dijous, 30 d’abril de 2009

Myanmar, l'ultim pais intocat del sudest asiatic

Espantat, fatigat, emocionat, rabiós, saturat, alegra, simpàtic, esgotat, perdut, angoixat, satisfet, desconsolat, consolat, misèria, riquesa, desesperació, oportunisme, valor, senzillesa, desig... No soc en Pla ni en Fabra per nombra mes sensacions i emocions que de segur ells dirien. Senyors/ers benvinguts a Myanmar (Birmània), un país que m'ha despertat i m'ha fet viure tot això i mes!
Per posar-nos en situació, Myanmar es un país que fa 50 anys que estrova sota una dictadura militar governada per una colla d'inemtes, incultes i fills de puta que no son capaços, com tota dictadura, de satisfer una societat civil amable, plural i culta que esta cansada i desesperada per la situació que estan vivint. Des d'aqui els i envio tota la meva energia!!!
Primera part
Arribada: "apaga i vamonos".
La meva arribada a Yangon la capital de Myanmar no la puc pas considerar del tot agradable. Mes aviat el contrari. Sincerament vaig patir un xoc cultural de dos parells de nassos.

Una barreja de fisonomies índies, musulmanes i asiàtiques. Homes amb la boca i les dents completament vermelles i amb faldilles (anomenat longi). I dones i nens amb la cara emmascarada de blanc com si ens trobéssim enmig d'una revelio d'indios!!!


Tot això enmig d'un paisatge Urbà amb cases que els i cau la pintura a tires, carrers completament aixecats sense voreres, cotxes de la primera guerra mundial i militars i policies per tot arreu.

El meu primer objectiu, va ser aconseguir canviar moneda. No hi han caixers i els banks controlats per el govern et donen una misèria o sigui que cap el mercat negra. Al final vaig aconseguir un canvi raonable en una joieria. La broma em va costar tot el mati!!!
No volia estar mes temps a la city i vaig decidir mourem cap al nord. No vaig tardar en adonar-me que moures en aquell país no era gents fàcil. I ara que ja n'he marxat ho puc confirmar. Vaig tindre que canviar el meu destí inicial perquè tot estava reservat. Resulta que en pocs dies començava el Water Festival ( any nou Birma) i tot el país s'atura! No hi ha transports i els dies anteriors i posteriors al festival ja estaven tot reservats.

O sigui que agafo un bus direcció nord. A les tres de la matinada i desprès de 12 hores s'atura en un poble de mala mort al mig del no res. A partir d'aquibuscat la vida per arribar a destí!!!. Em va costar 7 hores mes de transport arribar al meu destí. Entre els quals hi han dos pick up i un carro tirat per cavalls. Finalment soc a Bagan.

Bagan. Bagan es un autentic Paradís compost per mes de 2400 temples al mig d'una esplanada d'estepes. Fot una calor horrible (43 graus) i la seva gent es encantadora! Vaig llogar una bici i durant tres dies em vaig passejar entremig de temples increïbles. Un paisatge que sembla tret d'un conta de fades. I uns pobles fets de canya de bambú i palla que viuen de la ramaderia i del turisme com bonament poden. Un lloc màgic.


Mandalay. Com podreu intuir tampoc va ser fàcil arribar a la segona capital del país. Una especie de mini-bus que cada x hores teníem que parar a tirar-li galledes d'aigua al motor per refrigerar-lo i que al final va petar!!! Dos hores per reparar-lo. Total 14 hores per arribar a destí. Aquí vaig enganxar el primer dia de Water Festival. En aquestes dates, el país es trastoca completament. La gent surt al carrer i... galleda d'aigua be galleda d'aigua va. Durant 5 dies no vaig aconseguir arribar sec al meu hotel. Molts dies em vaig ajuntar amb els locals. O sigui que vaig pujar a sobra una camioneta i a voltar carrers, veure cervesa i whisky i suportant galledes i manguerassos d'aigua per tot arreu!
Simplement una festa increïble!!

Segona part
On son els turistes? l'Aventura en solitari d'un Català pel nord de Myanmar. Com que soc una mica ruc i no en tinc mai prou, em vaig decidir embarcar en un viatge per el nord del país. Si, on hi ha una mica mes de merder polític i no solen arribar els turistes. De fet, en 7 dies no vaig veure ni un sol turista. Completament en solitari!!!
Per començar un tren de 24 hores amb seients de fusta i mogut com si estiguessis al dragon Kan i anar marxant.
Vaig viatjar a sobre el tren, vaig dormir per terra com els gossos, vaig menjar del que em van donar els locals i vaig discutir-me amb un gilipolles de policia que es pensa que els turistes som submisos com els Birmans. Em deia que m' assegues davant seu que ell amb protegiria dels locals i mi vaig negar. Mes aviat, els birmans em van protegir de la policia!!! Va començar una petita discussió amb birmà i català que al final un local que parlava angles va tallar. Menys mal perquè em veia fora del país!!!
Un altre transport que vaig agafar, va consistir en 7 hores de Pick-up acompanyat de trenta persones. Em volia morir!!! Un viatge de 7 hores amb una barcassa pel mig d'un riu envoltat de penya-segats i de poblacions que nomes tenen aquest mitja de comunicació.

