. La pobre secretaria es va veure obligada a trucar el cap del parc i després de mitja hora de telèfon ens va mirar i va somriure. Teníem el permís per l’endemà!!! Perquè portava vel i era musulmana perquè sinó l’abraço i la omplo de petons!!!

L’ascensió i el descens.
Així que l’endemà a les 7 del mati, hora que s’obren les portes del parc, en Frank el meu nou company d’alemanya i jo ens dirigim a la porta. Ens assignen el guia i cap amunt. Son 9 km de pujada i 2200m de desnivell positius. La primera part del trekking son 6,5 km fins a Laban Rata, l’emplaçament dels allotjaments situat a 3272m, tardem 2 hores 30 minuts en arribar-hi. Aquesta primera part, tot i que tota l’estona es pujada, es prou relaxada. Transcorre tota l’estona entremig de boscos tropicals, recs i petits salts d’aigua. De tant en tant sobre alguna clarina entre les copes dels arbres i veiem el cim de la muntanya. Es molt amunt!!! Un cop a Laban Rata, fem una veure i mengem alguna cosa. S’han d’agafar forces per l’ascens final. Comencen a arribar els núvols i la punta granítica de la muntanya presenta un aspecte desafiador. No podem perdre temps així que arranquem. Hem de guanyar 900m de desnivell amb 2,5 km. Quin infern. A partir d’aquí la vegetació va disminuint de mica en mica passem de boscos tropicals a vegetació arbustiva i finalment a la roca pura i dura.En els trams de roca hi ha una corda instal·lada que guia fins al cim. Tot i que hi ha trams forca verticals no en faig us. Ens servirà mes per si no hi ha visibilitat a l’hora de baixar. He de reconèixer que aquest últim tram es desenvolupa en mig d’un amfiteatre de puntes rocoses, aptes per escalar, i composen un paisatge inoblidable. Al fons el mar amb les seves illes, tot seguit de franja costera amb plantacions i la jungla que ens arriba just a sota nostre.
M’aturo a 3800m a fer un most. M’ha entrat la gana i estic rebentat. Reprenc el camí i m’entres segueixo enfilant l’aresta final, es van obrin clarianes que donen forces per seguir pujant. Després de 2 hores i mitja, faig el cim!!! Estic sol, a 4095m. No hi ha sensació mes gran en aquesta vida que trobar-se sol en un lloc remot amb bones vistes a 360° i sense sentir cap soroll. El cap es desbloqueja, es deixa anar i no recorda l’esforç realitzat. Que gran es tot! I que content que estic!!! El company i el guia arriben al cap de 30 minuts. Trec el fuet, el pa i l’oli i com si estiguéssim a dalt del Puigmal ens fotem a dinar. Nomes falta una bota de vi!!! Els núvols tapen la vista i comença a fer fred. Reprenem el camí de baixa. Collons quin mal els genolls! Comencen les rampes i les queixes. Nomes vull arribar a baix.

Al cap de 3 hores i mitja i després de corre una mica arribo a la porta d’entrada al parc. No ha estat malament, fer un 4095m amb 8 hores i mitja de caminada amb un desnivell total de 2200+ i 2200-.
A l’arribar al final el guia em va fer un comentari: Tots els catalans esteu igual de bojos i fanatics per aconseguir muntanyes? La resposta va ser... hi ha molta aficio!!!

Remarcar que cada any es fa una cursa i que el campió del 2008 es el senyor Agustí Roc (Catalunya), que va pujar i baixar en 2hores i 44minuts. Quina maquina!!!

L’embarcada
Ja feia dies que no passava res i va tindre que passar el millor dia.
Després d’una ascensió com aquesta l’únic que un vol es dutxar-se, jeure i menjar. Doncs nosaltres vam decidir anar a un altre poble.

Parats a la carretera bruts i suats esperant un bus que va tardar 1 hora en arribar. Arribem al poble, Ranau, i tots els allotjaments estaven plens i no hi havia taxis per anar als pobles del voltant.

Vam prendre el sopar per calmar la mala òstia. Al final vam esbrinar que hi havia busos de línia que duien a un poble, Sandakan, a 4 hores d’on érem. Vam agafar el bus. Impossible dormir perquè la carretera era com les muntanyes russes. Arribem a la 1 de la matinada i com si fos una broma, tots els allotjament fins i tot els de luxe, estaven plens. Ens volíem morir!!!

Al final, desesperats i a les 2 de la matinada, vam agafar un taxi que ens va dur a un altre poble, Sepilok. Un poble fantasma. Al cap d’una hora, de tocar timbres i la bocina del taxi, un ens va obrir la porta. Tenia llit per nosaltres!!! Vam caure rendits fins l’endemà al migdia!!! En total 21 hores de non- stop, això si, content com un gínjol!!!

El pròxim capítol, besties!!!

Malàcia, Singapur i un somni fet realitat.

2009-05-28T16:58:00.006+07:00

Malàcia .El meu viatge continua. I el pròxim destí, país i cultura es diu Malàcia. No m’he entretingut gaire a la península malai ja que en 9 dies tinc que agafar un vol de Singapur cap a la fabulosa illa de Borneo. Així que de cap a la capital de malàcia, Kuala Lumpur. La meva intenció era estar 2 nits a casa d’uns russos que vaig contactar amb ells per internet. Ho vaig aconseguir. A part del la parella de russos, compartíem casa amb un Iranià, una americana, una altre parella de russos, una de Moldàvia i per acabar de rematar les nacions unides, gent del país!!! Com podia estar-me nomes dos dies amb aquest ambient? Al final m’hi he estat 5 dies.Entre cervesa i wiski caríssims, perquè es una societat musulmana, es parla de molts temes que ens afecten de maneres molt diferent segons on hem nascut. I parlant amb els companys de diferents nacionalitats, t’adones que el fet de ser català i/o viure a europeu t’obre un munt de portes . Per exemple: un iranià no te permís per viatjar per Europa, Amèrica o sud Amèrica; els russos poden viatjar però els seus visats no son tant llargs com els nostres; els malais poden però no tenen pasta; els yanquis normalment paguen mes que la resta; i això sense entrar en les condicions de vida dels seus països! Donc gracies per haver nascut català.

Malàcia i la capital principalment es un país àrab i a sobre carregat de petroli. Nomes d’arribar-hi et dones conta que hi ha molta pasta!!! I quant dic molta vull dir molta!!! Grans edificis, netedat absoluta i una organització excessiva. Tot son lleis i normes. I no te la saltis perquè et foten una denda ( que es una multa) que no aixeques el cap en te vida. O sigui que a partir d’aquí el viatge comença a agafar un caire diferent. Un societat molt estricta i evolucionada a nivell econòmic però no a nivell de drets socials.

No m’enrotllaré gaire mes, contempleu vosaltres mateixos les fotos. La primera es tracta d’un dels edificis mes alts del mon. Nomes fa 450m!!! Vaig poder pujar fins aquell pont que travessa les dos torres i que estar a 150m de terra.

Singapur. Passada l’estada a Kuala Lumpur, agafo un bus, 5 hores, cap a Singapur. Si l’altre ciutat era gran i impressionant, aquesta encara ho es mes ! Singapur es un país que es troba en una illa i podem dir que tota la illa es una gran ciutat. No havia vist mai res semblant!!! Neta moderna i gran quantitat de zones verdes.Un barreja cultural: india, asiàtica i chinesa i musulmana. Si hi ha una cosa que em va impressionar de Singapur es que es el clar exemple de societat de consum. No cal que pensis, tot esta regulat. I fins i tot fer amics es facil.

I, hi ha mes centres comercials que habitants. No es broma, un a cada cantonada i no pas petits. Però també hi ha misèria i fins i tot els vagabunds s’han d’amagar. Una societat massa competitiva!!! Com es sol dir, una imatge val mes que mil paraules, comproveu-ho vosaltres mateixos:

Despres de deu dies de vida urbana, nomes vull que tranquil·litat. I es que quant penso amb tranquil·litat nomes em ve al cap, muntanya, bosc i platja. I molt a prop d’aquí hi ha un lloc on es compleixen les tres premisses: BORNEO. O sigui que Skitrain, avio i cap alla.Borneo. Per mi es un somni fet realitat i penso gaudir-ne al màxim. Per començar vull anar fer un cim el mont Kinabalu (4100m). El problema es que nomes hi ha 160 entrades al dia i nomes t’hi deixen pujar amb guia i amb un pack (tot inclòs ) que son caríssims. Estic disposat a agafar el guia, perquè sinó no em deixen entrar, però no vull pagar el pack. Es un estafa fet nomes per la gent de pasta. I els que portem la muntanya a dintre i no tenim pasta, que?
Mai m’ha fet res pagar per entrar en un espai protegit i si no hi ha mes remei pagar per un guia. El que es inacceptable es que t’obliguin a comprar els àpats juntament amb l’allotjament!!! I si em vull portar el meu menjar? I si no vull menjar? I si vull dormir al carrer? Que passa que no hi tinc dret? Faig molt de mal a la natura?
Es una puta vergonya que l’accés a la muntanya nomes estigui a l’abast de pocs. Sigui com sigui, dema em presentaré a l’entrada del parc a veure que hi puc fer. Espero trobar alguna solució!!!

Salut!

Vietnam Family Tour

2009-05-18T21:35:00.011+07:00

Desprès de Hue el nostre camí es va dirigir cap a Hoian. No sense abans parar en algun temple.

Hoian es l'antiga capital del regna Vietnamita. Una ciutat petita que mostra tots els seus encants d'una època esplendorosa. Una ciutat construïda entre el mar, amb platges de sorra blanca, i un gran riu amb un moviment de transport frenètic. Declarada patrimoni de la humanitat no cal fer-hi gaire res. Amb passejar-hi i gaudir dels seus bons restaurants de cuina Vietnamita, n’hi ha prou. Però també es bo fer un cop d’ull al seu entorn privilegiat i com no fer quatre compres pel llarg del seus carrers plens de botigues. Així vam passar tres dies sense que els guies en atabalessin gaire. En poques paraules ens van deixar temps lliure, que es van anar d’allò mes be.

