diumenge, 15 de febrer de 2009

Pedalant i anar marxant

Ja ja ja!

Doncs si, mals de cul, mal de cames i aprenent angles perquè no m'enganyin i em pugui'n fer un canvi de sexe! Així es com em van passant els dies actualment.

Desprès de passar uns dies en la frenètica Bangkok on vaig estar veient alguns temples, passejant pels carrers, anant a macro centres comercials, anant amb vaixell, barallant-me amb les línies de bus i contemplant els pederastes i el turisme alcohòlic de la capital he decidit marxar.
Vaig agafar el tren nocturn i vaig arribar a primera hora del mati a Chiang Mai. Els trens Tailandesos son un hotel de 5 estrelles al costat dels Indus.
No vaig tardar a trobar un hostalatge amb bon ambient. Chiang Mai, es la capital cultural de Tailàndia. Aquí la gent be a aprendre a fer massatge hi ha aprendre l'idioma (uf!!!).

De seguida vaig conèixer un alemany, una suïssa i un català de Blanes a traves dels altres dos. Anaven tots del pal budista, naturalista, massatgista i vegetaria. Tot era així fins que els hi foties una birra a davant. Desprès perdien el senyor buda de vista. Quins principis!!!

Un dels dies que estava per aqui vaig anar a fer un vol per el parc nacional de Doi Inthanon. Entre altres coses vaig fer el cim mes alt de Tailandia (2564m) i sensa cap esforc, mi van duu amb cotxe. Tambe vaig fer alguna excursioneta per veure quatre salts d'aigua.
M'ho estava passant be però jo tenia una altre objectiu. Ja tindre temps de fer cerveses!
O sigui que l'endema vaig agafar la bici i a pedalar. Vaig anar cap al nord. Els primers 15 quilometres: planers. Desprès la cosa es va anar torcant. Total que vaig fer 40 quilometres mes de pujada i vaig parar.

Alla al costat de la carretera, sota una ombra minúscula, em vaig il.luminar. No ser si va ser el sol, la pajara que portava a sobra o en buda que em va venir a rescatar, però...vaig començar a fer memòria i me'n vaig enrecordar que tenia el cor malalt. Desprès de 20 min de discussió interna vaig fer el cor fort ( jaja) i vaig jurar-me no patir ni esforçar-me mes del compta, com estava acostumat. No va ser fàcil però es el que tocava i toca.

I tu..., ven mirat es molt ben parit, que la cosa es fica tonta: posem-nos a fer dit!!!

O sigui que... vaig aixecar la ma i va parar un pickup. Al cap de 40 quilometres, em va descarregar en un poble on lo únic que entenia eren els números que marcaven els punts quilomètrics de la carretera, vaig dinar ( sopa de fideus d'arros picant com una mala cosa) i vaig seguir pedalant 32 quilometres mes. Que be que m'ho estava passant! Tot amb Thai i la gent no parla angles!
Desprès dels 32 quilometres agafo un bus. Torna a venir pujada forta i no vull una altre discussió. Al final arribo a Chiang Rai un ciutat petit amb un marcat nocturn molt interessant. Estic tant cansat que lo únic que vull es jeura.
L'endema, o sigui avui, he fet 65 quilometres forca planers. Un camí bonic entre camps d'arros i temples curiosos dedicats a les gallines amb un objectiu final forca interessant: el riu Mekong!
He arribat a Chiang Saen. Aquí si que si esta be. Un indret on al carrer pots comprar una mena de botifarra amb all, un tall de cansalada, tot a la brasa i unes faves amb no se que per 2 euros. I a sobre t'assentes a les escales que donen al riu i fots una migdiada m'entres veus passar els vaixells.

Ara si que soc al cor del triangle d'or (frontera de Tailàndia, Laos i Myanmar)! Punt d'exportacio d'opi a cabassats! i a sobre en carden propaganda! No tot es opi es clar. Aquí arriben vaixells Xinesos, de Laos, Canbodia i de tot arreu. Tantes cultures separades i unides per un mateix riu. Molt interessant!

Demà si tot va be, tiraré 55 quilometres cap al sud tot vorejant el Mekong fins arribar a Chiang Chom. Aquí amb un ferry passare cap a Laos. La resta ja us ho explicaré, però... segur que serà divertit intentar que els corruptes dels policies laosians em cobrin el preu correcta pel visat d'entrada. Jo ho intentaré! Total, no tinc cap pressa!

Una abraçada i la pròxima des de Laos: Muntanyes i tribus!

Salut!!!

7 comentaris:

MARC VERGÉS ha dit...

gassss akiii!!!! ke passa Marco Polo!!!!! Titu sempre segueixo el teu blog i avui m' he decidit a escriure!!
Ja veig ke estas disfrutant com un camell i ke segueixis així explicant-ho tot de puta mare com ho fas, ke em peto el cul i em fas una enveja de l' ostia!!!!
Ke la llum de Buda t'il.lumini el camí, i ke cap travel.lo tailandes te la tapi amb la seva pixa!!!...jejeje... ara m he fet gracia!!!! Una abraçada molt forta!!!!

Jordi Quellos i Llobet ha dit...

Estas sucarrat igual que sempre! jajaja!!
Re de travolos! Saps, a vegades vas a demanar i et sorpren la veu forta de la dona que et contesta!!! pero ja mi he acostomat, a la veu esclar!!!
Avui he enxufat el correu i tenia 20 missatges marranos!!! Vos parar!
Arreveure , i ja m'agrada que riguis.
Segueix aixi!!!

Anònim ha dit...

Casumdena!
Ja va bé que pensis una mica en la teva salut, òstia! Ets una petita piltrafilla amb un parell de cullons. De tota manera crec que la birra t'anirà bé pel cos, mai pot fer mal.
Vinga valent: PIT I CULLONS!!!!
Santi

Marta d'Oix ha dit...

Vigila amb la calor i la humitat, a Vietnam en fa molta! O no recordes les pelís que van sobre la “guerra del Vietnam”? i a més vas en Bici! Uf! quin patiment! Si llogues una “motillo” no aniràs millor?, clar que per entendre’t amb els vietnamites ho tens clar, perquè el que es diu anglès ni en somnis el parlen...

Una abraçada!

Teresa diu ha dit...

iuju! ara si que hem de posar seny, no cal que et barallis amb tu mateix, ni un esforç de més, a tu t'hi va!! Agafa-t'ho amb calma i l'autobus , tren, vaixell o com diu la noia "la motillo" potser millor, que això és tot molt "maco" i és per disfrutar-ho. Un petó tia i tui

Pau ha dit...

Els guerrers troben tot el sentit en el camí, no pas en el destí. Ja ho saps.
Cada passa, cada gest, cada moviment dóna poder. Per assolir un objectiu cal prendre consciència de la manera com ho fas i desprendre't de les barreres que et fan obsessionar amb la seva consecució. Apreciar que facis el que facis pots aprendre del viatge en cada petit pas. En cada petit detall.
Cal que ens tornem a retrobar un dia, quan el guerrer, hagi apaivegat la seva set, i el camí sigui més a la fi més important que el destí.
Un somni costa que es torni realitat, però de tant en tant ho fa.

francesc ha dit...

ei embarques, que tal?ja se que vaig tard...mmmm.....veig que vas molt be, i amb seny...
oh mestre pablito!tu sabes la verdad!!!
moltes abraçades!!!!