I per acabar de rematar el loop i tornar a la civilització, un altre tren nocturn. En el qual vaig pujar sense bitllet perquè els corruptes dels caps d'estacio em deien que em tenia que esperar 4 dies o pagar 20 dòlars quan realment en val 6. O sigui que no m'ho vaig pensar dos cops. Lo mes heavy es que em sembla que ningú tenia bitllet.
Allò semblava un tren de jueus camí d'un camp de concentració però amb les portes i les finestres obertes. Vaig passar-me 14 hores assentat a la porta d'un tren, amb els peus penjant, amb un personatge al meu costat i sense poguer-me moure un pam perquè hi havia gent futuda fins hi tot ens els respalders dels seients que nomes fan 4 centímetres!!! D'aixo fa 20 dies i encara tinc l'esquena contracturada d'aquest dia!!!

La desesperació viscuda amb la poli, la impotència de tenir-te que quedar en un lloc perquè simplement no hi ha transport, el repta d'anar de clandestí per Birmània on els turistes sempre han d'estar sota control i vigilància, 7 dies sense entendre una paraula etc, etc, etc... van fer-me pensar molt. En certs moments i per primer cop en 5 mesos hagués tornat cap a casa. No podia mes!
De totes maneres, us puc assegurar que es una de les experiències mes fascinants de la meva vida, on he vist en la gent, una senzillesa i una noblesa que jo no coneixia. Gent que es preocupa del la gent del seu voltant independentment de si es familiar, estranger o marciano! I que he passat per uns pobles increïbles, Meixgina, Bahmo, Katha, Napa etc...
Perquè som tant complicats, cruels i egoistes el occidentals? Tant difícil es repartir somriures? O si mes no, tant difícil es deixar de donar pel cul als altres? Aquí encara no han apres a ser com nosaltres i es una gran sort per molts sentits!!!
Com quant vaig arribar a Myanmar va ser traumàtic perquè tothom era diferent. Al tornar a la civilització desprès de 7 dies, també ho va ser. Us sonara a bogeria però veure el rostre palit d'un turista se'm va fer estrany! Quina sensació! Vol dir això que sense voler-ho em vaig integrar en una societat totalment diferent a la meva? No ho ser!!!
El que si esta clar, es que aquesta primera part del viatge ha estat molt dura, però molt gratificant! I que desprès d'una experiència així se't mouen moltes coses per dins! Totalment recomanable, no apta per cardíacs i lumbalgics, jajajaja!!!!
Tercera part
Trekking. Desprès de la aventura viscuda l'unic que volia era tranquil·litat i muntanya. La muntanya va arribar, per no la tranquil·litat.
Arribar a Kalaw, un poble situat a 1300m i rodejat de pins no va ser facil. Per comencar no vaig trobar cap bus des de Mandalay i vaig tindre que fer una altre combinacio d'aquestes extranyes: Tren carregat fins les dents, 6 hores sobre la vaca d'un minibus i un carro tirat per cavalls. Finalment vaig arribar. Nomes arribar vaig apunatr-me a un trek de tres dies que ens portaria al llac Inle, tot passejant per l'estat Shan, l'estat revel de Myanmar!!!
L'endema mateix vam comencar a caminar. Un grup de 1 suissa, 1 Holandesa i 2 Yankis, un d'ells una bellissima persona , l'altre un autentic gilipolles, sabelotodo i prepotent! Que mes valdria que no existis! Aixi va el mon!

Van ser una caminada a traves de muntanya mitja i travessant pobles que nomes estan comunicats per senders i camins de carro (literalment nomes hi han carros)! Aquests estat esta poblat per molts tipus de tribus diferents, cada una parla la seva llengua i moltes estan perdent l'escriptura per culpa del gobern que els hi prohibeix l'ensenyament a l'escola.
Durant els 3 dies vam veure l'autentica vida agricola ramadera amb un paisatge completament treballat per la ma de l'home. No hi han maquines!

Vam dormir a cases de particulars, i en un temple budista on vam poder veure la vida real en petits pobles i comfirmnar que la vida monastica no esta feta per mi. Finalment vam arribar a Inle on amb un caoa a motor vam arribar al poble.

Llac Inle. Hi ha llocs en aquest planeta que s'han de visitar un cop a la vida. Jo, crec que aquest n'es un d'ells. Situat al mig d'un altipla, Inle, es troba rodejat de muntanyes. I a les faldes d'aquestes, esta ple de pobles comunicats per canals. Molts d'ells es troben literalment a dins del llac, son pobles flotants!!!