Després de Hoian vam anar directes a buscar un vol que ens va dur a la segona capital del país: Ho Chi Min o Saigon com preferiu nombrar-la.
Saigon es una ciutat moderna comparat amb la resta de Vietnam. No se quants milions de persones i viuen però el que si que sabem es que hi han 4 milions de motos. I son dades científiques.

A qui entre d'altres coses vam trobar un restaurant de tapes i es clar no va poder faltar fer-hi una parada i fer un tast d'un bon vi i productes típics de la península. Després de tants mesos de sopes de Nooddels i arros ... Va ser com un menjar diví. D'altre banda, també vam gaudir dels seus mercats caòtics on s'ha de regatejar fins acabar extenuat.

A part de gaudir de Saigon, la segona capital de la república Vietnamita ens va servir de camp base per moure'ns per al seus voltants. Una de les primers excursions que vam fer va ser 2 dies al famós delta del Mekong. Si us he de ser sincer es tant gran que no tens noció d'estar en un delta. Diries que estàs en una zona pantanosa rodejada de canals, camps d'arros i fruiters. I es que els senyor riu Mekong quan arriba a la seva desembocadura es divideix en 7 branques que son 7 rius immensos.

Aquí la vida gira entorn del riu. No hi ha ningú que no tingui una canoa, una barca o una barcassa I el que no la te es veu obligat a utilitzar el gran nombre de ferris que hi ha. Una extensió immensa on la gent viu de totes les formes inimaginable: en cases al costat del riu, cases flotants, barcasses, i barquetes.

Per fer les compres a part dels típics mercats asiàtics, hi han els mercats flotants. Una cosa molt impressionant de veure ja que tota la gent de les rodalies ve amb les barques carregades a vendre , comprar o intercanviar al seus productes sempre sense tocar de peus a terra. Nosaltres ens vam passejar amb una barca pel mig de tot el batibull i fins i tot hi ha qui amb una canoa ven menjar als comerciant.

Després de dos dies empantanats i amb una calor horrible vam tornar a Saigon on la calor crec que encara era mes escandalosa. L’endemà vam anar a veure les famoses trinxeres Vietnamites on els Americans a part de perdre la Guerra van acabar totalment bojos i desesperat. I es que no m’estranya!!!

El districte de Cu Chin es una extinció immensa de selva, plantacions de cautxú i camps d'arros, connectada per mes de 200 km de túnels de dimensions Vietnamita ( 60x40). Arriben a tenir fins a tres nivells de profunditat. Aquesta gent quant rebien els atacs enemics feien vida a sota terra per protegir-se. I sabien en tot moment on es trobaven els Yankis. Eren com talps que espiaven l'enemic sense ser vistos!

Es clar que tot i la superioritat yanqui amb tecnologia i armament, no van poder fer res contra les trampes casolanes dels camperols. Antigament les utilitzaven per caçar animals i ara per caçar una nova espècie animal invasora. Totes les armes a part d'algun Kalasnikoff eren fetes a base de bambo, ferro reciclat de les bombes americanes i un treball de xinès per fer les trinxeres i els túnels.
Ens vam poder posar dins els túnels (d'unes dimensions mes grosses per estrangers ) i realment es una autentica obra d'enginyeria molt angoixant però efectiva. Ells i passaven ajupits i jo i el meu pare de quatre grapes. I fins i tot en algun lloc arrossegant-me.

Be una derrota Americana merescuda i mes després de veure el museu de la Guerra on es veuen les atrocitats que tota guerra porta associada. Un cosa que em va cridar l’atenció del museu de la guerra a part de les fotos de mutilats, malformacions degut a la utilització dels productes químics i les cares de desesperació; es el següent: resulta que els americans van utilitzar una substancia prohibida per fer la guerra, el Napalm! Avui en dia hi ha una sèrie de productes que no es poden utilitzar per fer la guerra i jo em pregunto : Es que una guerra es legal o justificada? Per aquesta mateixa regla, perquè no prohibeixen també les guerres? En fi que cadascú pensi el que vulgui.

Després de 15 dies voltant per Vietnam amb família cuidat i alimentat com si estigues a casa, o millor, un no voldria que allò s’acabés mai.

Per començar mai hagués pensat que els meus pares arribessin a fer aquest viatge. I mai hagués imaginat que si adaptarien tant be. S'ha de dir que al final semblaven fins I tot asiàtics. Jajaja!!! La veritat es que tots plegats hem desfruitat moltíssim del país i de la companyia.

Moltes gracies per la companyia! I molts petons!!!

Be, ja que amb tot el blog no he renegat gaire, em permetreu una sèrie de... Crec que els meus pares comparteixen l’opinió amb mi, i es que els viatges organitzats son una mica aclaparadors. De vegades penses que no cal ni que vagis a pixar perquè ja ho farà el guia per tu. No pots descansar perquè s'ha d'anar a veure jo que collons ser... i tu, la migdiada es molt important, no?
Be, una de les poques avantatges que li trobo es que et porten i et venen a buscar a tot arreu i et donen molta informació que, si no vas amb guia, no te'n enteres.

El meu viatge, independentment de l’últim comentari, segueix endavant això si, sense guia i sense cotxe. O sigui que transport públic i anar marxant. Em dirigeixo a cap a terres musulmanes: Kuala Lumpur la capital de Malàisia i Singapur. De fet ja hi he arribat i nomes us puc dir que... flipo amb tot. Però això us ho explico en el pròxim episodi, ok? No tardaré gaire en publicar-lo o sigui que en 2 o 3 dies el teniu aquí.

Una abraçada i fins aviat!!
PD: ja he penjat totes les fotos de Vietnam.

Vietnam i bona companyia

2009-05-10T16:15:00.026+07:00

Gracies a tots per escriure'm encara que siguin dos paraules, quant estas sol valen un imperi.
Quant surts de Myanmar i aterrisses a l'aeroport de Bangkok, ets sents alliberat i deprimit al mateix temps. Tornar a la civilització moderna no es fàcil.

Si algú necessita info sobre l'international Airport of Bangkok ja sabeu, nomes heu de preguntar. Vaig passar-mi 7 hores esperant que sortís el meu vol cap a la pròxima destinació: Vietnam.

Vaig arribar a Hanoi, la capi, i vaig passar tres dies d'allo mes entretinguts. Una ciutat fantàstica on hi ha una vida tremendament moguda. A sobre celebraven el dia de la independència dels francesos i el dia de l'alliberacio dels americans. Dos grans dies. Importants fins i tot per un català!!!

Però la meva intenció no era estar a la ciutat. Després del viatge a Myanmar, volia tranquil·litat absoluta i passar-me uns quants dies quiet en algun indret ven parit. Em van parlar d'un lloc fresc i tranquil situat a la muntanya i no vaig pensar-ho dos cops. Cap a Sapa falta gent!!!Realment un lloc magnific. Muntanyes com les de casa... Planoles... Unes muntanyes boscoses a les zones altes i terraces a totes les seves valls i vessants. I on les tribus encara porten el seus vestits tradicionals. S'ha de veure-ho per creure. Increïblement bonic.

Però be, no us he dit tota la veritat. A Sapa esperava unes persones molt importants. POdriem parlar de V Els meus pares!!! Jijiji, si si, tal i com ho heu llegit. Resulta que com tenien vacances i el nen era a l'altre punta del mon s'han decidit a venir. I no sabeu l'alegria que m'ha fet!!! Si contem que des de que tenia 13 anys no viatgem junts... ja anava sent hora, no?

O sigui que em vaig trobar amb ells a Sapa. Lo que ningú sap, be, tu tia i Mònica si que ho sabeu, es que el nen es va començar a trobar malament al tren nocturn de baixada cap a Hanoi.Em vaig passar 10 hores vomitant i sense poder bellugar-me. Quant vaig arribar a la capital, les meves úniques paraules amb veu ronca i de cigalo, van ser: PORTEU-ME A UN HOSPITAL!!!

Així que... amb un mal d'estomac de dos parells de collons i cargolat perquè no podia estar dret, el meu pròxim destí va ser: SOS International Hospital.

- Diagnostic: Un Bacteri ingerit en algun lloc remot durant els 5 mesos anteriors.

- Remei: Estigues aquí quietet que t'endullem el suero, antibiòtics, paracetamol i alguna cosa mes per la vena fins que et recuperis.

O sigui que ja ho veieu: "a cada cerdo le llega su sant martin" a mi m'ha arribat amb la millor companyia que un pot tenir: Els papis. Jo ja vaig insistir que anessin a fer l'excursio que teníem prevista, que a mes era Halong Bay (lo mes ven parit de Vietnam), però ja us podeu imaginar quina va ser la resposta.

Dos dies a l'hospi amb bona companyia i recuperat. El primer que vaig fer sortint de l'hospi, va ser anar a l'HOTEL (amb majúscules) i fotrem un entrepa de pernil serra amb oli d'oliva que venia dins les maletes dels papes. Allò em va aixecar l'anim!!! Fins i tot aquella tarda faig anar al gimnàs de l'hotel a corre! Volia veure fins quin punt estava cardat! I tot i que no estava gaire fi podia seguir el viatge amb total normalitat.

L'endema, després de passar per l'hospi a fer l'ultim anàlisis i confirmar que el meu company el Bacteri ja m'havia abandonat, vam agafar un vol cap a Hue!

Hue es una ciutat viva i calorosa amb un grapat de temples i mausoleus. Es troba al mig de Vietnam i era la seva antiga capital. Dos dies per fer les visites obligatòries de temples i mercats, i alguna compra per integrar-nos una mica mes en la cultura.

Si el senyor bacteri arriba a fer afecta a Myanmar, Laos o Cambotja o en qualsevol lloc en solitari com he fet fins ara, probablement el destí del meu viatge hagués canviat moltissim. Moltissim vull dir 360 graus. Hem de comptar que eren llocs inhòspits sense hospitals potents, ni mitjans òptims.
O sigui que toco fusta i dono gracies a no ser qui, perquè no soc creient, per haver tingut la millor companyia del mon en aquesta primera mala experiència en 5 mesos. Gracies papa, gracies mama!!!

Myanmar, l'ultim pais intocat del sudest asiatic

2009-04-30T00:26:00.012+07:00

Espantat, fatigat, emocionat, rabiós, saturat, alegra, simpàtic, esgotat, perdut, angoixat, satisfet, desconsolat, consolat, misèria, riquesa, desesperació, oportunisme, valor, senzillesa, desig... No soc en Pla ni en Fabra per nombra mes sensacions i emocions que de segur ells dirien. Senyors/ers benvinguts a Myanmar (Birmània), un país que m'ha despertat i m'ha fet viure tot això i mes!

Per posar-nos en situació, Myanmar es un país que fa 50 anys que estrova sota una dictadura militar governada per una colla d'inemtes, incultes i fills de puta que no son capaços, com tota dictadura, de satisfer una societat civil amable, plural i culta que esta cansada i desesperada per la situació que estan vivint. Des d'aqui els i envio tota la meva energia!!!

Primera part
Arribada: "apaga i vamonos". La meva arribada a Yangon la capital de Myanmar no la puc pas considerar del tot agradable. Mes aviat el contrari. Sincerament vaig patir un xoc cultural de dos parells de nassos.

Una barreja de fisonomies índies, musulmanes i asiàtiques. Homes amb la boca i les dents completament vermelles i amb faldilles (anomenat longi). I dones i nens amb la cara emmascarada de blanc com si ens trobéssim enmig d'una revelio d'indios!!!

Tot això enmig d'un paisatge Urbà amb cases que els i cau la pintura a tires, carrers completament aixecats sense voreres, cotxes de la primera guerra mundial i militars i policies per tot arreu.

El meu primer objectiu, va ser aconseguir canviar moneda. No hi han caixers i els banks controlats per el govern et donen una misèria o sigui que cap el mercat negra. Al final vaig aconseguir un canvi raonable en una joieria. La broma em va costar tot el mati!!!

No volia estar mes temps a la city i vaig decidir mourem cap al nord. No vaig tardar en adonar-me que moures en aquell país no era gents fàcil. I ara que ja n'he marxat ho puc confirmar. Vaig tindre que canviar el meu destí inicial perquè tot estava reservat. Resulta que en pocs dies començava el Water Festival ( any nou Birma) i tot el país s'atura! No hi ha transports i els dies anteriors i posteriors al festival ja estaven tot reservats.

O sigui que agafo un bus direcció nord. A les tres de la matinada i desprès de 12 hores s'atura en un poble de mala mort al mig del no res. A partir d'aquibuscat la vida per arribar a destí!!!. Em va costar 7 hores mes de transport arribar al meu destí. Entre els quals hi han dos pick up i un carro tirat per cavalls. Finalment soc a Bagan.

Bagan. Bagan es un autentic Paradís compost per mes de 2400 temples al mig d'una esplanada d'estepes. Fot una calor horrible (43 graus) i la seva gent es encantadora! Vaig llogar una bici i durant tres dies em vaig passejar entremig de temples increïbles. Un paisatge que sembla tret d'un conta de fades. I uns pobles fets de canya de bambú i palla que viuen de la ramaderia i del turisme com bonament poden. Un lloc màgic.

Mandalay. Com podreu intuir tampoc va ser fàcil arribar a la segona capital del país. Una especie de mini-bus que cada x hores teníem que parar a tirar-li galledes d'aigua al motor per refrigerar-lo i que al final va petar!!! Dos hores per reparar-lo. Total 14 hores per arribar a destí. Aquí vaig enganxar el primer dia de Water Festival. En aquestes dates, el país es trastoca completament. La gent surt al carrer i... galleda d'aigua be galleda d'aigua va. Durant 5 dies no vaig aconseguir arribar sec al meu hotel. Molts dies em vaig ajuntar amb els locals. O sigui que vaig pujar a sobra una camioneta i a voltar carrers, veure cervesa i whisky i suportant galledes i manguerassos d'aigua per tot arreu!

Simplement una festa increïble!!

Segona part

On son els turistes? l'Aventura en solitari d'un Català pel nord de Myanmar. Com que soc una mica ruc i no en tinc mai prou, em vaig decidir embarcar en un viatge per el nord del país. Si, on hi ha una mica mes de merder polític i no solen arribar els turistes. De fet, en 7 dies no vaig veure ni un sol turista. Completament en solitari!!!
Per començar un tren de 24 hores amb seients de fusta i mogut com si estiguessis al dragon Kan i anar marxant.

Vaig viatjar a sobre el tren, vaig dormir per terra com els gossos, vaig menjar del que em van donar els locals i vaig discutir-me amb un gilipolles de policia que es pensa que els turistes som submisos com els Birmans. Em deia que m' assegues davant seu que ell amb protegiria dels locals i mi vaig negar. Mes aviat, els birmans em van protegir de la policia!!! Va començar una petita discussió amb birmà i català que al final un local que parlava angles va tallar. Menys mal perquè em veia fora del país!!!

Un altre transport que vaig agafar, va consistir en 7 hores de Pick-up acompanyat de trenta persones. Em volia morir!!! Un viatge de 7 hores amb una barcassa pel mig d'un riu envoltat de penya-segats i de poblacions que nomes tenen aquest mitja de comunicació.

I per acabar de rematar el loop i tornar a la civilització, un altre tren nocturn. En el qual vaig pujar sense bitllet perquè els corruptes dels caps d'estacio em deien que em tenia que esperar 4 dies o pagar 20 dòlars quan realment en val 6. O sigui que no m'ho vaig pensar dos cops. Lo mes heavy es que em sembla que ningú tenia bitllet.

Allò semblava un tren de jueus camí d'un camp de concentració però amb les portes i les finestres obertes. Vaig passar-me 14 hores assentat a la porta d'un tren, amb els peus penjant, amb un personatge al meu costat i sense poguer-me moure un pam perquè hi havia gent futuda fins hi tot ens els respalders dels seients que nomes fan 4 centímetres!!! D'aixo fa 20 dies i encara tinc l'esquena contracturada d'aquest dia!!!

La desesperació viscuda amb la poli, la impotència de tenir-te que quedar en un lloc perquè simplement no hi ha transport, el repta d'anar de clandestí per Birmània on els turistes sempre han d'estar sota control i vigilància, 7 dies sense entendre una paraula etc, etc, etc... van fer-me pensar molt. En certs moments i per primer cop en 5 mesos hagués tornat cap a casa. No podia mes!

De totes maneres, us puc assegurar que es una de les experiències mes fascinants de la meva vida, on he vist en la gent, una senzillesa i una noblesa que jo no coneixia. Gent que es preocupa del la gent del seu voltant independentment de si es familiar, estranger o marciano! I que he passat per uns pobles increïbles, Meixgina, Bahmo, Katha, Napa etc...

Perquè som tant complicats, cruels i egoistes el occidentals? Tant difícil es repartir somriures? O si mes no, tant difícil es deixar de donar pel cul als altres? Aquí encara no han apres a ser com nosaltres i es una gran sort per molts sentits!!!

Com quant vaig arribar a Myanmar va ser traumàtic perquè tothom era diferent. Al tornar a la civilització desprès de 7 dies, també ho va ser. Us sonara a bogeria però veure el rostre palit d'un turista se'm va fer estrany! Quina sensació! Vol dir això que sense voler-ho em vaig integrar en una societat totalment diferent a la meva? No ho ser!!!

El que si esta clar, es que aquesta primera part del viatge ha estat molt dura, però molt gratificant! I que desprès d'una experiència així se't mouen moltes coses per dins! Totalment recomanable, no apta per cardíacs i lumbalgics, jajajaja!!!!

Tercera part

Trekking. Desprès de la aventura viscuda l'unic que volia era tranquil·litat i muntanya. La muntanya va arribar, per no la tranquil·litat.

Arribar a Kalaw, un poble situat a 1300m i rodejat de pins no va ser facil. Per comencar no vaig trobar cap bus des de Mandalay i vaig tindre que fer una altre combinacio d'aquestes extranyes: Tren carregat fins les dents, 6 hores sobre la vaca d'un minibus i un carro tirat per cavalls. Finalment vaig arribar. Nomes arribar vaig apunatr-me a un trek de tres dies que ens portaria al llac Inle, tot passejant per l'estat Shan, l'estat revel de Myanmar!!!

L'endema mateix vam comencar a caminar. Un grup de 1 suissa, 1 Holandesa i 2 Yankis, un d'ells una bellissima persona , l'altre un autentic gilipolles, sabelotodo i prepotent! Que mes valdria que no existis! Aixi va el mon!

Van ser una caminada a traves de muntanya mitja i travessant pobles que nomes estan comunicats per senders i camins de carro (literalment nomes hi han carros)! Aquests estat esta poblat per molts tipus de tribus diferents, cada una parla la seva llengua i moltes estan perdent l'escriptura per culpa del gobern que els hi prohibeix l'ensenyament a l'escola.

Durant els 3 dies vam veure l'autentica vida agricola ramadera amb un paisatge completament treballat per la ma de l'home. No hi han maquines!