Aqui et trobes amb una vida completament diferent a la de la muntanya. Tot son pescadors i el transport habitual es la canoa. La seva gent viu al costat del llac, hi fan vida, rentar roba, dutxa, zona d'esbarjo, i zones de culta a cada cantonada.
Sens dubte, el millor lloc per acabar unes viatge en un dels paissos mes facinants que he vist mai.
Jo no ser quin sera el seu desti final. L'any que ve tenen eleccions pero ningu te espernaces que canvii gaire res. Si mes no, jo us animo a que viatgeu en aquest pais per coneixer la seva gent i cultura. Us trencareu l'esquena en els transports i renegareu com mai ho heu fet. Pero sortireu amb una sensacio que part de vostltres forma part d'aquesta cultura.
Tireu-vos a la piscina i comproveu-ho!!!

11 comentaris:

Anna i Jordi ha dit...

SENSACIONAL!!! Ens ha encantat el post, divertidíssim i sobretot molt interessant per nosaltres que d'aquí un meset malcomptat hi posarem els peus! Començarem a fer estiraments i a preparar l'esquena... ;)

pauvandooren ha dit...

Ei Jordi, Quines fotos més xules. crec que són les millors del viatge que has fet. Potser és el país que t'ha agradat més?

Una abraçada,

Pau.

Jordi Quellos i Llobet ha dit...

Crec que si, juntament amb Nepal es un dels millors paisos que he visitat. Fantastic!!! A gaudir-lo!!!

Elisabet ha dit...

Ja era hora, que em tenies preocupada! M'encanta i com sempre em sento identificada, visitar països ens fa veure que hem d'apendre tantes coses... I sí, somriure i ser feliços amb poca cosa és una d'elles... PETONS i ÀNIMS!!!

Marta ha dit...

Potser a tots ens cal una experiència com la que has viscuts aquest darrer mes a Birmània per adonar-nos del que tenim i que per tenir-ho no vol dir que siguem més feliços que altra gent, com la gent amb la que has viscut darrerament... crec que m’he explicat fatal però espero que entenguis el que vull dir. No abandonis!!!

Anònim ha dit...

Ieps!! Ets fort Jordi, ànims i endavant!! Que aquí està tot igual. I voltant pèl món és la millor manera d'apendra!!
Sort i petons.
Tània

francesc ha dit...

iepaaaaaa!
ets el rei nanuuuuu!
estàs fet un riporter amaizing!

Teresa ha dit...

Holaaaa!!! Et trobavem a faltar. Ens agarada molt tot el que expliquesi les reflexions que fas, endavant!. Ara ja tens companyia eh!!! Un petó
Tia i tui

Pau ha dit...

VEIG QUE EL GUERRER, FLUEIX. RES NO L'ATURA, EL GUERRER NO MANTÉ LA MIRADA ENFOCADA EN RES CONCRET, AIXÍ, POT SER TOTALMENT CONSCIENT DE TOT, PERCERBRE-HO TOT SENSE FIXAR-SE EN RES. EL GUERRER NO FA DISTINCIONS ENTRE LA COMODITAT O LA INCOMODITAT, EL PLAER O EL DOLOR, LA FATIGA O EL DESCANS, SIMPLEMENT CONTINUA EL SEU CAMÍ SENSE ATURAR-SE. NO ES LAMENTA NI S'AUTOCOMPADEIX, NO ES POT PERMETRE EL LUXE DE DESPERDICIAR D'AQUESTA MANERA LA SEVA VALUOSA ENERGIA, QUE GUARDA IMPECABLEMENT PER ACONSEGUIR VÈNCER EL PRIMER DELS ENEMICS: LA POR.
EL GUERRER NO JUTJA, SIMPLEMENT OBRE I AFINA LA SEVA PERCEPCIÓ FINS QUE TOT ABSOLUTAMENT QUEDA CLAR DAVANT ELS SEUS ULLS D'UNA MANERA PRECISA, PERÒ FINS-I-TOT QUAN AIXÒ PASSA, TAMPOC ES DEIXA ENLLUERNAR PER AQUESTA CLAREDAT. EL GUERRER MAI CREU QUE HA ACONSEGUIT ARRIBAR A CLAREDAT PERQUÈ LLAVORS HAURÀ SUCUMBIT AL SEGON ENEMIC.


M'ALEGRA MOLT QUE TOT VAGI TANT BÉ. RECORDS DE LA MIREIA I LA GINA, UNA ABRAÇADA.

MIXVOLTAALMON ha dit...

Hola Jordi, feia temps que no entravem al teu blog, em feia gracia llegir el post de Myanmar, ja que vam insistir molt en que visitessis el país, pel que veiem no t'ha deixat indiferent, tal i com ens va passar a nosaltres, llegir la teva entrada ens ha remogut molts records i vivències...tens tota la raó el transport és horrorós...però per sobre de tot destaca la qualitat de la gent, et fan sentir molt i molt bé!!!Cuida't, estem molt contents que tot et vagi tant i tant bé...nosaltres tardarem a viatjar almenys per tant de temps...ja que al novembre serem un més!!!PETONS I SALUT!!! Et seguim!!!!

Ruso ha dit...

ha estat de p mare aquest canvi de lloc instantani. pasar de l'oficina a burma en 10 minuts (es el que trigat a llegir el post) :D
venga company que ens espera la temporada de la fruita!!