Vam dormir a cases de particulars, i en un temple budista on vam poder veure la vida real en petits pobles i comfirmnar que la vida monastica no esta feta per mi. Finalment vam arribar a Inle on amb un caoa a motor vam arribar al poble.

Llac Inle. Hi ha llocs en aquest planeta que s'han de visitar un cop a la vida. Jo, crec que aquest n'es un d'ells. Situat al mig d'un altipla, Inle, es troba rodejat de muntanyes. I a les faldes d'aquestes, esta ple de pobles comunicats per canals. Molts d'ells es troben literalment a dins del llac, son pobles flotants!!!

Aqui et trobes amb una vida completament diferent a la de la muntanya. Tot son pescadors i el transport habitual es la canoa. La seva gent viu al costat del llac, hi fan vida, rentar roba, dutxa, zona d'esbarjo, i zones de culta a cada cantonada.

Sens dubte, el millor lloc per acabar unes viatge en un dels paissos mes facinants que he vist mai.

Jo no ser quin sera el seu desti final. L'any que ve tenen eleccions pero ningu te espernaces que canvii gaire res. Si mes no, jo us animo a que viatgeu en aquest pais per coneixer la seva gent i cultura. Us trencareu l'esquena en els transports i renegareu com mai ho heu fet. Pero sortireu amb una sensacio que part de vostltres forma part d'aquesta cultura.

Tireu-vos a la piscina i comproveu-ho!!!

2009-03-31T17:41:00.005+07:00

Hola a tothom!!!

Primer de tot, dir-vos que no puc penjar les fotos al seu apartat i em sap greu que no les pagueu veure. N'hi han de molt bones . Tant punt pugui solucionar-ho us ho comunicaré!

Ja veig que el tema fosforacencia ha creat polèmica, ja m'agrada!!! Però es que de veritat que vaig flipar! A la que pagueu, proveu-ho!

Be, canviem la fosforacencia marines per les pedres d'Angkor tot passant per ambaixades.

A la capital, Phnom Penh, 5 dies mes. Ja tinc el vista per Myanmar (Birmània) i per Vietnam! "Bien"! Això, vindria a dir que durant dos mesos mes seguiré voltant. "Bien"!

Els senyors de les pedres
Resulta que fa uns 1200 anys, a Cambotja, hi havia una societat molt ven estructurada i creient que se'ls hi va ocorre de construir temples de pedres per els deus, reis, i nobles. La resta de població ( la plebe), com es normal vivia en barraques de palla i bambú i no se'n conserva res. Benvinguts a la Vuitena meravella del mon: ELS TEMPLES D'ANGKOR!

Si us he de ser sincer, en la meva vida havia vist tants de temples com aquests 3 dies. En una extensió de terreny comparable a la comarca de la Selva on cada quilometre, quilometre i mig hi ha un temple! I quin temple! Construït a base de pedres de tipus arenisca on cada roc s'ha esculpit de forma personalitzada i on a vegades tens la sensació que les pedres tenen vida. Això es Angkor! Us en faré cinc cèntims!!!

A l'arribar a l'oficina d'informacio ja em van dir: que vos? 1, 3 0 7 dies? Vaig dubtar un moment perquè els preus eren 20,40 i 60 dòlars. Poca broma, contant que som a Cambotja, i que amb 20 dòlars passo 2 dies!!!
Vaig agafar el de tres dies. Com que tenia la bici m'he estalviat de pagar perquè em portin amunt i avall. En el fons la bici es el millor mitjà per desplaçar-se en un lloc així.

No tinc molt que explicar, les imatges crec que parlen per si soles, com us he dit aquí les pedres cobren vida. Nomes remarcar que cada dia entre arribar de Siem Reap, la city, fins als temples i fer tot el recorregut feia una mitja de 30- 40 quilometres! Aixecar-se quant sortia el sol i arribar quant era fosc. Quatre dies intensos, veien temples i gaudint d'un paisatge immillorable!! I com digué Deu, l'ultim per descansar. Vaig enganxar un gardela a la city que deu n'hi do!!!

Nomes remarcar que els gravats de les pedres estan fets a ma. A vegades costa de creure que una ma humana sigui capàs de fer coses així. I que les cares i les immenses figures que formen els temples semblen reals. Una època d'explandor i misticisme! Un lloc genial! Hi ha temples de tots els colors i tots els gustos! Des de el famós Angkor Wat.El de Bayon on tot eren cares.Un que no recordo el nom, que la pedra es barreja amb la vegetació on si han gravat pel·lícules com Tom Rider, Indiana Jones i moltes altres.I altres dedicats a la fertilitat, la guerra, els dimonis i moltes coses mes.Quant pugui penjar les fotos tindre estona per contemplar-ho. De moment us en podeu fer a la idea!!!

La proxima segurament d'aqui 15 dies des de Myanmar! L'ultim pais d'asia! On en veure un blanc encara s'espanten!!!

Una abracada a tots!!!

Per les platges del sud

2009-03-24T17:49:00.008+07:00

Desprès de passar uns dies a la city i 4 mesos sense veure el mar!!! me'n vaig cap al sud, a la platja.
Per descomptat no hi he anat pedalant, es clar! Vaig agafar un bus, i anar-hi anant!!!

He estat a tres llocs completament diferent:

Platges, turistes i alcohol, a la costa cambotjana. Sianoukville on el turisme ja hi ha començat a fer mal! Mal amb el sentit que ja hi ha arribat la nostre musica, les discoteques i tot el que hi va relacionat. Això no treu que no sigui un lloc per passar-hi uns dies. Sianoukville, es una petita península on encar hi queden moltes platges sense cap edificació, platges de sorra blanca amb un mar ple d'illetes. Però el que mes abunda son els xiringuitos i la cervesa barata!!! I es clar amb la calor que fa un no se'n pot estar!!!

Quatre dies han estat suficients, em dirigeixo cap a Kampot. Un poble que em quedava al mig del següent destí, on en principi no hi havia gaire res a fer. Al final m'hi he quedat un parell de dies. Un poble on no hi corren gaires turistes però que li vaig trobar un encant. No ser perquè!!!

Aquí vaig estar a l'escola de musica i l'orfenat. Em vaig parar de casualitat en un carrer i em van fer entrar. Un cop a dins, em van ensenyar totes les instal.lacions i fins i tot em van fer quedar a veure com tocaven els instruments i ballaven els balls tradicionals. M'ho vaig passar com un nen!!! I els nens encara riuen!!! Definitivament el ballar i els instruments no son el meu fort!!!

Pròxima destinació Kep. Be en principi em volia parar a Kep però em vaig trobar un grup de gent que anaven cap a una petita illa que no surt ni als mapes i m'hi vaig apuntar. Sort que ho vaig fer!!! The Rabbit Island. No ser perquè te aquest nom, perquè ni hi han conills ni gent conilla o sigui que... a l'aire queda!!!
Us imagineu una illa on nomes i han 15 bungalous, sorra blanca, sense llum, pocs turistes i peix fresc ("cangrejos" i gambes a 3 euros), doncs això!!!Aquí també he tingut una experiència màgica!!! Us heu banyat mai amb Aigües tropicals i de nit?
Us deixaria amb la incògnita perquè ho provéssiu i fliparieu, però no me'n puc estar d'explicar-ho!

En aigües tropicals i poc contaminades hi ha molt de plàncton i si et banyes o es mou l'aigua aquest plàncton es torna florescent! Si, si, tal i com ho sentiu!!! M'estava banyant i tot el meu voltat es tornava fluorescent. Era màgic!!! Em sentia un super-heroi! Una experiència fascinant i totalment recomanable! Ho heu de provar!!!

Desprès de la visita revitalitzant al sud, torno a ser a la capital, Phnom Penh. Ja us vaig dir que m'agradava aquesta ciutat i ho corroboro una altre vegada. Passaré uns dies aqui per tramitar quatre visats i m'hen vaig pi-tant cap a una de les meravelles arquitectòniques del mon!! Angkor Wat! Ja us explicaré amb mes detall!

Una abraçada a tots!!!

Quan el temps s'atura

2009-03-09T10:40:00.000+07:00

Hola família,
perdoneu per el retràs però es que en aquests països depenent per on et mous la comunicació es impossible. Això implica que tinc molta informació que us tinc que resumir i no se per on començar. En aquests dotze dies he estat, he viscut i he participat d'una forma de vida que ja no recordem, una forma de vida sense llum, telefon, gas. I un transport a base de bous. Esper-ho poder-vos transmetre el màxim tot el que he viscut. Una experiència inoblidable!!!

Sud de laos
Doncs si, disfrutant fent incursions a coves per Tahkaek i posteriorment veient impressionants salts d'aigua enmig de selves verges a la zona de Pakse. Uns paisatges impressionant i una vida durissima pels seus habitants! Reconec que el dia que vaig decidir llogar la moto i passejar per l'altiplà de Bolaven, a Pakse, no em pensava trobar tanta muntanya. "Guapissim"!!!Quant tornava de la muntanya tot pensatiu i concentrat en el camí de terra ple de forats, va i em para la policia!!! Ja i som pel tros!!! Sense casc, papers, carnet internacional i en direcció contraria!!! Quatre polis sentats amb una taula d'escola en el boral de la carretera. Quant i penso encara ric. Em volien multar per no duu el casc? Però si estaven passant centenars de motoristes per darrera meu, de tres i quatre en una moto i sense casc!? La multa era de 30 cèntims d'euro. Deu minuts riguent amb ells, i al final la multa va ser "un trueque". A canvi de l'ampolla d'aigua que portava, em van deixar marxar!!! En aquests països aprens a fer i no preguntar!!! Surrealista però cert!!!
Desprès de Pakse i cansat de pedalar i de la calor asficciant, destí Sip Phan Don (quatre mil illes). Un punt on el Mekong fa 14 quilometres d'ample i esta ple d'illes habitades. No hi ha llum, ni metge, ni correu, ni aigua corrent i tot moviment es fa amb canoes!!! Els seus habitants...(parentessis)... la calma absoluta! No hi ha estres. Es com si aquí el temps s'hagues aturat fa uns anys i no avances. Be, li queda poc, han començat a posar pals d'electricitat i el turisme alcohòlic-destructiu dels països de l'oest esta arribant amb forca però encar es conserva l'esperit tradicional.

I que fer en aquestes illes? Res!!! Be, res no seria la paraula, però ben poca cosa. Aixecar-se quant la calor et fa fora del llit, esmorzar i llegir. Llegir tot el santíssim dia tombat en una amaca penjada en un bungalous de canya i palla a la vora del Mekong!!! Que mes vull? Res mes, la veritat es que quatre dies així m'han anat de perles!!!

Ajudant a la familia del gueset house a construir una nova cuina i els vespres fent cerveses amb en Singi, el meu vei, amb qui vaig riure moltissim mentres ens explicavem la vida amb catala, japones i una mica d'angles! Per veure-ho!!! Els altres veins encara riuen!!!

Doncs ja ho veieu. He sortit de Laos amb molt bon gust de boca i amb les piles carregades. I es que a Laos un si sent acollit de seguida. Gent que somriu, que saluden per que si, que son curiosos però respectuosos, i que per davant de tot hi ha la família, el respecta i l'honor. Una gran gent en un país fantàstic, ple de contrastos i diversitat que fa que te l'acabis estimant igual que ells!!!

Canbodia
El dia 9 de marc vaig travessar la frontera direcció Canbodia. Va ser un dia duu de 80 km i molt de sol. La recompensa però valgué la pena. De sort, aquell dia vaig conèixer un parell de ciclistes que feien el mateix recorregut que jo, i sorpresa!!! en David es d'Alvacete i l'Edu de Pamplona. Ens vam entendre de seguida, i de fet encara seguim junts. Hi ha bon ambient i es pot parlar amb confiança. A partir de Kratche, al nord de Canbodia començava una expedició castellanovascacatalana de 3 dies per camins i entremig d'una població que viu com els nostres avis quant eren joves. A diferencia de les illes del sud de Laos, aquí no hi ha ni un turista. Us podeu imaginar que es anar per camins on lo únic que hi circulen son carros, arrossegats per bous? Us imagineu la nostre cara de sorpresa? Jo encara estic flipant! Us puc dir sincerament, que es una de les experiències mes belles, enriquidores i fascinants de la meva vida. Per que us en feu una idea, en 200 km no vam parar de saludar a gent. Sobretot nens, però també gent gran. Paràvem a l'ombra i ens deien que anéssim a casa seva. Un cop allà ens donaven menjar, te aigua i tot en un ambient relaxat i ple de somriures i sense res a canvi. Tot era curiositat, innocència i bon cor!!!

Segurament el fet d'anar amb bici igual que ells, que allà no hi hagués cap destí turístic, cap carretera important i que no sortia ni ens les guies dels francessos, va afavorir que tot plegat es convertis en viatge en el temps. Ara soc a la capital Phnom Phen i tot i que no m'agraden les ciutats, aquí mi sento a gust. Potser perquè hi han pocs semàfors? Es la capital i te 1,2 milions d'habitants! No ho se però es realment atractiva.

Aquí, visita típica de mercats, monument i museus. Sobretot un museu, el Tuol Sleng, un museu situat en un dels quarters general dels regim comunista de Pol Pot 75, que va acabar amb 3 milions intel.lectuals del país en tant sols 3 anys. Un genocidi que no es pot repetir ni aquí ni enlloc. Conèixer la historia canbotjana es per posar-se les mans al cap.

Reconec que la sortida de Laos va ser emocionant, però es que la entrada a Canbodia m'ha superat en tots els sentits!!!

Salut i fins la proxima!!!

PD: Anire penjant fotos al blog al mateix ritme que funciona aqui l'internet. Es el que hi ha!!!

Tubbing i capital city

2009-02-28T17:03:00.000+07:00

Tubbing!!!

I que collons es això del tubing? "Doncs, alla vamos!!!"

Us en recordeu que ens vam quedar en que estava a Vang Vieng? Doncs be, resulta que aquesta població es troba al costat d'un fantàstic riu el qual esta rodejat de mare-velloses muntanyes càrstiques. Un paisatge immillorable!

Però be, anem al gra! El Tubbing consisteix en llençar-se per el riu amb un pneumàtic de tractor al cul, jajaja!!! Però si a sobre i afegeixes que els 3,5 km que dura el recorregut esta ple de bars, tirolines, tobogans i.... etc. el tema es converteix en un espectacle!!! Millor que el water world!!!

Doncs aixo vam fer. Ens vam llevar d'hora, vam llogar el pneumatic i carregat tot al tuk tuk cap a l'aigua.

La cosa era imillorable avans de posar-nos a l'aigua ja ens estaven servint Lau Lao, el famos licor d'arros. I es clar, no vam pas dir que no!!! Pero es que al cap de 200m d'anar per l'aigua ja estavem parats a una altre bar!!! A part de cerveses, whiski i tot el que vulguis, la carta tambe estava composta per (mirar fotos). I lo bo es que et donaven la galleda i anar xupant pel riu!!!

I es que a part de bars, tal i com us he dit esta ple d'atraccions: tirolines, tobogans gegants, trapezis etc... Per que us en feu una idea aquest soc jo literalment volant! Vaig acabar amb l'esquena com un cromo!

La historia esta en que dels 3,5 km que teníem que fer, en devíem fer casi 3. A les 6 de la tarda teníem que tornar el material i vam agafar un tuk tuk i cap al poble! Sort perquè sinó encara i seriem!
Aquella nit vam celebrar el meu aniversari un altre cop. I es que qualsevol excusa era bona per seguir el ritme que portàvem hi ha Vang Vieng a part de natura, hi havia molta festa!!!

L'endema mig destrossats, vam llogar una moto i de visita a les coves i els llacs de la zona! Deu n'hi d'or amb la Cova sense cap senyal!!!

A partir d'aqui em separava definitivament de la gent amb qui feia una setmana que viatjava. I com no ho vam celebrar de valent. Sort que els xiringuitos tancant aviat!!

Cap a la capital city

L'endema de bon mati, vaig començar a pedalar. Tenia previst fer 90km i la cosa va acabar amb 150! El que tenia que fer amb 2 dies ho vaig fer amb un.
Us explico l'embarcada: desprès de 80 km vaig agafar una carretera secundaria. Em pensava trobar un guest house que tenia marcat i no el vaig trobar ni en pintura! Total que durant 50 km no pas del tot plans hi ha 38C, vaig estar buscant allotjament i no en vaig trobar!!! Al final desesperat, amb una insolació de 2 parells de nassos i amb 130km a sobre em vaig decidir posar-me a fer dit. No hi havia ningú!!! Vaig tindre que pedalar 20km mes, per arribar a un refutut poble on vaig carregar la bici a un pick-up que em va dur a la capital. Però no pas al centre. El molt cabró (amb perdo) em va deixar 12 km a les afores!!! Aixi que agafa la bici i fins al centre!!! Al final vaig arribar!!!

Buscant allotjament a la capital, Vientiane, em vaig trobar els companys que feia una setmana que estava amb ells. Ells es van sorpendra pero jo encar mes!!! Que petit es el mon!!!

Vam pesar el dia junts. L'endema, encara em durava la insolacio i no vaig ser capac d'anar a veure monuments. Em vaig estirar sota un porxo de canya que m'aguantava el sol que queia amb furia i em vaig posar a llegir mentres contemplava el Mekong que brillava com purpurina. Vaig dinar, vaig seguir llegint i em vaig quedar dormit. Quin plaer tant grant!!!

Desprès de dos dies de repòs i de despedir-me dels companys, bicicleta i cap al sud. Porto 2 dies pedalant una mitja de 95km diaris i dormint en petits pobles vora els rius.

Avui dia 28, al final de la jornada de pedalar he agafat un bus que m'ha dut 150 km mes al sud, a Thaekek, Pel que he llegit hi han uns paratges forca impressionants i desconeguts on val la pena estar-hi uns dies. Ja us explicaré!!!

Una abraçada tots!!!

PD: Ruso, tot Vang Vieng et coneix. Jajajaja!!!!

LAOS: selva, tribus i bones amistats.

2009-02-19T19:01:00.000+07:00

Doncs si desprès dels últims 55 km vaig travessar la frontera. A la banda Tailandesa mi vaig trobar un grupet de "petits budes" que van flipar al veurem arribar. Es van fotografiar amb mi, van voler que travesses a Laos amb la mateixa canoa i a sobre m'entres jo feia el visat ells fent-se fotos sobre la bici. Jo també em vaig fer fotos amb ells, jajaja!!!A la frontera, vaig pagar el que tocava, 35 dòlars mes 1 dolar perquè era festiu. La mare que els va parir!!!
Just acabat de fer papers vaig pujar poble amunt a veure si hi havia un bus que em portes cap Luang Namptha, un poble situat mes al nord, enmig de muntanyes selvàtiques. Com que la mitat de la penya de Laos no pillen: ni Hello!, ni Where?, no vaig aconseguir esbrinar on era la estació de bus!. Al final vaig desistir i vaig passar la nit a Houy Xai. Pero ja era a Laos!!!

A L'endema al mati, i desprès de parlar amb el del guest house, vaig anar a l'estacio (9km). Vaig carregar la bici i cap a munt! La selva m'espera!

Vaig arribar a lloc però com sempre a Laos l'estacio esta a les afores. Nou quilometres a les 3 de la tarda, amb vent en contra i sense haver dinat se'm van fer un infern!
Desprès de situar-me, vaig anar a buscar una empresa de guies, això d'aventurar-me sol per la selva no em fotia gaire gracia, així que.... al final vaig trobar unes noies valencianes i una parella de canadencs i ens vam ajuntar per fer un trek de 3 dies per la selva del Parc Nacional de Nahm Tha.

El Trekking

Vam arrencar a primera hora i com passa sempre en aquests països s'ha d'anar a comprar el menjar. Així que cap el mercat tribal. Si podia veure de tot: espardenyes, pilotes, verdura, arrels, peix nedant a l'aigua i carnaca.

Al final vam anar tirant. El primer dia vam pujar per tot de plantacions i selves devastades. Era migdia i feia molta calor! però la recompensa va valgué la pena. Desprès de caminar 4 hores vam arribar a un poble indígena deixat de la ma de deu sense llum ni serveis de cap tipus. Allà ens vam allotjar en una barraqueta feta de canya de bambú. Per passar les hores no calia fer gaire re. Contemplant el personal com vivia n'hi havia prou. I es que la essencia de la vida no resideix nomes en la comoditat. a vegades lo complicat es mes gratificant. I veure com viu auesta gent, ho es. El menjar a part de porc que ens van matar alla mateix, va consistir en arrels i bambú cuinat de totes formes possibles. Exquisit!!! La segona etapa, ja va ser mes interessant. Passàvem per tot de selves verges on encara i corren tigres, panteres, lleopards i 33 especies mes de mamífers. Tot això en mig d'un soroll de besties que no ets capaç d'identificar i cobert constantment de vegetació. MOLT BEN PARIT!!! Va ser un dia llarg de 6 hores de puja i baixa, travessa riu, salta carena i guaita a tots costats.

Com anècdota, aquell dià mentres caminàvem, es van sentir unes fresses entre les mates. El guia va quedar-se aturat de cop i nosaltres a part d'aturats vam quedar mig blancs! Va resultar ser un porc salvatge!!! jajajaja!!! ara fa gracia però en aquell moment...

Aquell dia vam arribar a una altre poblat. Un xic mes gros però igual d'incomonicat. Molt divertit veure com es diverteix la canalla mig silvestres que corre per allí:També va ser molt divertit veure com es diverteixen els mes grants, inclosos nosaltres. Aquí estem veguen Lao-lao ( beguda alcohòlica a base de d'arros i bambú fermentat). Heu de pensar que n'hi ha que esmorzen això i van tot el dia gats!El tercer dia no va ser menys dur. 5 hores de puja i baixa entremig de grans arbres i boscos de bambús gegants. Un autentic espectacle.

Aqui s'ha acabat el trek pero no la amistat amb la gent que l'hem dut a terme. Despres d'aixo tots varem agafar un bus direccio Luang Prabangh. Un lloc agradable pero massa car per a nosaltres. Lo mes barat una tenda de campanya i anar marxant. O sigui que... dos dies de camping al mig d'una ciutat i anar marxant.

Aqui sensa esperar-m'ho, em van fer un aniversari com deu mana! I es que 29 no es fan cada dia!!! I com que no us tinc aprop.... doncs amb la gent que et trobes. Pastisset i cervesetes a manta. Bona gent!

Despres de dos dies, a mi em tocava pedalar pero, com la amistat amb les Valencianes i els Canadencs era bona vaig decidir carregar la bici al bus i anar cap a Vieng Vian amb ells. No hi ha res com poguer canviar de plans a ultim moment. I es que em quedava una pujada.... que.... Buf!!!!.

Vieng Vian, un lloc fantastic. Ja us explicare tot el que hem fet mes endavant. Un autentic espectacle!!!

Salut i forca al canut!!!

Pedalant i anar marxant

2009-02-15T14:48:00.000+07:00

Ja ja ja!

Doncs si, mals de cul, mal de cames i aprenent angles perquè no m'enganyin i em pugui'n fer un canvi de sexe! Així es com em van passant els dies actualment.

Desprès de passar uns dies en la frenètica Bangkok on vaig estar veient alguns temples, passejant pels carrers, anant a macro centres comercials, anant amb vaixell, barallant-me amb les línies de bus i contemplant els pederastes i el turisme alcohòlic de la capital he decidit marxar.

Vaig agafar el tren nocturn i vaig arribar a primera hora del mati a Chiang Mai. Els trens Tailandesos son un hotel de 5 estrelles al costat dels Indus.

No vaig tardar a trobar un hostalatge amb bon ambient. Chiang Mai, es la capital cultural de Tailàndia. Aquí la gent be a aprendre a fer massatge hi ha aprendre l'idioma (uf!!!).

De seguida vaig conèixer un alemany, una suïssa i un català de Blanes a traves dels altres dos. Anaven tots del pal budista, naturalista, massatgista i vegetaria. Tot era així fins que els hi foties una birra a davant. Desprès perdien el senyor buda de vista. Quins principis!!!

Un dels dies que estava per aqui vaig anar a fer un vol per el parc nacional de Doi Inthanon. Entre altres coses vaig fer el cim mes alt de Tailandia (2564m) i sensa cap esforc, mi van duu amb cotxe. Tambe vaig fer alguna excursioneta per veure quatre salts d'aigua.

M'ho estava passant be però jo tenia una altre objectiu. Ja tindre temps de fer cerveses!

O sigui que l'endema vaig agafar la bici i a pedalar. Vaig anar cap al nord. Els primers 15 quilometres: planers. Desprès la cosa es va anar torcant. Total que vaig fer 40 quilometres mes de pujada i vaig parar.

Alla al costat de la carretera, sota una ombra minúscula, em vaig il.luminar. No ser si va ser el sol, la pajara que portava a sobra o en buda que em va venir a rescatar, però...vaig començar a fer memòria i me'n vaig enrecordar que tenia el cor malalt. Desprès de 20 min de discussió interna vaig fer el cor fort ( jaja) i vaig jurar-me no patir ni esforçar-me mes del compta, com estava acostumat. No va ser fàcil però es el que tocava i toca.

I tu..., ven mirat es molt ben parit, que la cosa es fica tonta: posem-nos a fer dit!!!

O sigui que... vaig aixecar la ma i va parar un pickup. Al cap de 40 quilometres, em va descarregar en un poble on lo únic que entenia eren els números que marcaven els punts quilomètrics de la carretera, vaig dinar ( sopa de fideus d'arros picant com una mala cosa) i vaig seguir pedalant 32 quilometres mes. Que be que m'ho estava passant! Tot amb Thai i la gent no parla angles!

Desprès dels 32 quilometres agafo un bus. Torna a venir pujada forta i no vull una altre discussió. Al final arribo a Chiang Rai un ciutat petit amb un marcat nocturn molt interessant. Estic tant cansat que lo únic que vull es jeura.

L'endema, o sigui avui, he fet 65 quilometres forca planers. Un camí bonic entre camps d'arros i temples curiosos dedicats a les gallines amb un objectiu final forca interessant: el riu Mekong!

He arribat a Chiang Saen. Aquí si que si esta be. Un indret on al carrer pots comprar una mena de botifarra amb all, un tall de cansalada, tot a la brasa i unes faves amb no se que per 2 euros. I a sobre t'assentes a les escales que donen al riu i fots una migdiada m'entres veus passar els vaixells.

Ara si que soc al cor del triangle d'or (frontera de Tailàndia, Laos i Myanmar)! Punt d'exportacio d'opi a cabassats! i a sobre en carden propaganda! No tot es opi es clar. Aquí arriben vaixells Xinesos, de Laos, Canbodia i de tot arreu. Tantes cultures separades i unides per un mateix riu. Molt interessant!

Demà si tot va be, tiraré 55 quilometres cap al sud tot vorejant el Mekong fins arribar a Chiang Chom. Aquí amb un ferry passare cap a Laos. La resta ja us ho explicaré, però... segur que serà divertit intentar que els corruptes dels policies laosians em cobrin el preu correcta pel visat d'entrada. Jo ho intentaré! Total, no tinc cap pressa!

Una abraçada i la pròxima des de Laos: Muntanyes i tribus!

Salut!!!

COCOS i PALMERES a GOA, DESPEDIDA i JA SOC BANGKOK!

2009-02-07T11:36:00.000+07:00

Iepaaaaa!!!!

Doncs si, cocos i palmeres a punta pala!!! Així és Goa. Un petit estat de l'india influenciat pels portuguesos que realment no sembla india. Tot és net!!!

Aquí i vam passar 6 dies. Vam llogar una moto (scooter) i a veure país. Ni casco, ni papers, ni res de res. Tot és molt maco eh? Doncs no! Un dia ens va parar la policia i ens volia multar perquè no portàvem el carnet de conduir internacional, ens demanava 10 euros. Al final, en vam pagar dos i tots tan contents, jajaja!!! Precisament aquell dia no portàvem diners!!!

Aquests dies van ser molt relaxants. I és que... que millor que acabar un viatge de parella en un lloc tropical. Cada dia anàvem a una platge diferent. T'aixecaves, esmorzaves, pensaves que fer aquell dia, pujaves a la moto i a jeure o menjar. Sobretot un far de menjar!!!, peix i gambes per quatre duros i menjar de disseny (al Sublim restaurant) per poca cosa mes.

PD: Jesús i Maria, aquí ens vam fotre un tiberi amb vi inclòs a la vostre salut que encara estem rebotits. Moltes gracies i disfruteu del pis!!!

En quan a les platges de Goa, és un autentic espectacle on i pots veure de tot: vaques, porcs, dones índies banyant-se vestides, militars, gent demanant i un sinfin de mes coses. Molt divertit!!!
Però no nomes vam estar a la platges amb els Hippies poiosos i cargats de calers!!! També vam estar en zones interiors. Vam estar contemplant la Vella Goa, ple d'esglésies i convents; Navegant amb canoes enmig d'un riu i de manglars on en principi hi havies molts ocells. Al final lo únic que vam agafar va ser una insol'lacio.Va estar be perquè al final una famila aburgesada de canada ens ho van pagar.

Desprès de 6 dies de total relax, teníem que tornar cap a Bombay. Nomes de pensar-hi ja tremolava. Quina ens en passaria aquest cop? Doncs si, vam agar el tren nocturn que cobria els 700 km fins a la capital i de cap cap a l'hotel. De fet és el millor hotel que havíem estat en 3 mesos!!! La nostra sorpresa va ser veure que era un hotel de la secta Hare Krishna i allò estava ple de personatges disfressats i que en comptes de dir hola et deien hare Krishna!!!

Mireu com son les sectes que fins i tot a la habitacio teníem la seva bíblia i lo mes fort de tot un fil musical amb la següent inscripció (per flipar):

Desprès de passar una nit de meditacio absoluta, era hora d'anar cap a l'aeroport. Aquí ens separàvem. La Mònica a les 9 cap a casa i jo, a les 12 cap a l'altre costat, cap a Bangkok. Vam intentar fer el comiat el menys dramàtica possible, però almenys per la meva part, se'm va encongir el cor en veure-la marxar.

Mònica, moltes gracies per tot el que has fet per mi i per la teva companyia en el principi d'aquest llarg viatge. Ens veiem a New Zeland!

Estava sol!!! Quina sensació tant estrany desprès de tants dies!!! Vaig matar el temps amb una maquina rollo tetris que hi havia a l'aeroport. Vaig batre el record!!! Fins que vaig aixecar el cap i vaig llegir: TG380 Thai airway CANCELLED!!! La mare que ho va parir tot junt!!! Un altre cop embarcat a Bombay!!! Vaig anar a la taquilla i em van dir que si volia sortir a les 23h o cancel·lar el meu vol. No m'ho vaig pensar ni un moment. Marxo a les 23! No vull passar una nit mes a Bombay!
Em van vindre a buscar amb un taxi i em van portar a un hotel. I quin hotel!!! De 5 estrelles!!!Jo vestit com un drapaire i aquell sentíssim hall tot de marbre i personatges que em portaven la maleta? Em vaig sentir el rei del mambo!!! Vaig entrar a la habitació i vaig flipar: parquet, TV, llit de làtex, a/c, mobles de fusta, nevera, menjar, tetera, els diaris i un sinfin de pijades de tot tipus.Però el que vaig veure primer va ser una banyera!!! Quant de temps sense banyar-me!!! Vaig emplenar-la, em vaig treure la roba, vaig agafar el diari i cap a l'aigua!!! Mi vaig quedar adormit amb els patitos fent-me companyia!!!

Vaig anar a dinar. Bufet lliure i de luxe. Em va costar mes l'aigua que un dia a qualsevol en un guest house. A mitja tarda em van portar quatre pastetes a la habitacio. Quina pijaria mes pija, no?

Total, a les 8 del vespre m'esperava un santíssim Mercedes a la porta de l'hotel, amb un botons obrin-me la porta i portant-me la maleta. Em van portar a l'aeroport i al final vaig poder volar. L'espera va valer la pena!!!

Sóc a Bangkok!!! L'aeroport sembla tret d'una peli de ciència ficció. Agafo un bus i cap a la city. Desprès de 3 hores trobo una habitació econòmica. L'endema i desprès de fer reconeixement de territori, vaig conèixer una parella de bascos. Ens vam avenir de seguida.

Xerrant xerrant em van explicar que havien fet Laos i Cambotja amb bici i ara marxaven sense elles cap a Indonèsia. Jo els i vaig dir que volia anar cap a Birmània (Myanmar).

Al final he canviat de plans i me'n vaig cap a Laos i Cambotja i lo mes fort de tot es que m'han deixat la seva bici amb les alforges. Que ben parit!!! Encara queda gent com cal en aquest mon!!!A l'abril ens retrobarem a Bangkok i els i tornaré la bici.

Salut i fins la pròxima!!! Una abracada a tots!!!

Udaipur i 32 hores de viatge

2009-01-29T21:27:00.000+07:00

Iepaaaaa!!!

M'acabo d'aixecar de fer la migdiada i estic una mica "pajaro" pero ho intentare fer el millor possible.

Despres del desert i els salts sobre d'un calmell vam anar una altre cop cap a lloc tranquil. Udaipur!!! Una de les ciutats mes pijes i netes de la india. Si no fos perque la gent es mes aviat fosca, diries que estas pessajant per... be no campararem. O si, d'Udaipur en diuen la Venecia d'orient, pero no n'hi ha per tant. No li arriba ni a la sola de la sabata!!! Pero es un lloc tanquil on la gent benestant de la india i va a verenejar. Una altra curiositat es que aqui si va gravar Octopussy de James Bond.

La veritat es que em estat molt be, fent passejades amb bicicleta per els seus llacs i menjant com Marahas.

Ja ens va anar be, tot plegat, perque des de Udaipur no sabiem ven be on ens posavem. I es que aqui vam agafar un autobus dormitori direccio a Bombay. Lo del bus dormitori fa gracia al principi pero quan portes 12 hores i te'n queden 5 mes... Et fots un fart de renegar que no vegis. I a sobre per carreteres indies, es que escanyaries el conductor. El pobre que ja te prou feines a esquivar vaques, gossos, motos, gent etc...

Pero be al final vam arribar amb una caparrassa considerable pero erem a la coneguda Bombay! Qui no recorda la canco de Haway, Bombay es un paraiso!!! Haway no ho se pero Bombay de paraiso res de res. Un 55% de poblacio, a la puta miseria i visquent amb fabeles.

Be, despres de desfogar-me, seguim: En principi a Bombay ens i estavem fins les 23 hores, despres marxavem cap a Goa. O sigui que vam deixar els petates de 15 kg/cada un a consigna i vam anar a veure la ciutat. Sorprenen els gartacels arran de mar i una ciutat tant gran (15 millons) enclavada al mig del mar. Be varem anar a la platja!!!

Al final del dia vam tornar a l'estacio. A quarts d'onze puntuals vam anar a buscar el tren i aqui van comencar els merdes!!! Haviem reservat i ens feien fora del tren? Fins que no va venir el revisor no ho vam pas entendre. Teniem un bitllet de llista d'espera i no hi havia una sola placa al tren!!! Us podeu imaginar la cara que feiem? Cansats! Amb la motxilla! Eren les 11 de la nit i no teniem lloc on jeure!!!

Vam sortir d'alla que... fins i tot els taxistes no em van demanar ni on voliem anar. Millor perque sino li caixalo el cap!!! Al final vam tenir sort i vam trobar un hotel aprop.

Pero aixo no s'acaba aqui!!!

L'endema al mati torna cap a l'estacio de trens i agafa un bitllet que surti el mateix dia. El vam trobar i sortia a les 14:00h. Total que vam anar a buscar els trastos a l'hotel i cap a l'estacio. Cap alla a la una, mentres estavem dinant, ens vam adonar que el tren sortia d'una estacio que estava a 20 km i teniem que sortir de Bombay City!!!

Un altre cop embarcats!!!

NOOOO!!!

Vam sortir a fora, agafem un taxi, i li diem que apreti tant com pugui. Ens va fer un rally per la ciutat amb un cotxe rollo cinca 1000. Espectacular!!!

Total 4 minuts abans de que arrenques el tren vam arribar. Vam atrevessar les andanes pel vell mig i cap amunt!!! Per fi marxavem cap a Goa!!! Ens esperaven 12 hores que van acabar siguent 14h. Que mes vols, 2 de gratis!

Pero aixo no es tot!!!

Arribem a una estacio a les tantes de la matinada i fotet a dormir en una sala d'espera fins que surti el sol. Tenim l'esquena com un quatre!!!

Al final, i a primera hora, vam aconseguir arribar a les famoses platges tropicals de Goa!!! Ha valgut la pena tot el trajecte!!!

Ara mateix ja estem morenos com els Indius i tips com berrus de menjar peix i cocos!!! Al proxim reportatge us en farem 5 centims!!!

Arreveure!!!

Ciutats de Colors, mals de pantxa & Camel Tour

2009-01-19T19:24:00.000+07:00

Perdoneu-nos pel retard en aquesta proxima publicacio, pero es que, entre autobusos, ciutats i que som a l'india ens ha estat impossible de fer-ho. Pero be ja som aqui de nou i amb bon genero per explicar. Comencem....

Despres de la ciutat rosa, Jaipur, ens hem dirigit cap a Bundi. Una ciutat encara poc turistica: es a dir brutota mal conservada pero amb cert encant. Grata va ser la sorpresa a Bundi que poc despres de registrar-nos al Haveli (casa tipica de l'india) van entrar una parella de catalans, la Montse i en Xavier, que estan fent la volta al mon i que van resultar ser de terres Ripolleses. La veritat es que despres de tants dies sense parlar catala, va ser una trobada molt agradable. Els dos dies que vam passar a Bundi els varem passar junts. Varem veure el fort de la ciutat i vam compartir experiencies de viatge. Ells van cap al nepal i jo segueixo cap al sud est asiatic d'on venien ells. Si els voleu seguir tinc el seu blog agregar al meu: Mix Voltaalmon.

A Bundi no tot van ser flors i violes, precisament aquella nit estaven de festa i els carrers plens de gent. Els que coneixeu els Hindus ja sabreu de que us parlo pero pels que no... dos noies en mig d'una multitud, son carn de canyo: Tocament de tot tipus i piropos amb hindu. Al final ja s'hi tornaven. I es clar que si... que s'han pensat que som nosaltres!!!?

Bundi tambe em marcara la meva estada a l'india per la seva netedat domestica. Aqui vai agafar caguerrines i fins avui dia 19 no he aconseguit deixar-les del tot. En total 7 dies. NO PROBLEM!!!

Despres de Bundi, el cul del mon, ens hem dirigir a Pushkar. Una de les ciutats mistiques, sagrades i turistiques de l'india. Realment es una ciutat molt maca on creiem que s'ha d'anar. Aqui amb la tonteria que estem cansats d'autobusos i traginar les maletes ens i estem 5 dies. Menjar occidental, massatges ayurvedics (tecnica de l'india, pero molt interessant), compres, passajades i llargues migdiades. Aixi van ser aquests cinc dies. Ens els mereixiem i molt.

Passada la llarga estada a Pushkar. Cal dir que no ens en vam adonar que ens havien passat tants dies, en hem dirigit cap a Jodhpur, la ciutat Blava. Cinc hores amb Bus. Una altra macro-city de l'india on tot el casc antic esta pintat de blau. Be, o aixo diuen... perque l'altre mitja es de color groc, ciment i colors varis.

Be, no tot son desgracies. Tenen un fort realment impressionant i ben conservat que atalaia la ciutat i que fins fa poc encara i vivia el Marajha.

Com ja hem dit moltes vegades les citys no son el nostre fort. O sigui que dos dies i check out, cinc hores i mitja mes de bus public (com sempre) i cap a Jaislmer. En aquest trajecte la calor ja es comencava a fer notar. El bus ple de gent, mainada cridant, cabres, gallines i molta gent amb turbant. Estem en ple desert i Jaisalmer n'es la capital.

Jaislmer, la ciutat daurada. I aquesta si que es daurada!!! Com tots els pobles del Rajasthan, amb un fort a dalt del turo, la pleve a sota i envoltats de camps erms, plens de sorra i matollar. Quina sort que tenim, aqui fa tres anys que no cau n'hi una gota!!! El seu fort, tot i que se'ls i esta ensorrant, es realment bonic. Sobretot quan i espatega el sol de ple o es de nit i esta il.luminat, si que brilla!!!

La seva gent tambe es molt mes calmada i la ciutat esta neta i ben arreglada. Pero Jaisalmer te un altre encant i es que toca al Pakistant i esta enmig del desert del Tahrn. Aqui com no, hem contrectat un safari amb camell per dos dies.

El Safari

Doncs com no, ja que som al desert i cap dels dos havia anat amb camell!!! Safari de dos dies: tres camells, dos guies, menjar, nit sota les estrelles, sorra a punta pala i un mal de cul de gratis!!! Tot per 2000 rupies ( uns 30 euros).

Doncs hem arrencat de bon mati amb el que tenia que ser un jeep i a acabat siguent un turisme normal. Com sempre a ultima hora i amb el de l'agencia, hem anat a comprar els queviures pels 2 dies. Ells diuen que es perque el menjar sigui fresc pero la veritat es que son un gossos de collons. Finalment marxem, i ens porten fins al mig del no res. Aqui han aparegut dos fenomenos, natius de la zona, amb la resta d'intendencia i els camells, es clar.

Arranquem. Fa fresqueta pero el dia esta sere. Fa una hora que soc a dalt d'aquesta bestia inmensa, que no para de tirar-se pets i ja em fa mal el cul. El que ens espera....El dia va transcorrent i fem una parada per dinar amb la corresponent migdiada i seguim de cap cap a les dunes.Quant de temps... sense veure tanta sorra. Realment es genial!!! Al cap del dia desmontem les besties i mentres els dos guies preparen el sopar nosaltres caminem per sobre les dunes en busca de la posta de sol. No hi ha res com una posta enmig del desert!!! Despres d'un bon sopar amb cervesa inclosa (la cervesa: la portava un tiu que va apareixer enmig de la foscor amb un sarro ple.... i que li teniem que dir?... que no?...) i un foc de camp fent-la petar. Be, pero el millor de tot: Un bon jac a terra amb les mantes del camell i panxa enlaire a contemplar l'espectacle!!! I es que les nits al desert et sens engolit per les estrelles!!!

L'endema al mati, ja teniem el foc ences. Un bon esmorzar de torrades i Chai (te amb llet), carregar les besties i marxando. Estem tots dos amb l'esquena i el cul destrossats i pujar a sobre un camell no es pas el millor remei per relexar-se, pero no hi ha mes collons. Despres d'unes hores parada a dinar i migdiada. I es que aixo de la migdiada no es nomes una cosa nostre!!! Despres i com que no n'havia passat cap de grossa en tot el viatge, ha passat el que tothom espera!!! I es que si!!!... al final, el camell m'ha fotut daltabaix!!! Ha sigut quan m'hi anava a seure i tenia una cama passada i el molt mamon s'ha aixecat de cop i he sortit disparat cap a l'altre costat. No he menjat sorra pero m'hi he quedat a un pam. D'aixo fa 24 hores i la Monica encara riu!!! Potser del susto que m'he fotut se m'ha estroncat la diarrea i es que ja tornem a anar fins!!!

Com sempre costa despedir-se i explicar-ho tot, pero es que sino no acabariem mai. I es que la india cada dia, cada hora, cada moment es com escriure un llarg blog!!!

Salut i fins la proxima!!!

Tornem a India ( Rajastan)

2009-01-07T20:22:00.000+07:00

Doncs be despres de tornar del Nepal: pais molt tranquil, gent molt amable, grans muntanyes, grans paisatges... possiblement un dels millors llocs del mon per gaudir de la muntanya i tot el que l'envolta: esport, cultura, relax... Tornem a l'INDIA, pais totalment contrari al que acabem de descriure!!!

Doncs si, el mes xocant de tornar a l'India es aterrissar a Delhi, la ciutat mes bruta, deixada i caotica que els nostres ulls han vist mai!!! I per acabar-ho d'adovar, em portat el fred del Nepal. Des de el 2004 que no feia tant de fred al nord de l'india. I es que en el fons ja la trobavem a faltar.... jajaja!!!

Hem passat un parell de dies a la capital. Temps per: enviar un parell de paquets cap a casa , carregats de roba i regals comprats al Nepal i d'intentar celebrar el cap d'any.

Que per que... dic intentar celebrar el cap d'any!!!? Doncs perque, degut als atemptats de Bombay hi ha un cert panic, per part de la policia, a les grans aglomeracions. Total que vam anar a sopar a un restaurat indu de "luxe". Just a la placa de Connaught. El centre neuralgic de Delhi. I quant vam sortir al carrer... Sorpresa... Nomes hi havia policia!!! Tots amb metralletes i bastons de 2 m de llarg, apunt per descarregar a qui es poses tonto.

Es veu que cada any aquesta placa s'omple de mils, o inclus alguns millons de persones, per veure els focs artificials i donar-se el bon any. Aquest any no ha pogut ser!!! Sap greu, perque els indis son gent molt animada i hagues sigut brutal!!! a mes a mes aquesta festa la viuen moltissim i sense alcohol. Total que aquest any: celebracio especial!!!

Despres del cap d'any, agafa un tren i cap a Agra. Ciutat on hi ha el famos Taj Mahal. La veritat es que es una obra acollonant. Contant que tot es marbre blanc, i que tot esta decorat amb floretes incrustades de marbres de diferents colors. Es espectacular!!! Ara, si em preguteu si tornaria a pagar 750 rupies (12 euros) per tornar a entrar? Us diria que no! I si a sobre hi ha boira com hi havia aquell dia! Encara menys! Es mes bonic vist des de lluny. (Ruso: tenies rao!!!). A mes a mes a Agra hi ha algun fort prou bonic. A part d'aixo la ciutat no val un duro.

Despres de passar un parell de dies a Agra, voliem anara Jaipur. De fet ja teniem els bitllets de tren, pero, vam veure que a pocs quilometres d'on erem hi havia un reconegut parc nacional. Aixi que cap al Parc Nacional de Keoladeo, a Barathpur.
Conegut mundialment "per els seus pardalets", resulta que es un dels llocs mes importants per l' observacio d'aus!!! I la Monica... no s'en podia estar!!!

La veritat es que es un lloc impressionant. Fins i tot jo que no tinc un especial interes amb els pajaritos vaig disfrutar. Pels entesos amb ocells... vam veure: grues, aguiles pescadores, blauets de tots colors i coses molt rares. I pels aficcionats als mamifers i reptils... vam veure cervols, llops, una mena de daina gegant, vaques, esquirols, petits rossegadors i fins i tot una piton.Tot aixo amb una llarga jornada de bicicleta i paisatges anegats d'aigua. Val la pena fer una parada de repos en un lloc com aquest.

Despres del repos cerebral, necessari per tornar a entrar a una ciutat, ens dirigim cap a Jaipur. Una de les portes d'entrada al desert. Aqui ja fa mes caloreta. I el menjar es un mica mes picant. Aqui una petita mostra d'un Thali. Un combinat tipic on hi ha llenties, pa, patates, broquil, arros i picant, molt picant.

Ciutat on circulen conjuntament: cotxes, busos, camions, vaques, elefants, camells, persones, porcs, gossos, bicicletes, rickshaws ( tricicles motoritzats o no..) i tot allo que pogueu imaginar....

Anomenada tambe la ciutat rosa. Tot el seu casc antic esta ple de monuments, el temple del vent, bazarts, i curiositats, com la bastida feta de canyes lligada amb corda d'espart que envolta la mesquita de 30 m. Tot plegat molt bonic. Us penjare alguna foto:

I res mes. Dema dia 8 de gener, marxem cap un altre enclavament de tranquilitat entra ciutat i ciutat, Bundi. Ja us explicarem.

Esperem que els reis us hagin portat moltes coses, que la tornada a la feina sigui lleu i que seguiu llegint el blog!!!

Una abracada a tots.